El Tresor de Villena, una alarma per als museus espanyols

Hi ha robatoris que són també una radiografia. L'assalt al Museu de Villena (MUVI) i el robatori de bona part del Tresor de Villena, comès en quatre minuts per tres encaputxats, no només ha posat en perill un dels conjunts d'orfebreria prehistòrica més extraordinaris d'Europa. També ha deixat al descobert les mancances de seguretat amb què encara conviuen alguns museus espanyols.

El Tresor de Villena, datat cap a l'any 1000 abans de Crist, està format fonamentalment per peces d'or d'un extraordinari valor històric, arqueològic i artístic. Que un conjunt daquestes característiques pugui ser atacat amb tanta rapidesa obliga a formular preguntes incòmodes. Com estava protegit? Quins mitjans tenia el museu? Hi havia vigilància permanent? Quins protocols es van activar? Quins recursos havien destinat les administracions responsables a garantir-ne la conservació i la seguretat?

Però hi ha una altra pregunta que ha aparegut immediatament després del robatori: devia estar el Tresor de Villena a Villena? S'hauria de trobar al MARQ d'Alacant? S'hauria de traslladar a Madrid?

La resposta no hauria de fer servir el robatori per justificar una nova batalla entre territori i centralisme. Que hagin robat el Tresor de Villena no demostra que el patrimoni més important hagi de ser a Madrid. Demostra que cal protegir millor el patrimoni allà on es conserva i s'exhibeix. Convertir un robatori en un argument a favor de la centralització és confondre seguretat amb centralisme.

• Vista aèria de Villena, amb el castell de la Talaia al fons. El municipi alacantí compta amb més de 35.000 habitants.

El precedent d'Albacete i Badajoz

A més, el que ha passat a Villena no és un episodi aïllat. Forma part d'una successió preocupant de robatoris comesos en museus espanyols durant els últims mesos.

El 27 de juliol passat, quatre encaputxats van entrar al Museu d'Albacete i es van endur en aproximadament un minut i mig dues col·leccions numismàtiques d'enorme valor. Una estava formada per 42 monedes d'or procedents de les èpoques de Carles III, Carles IV, Ferran VII i Isabel la Catòlica. L'altra aplegava 180 monedes d'or del segle XIX.

Quatre mesos abans, el 25 d'abril, el Museu Arqueològic de Badajoz va patir un altre robatori. Els delinqüents es van emportar 149 monedes d'or d'època de Carles III, Carles IV i Ferran VII, un conjunt de gairebé quatre quilos que havia estat descobert el 1987 a Villanueva de la Serena.

A Badajoz, els lladres van violentar una vitrina amb una maça o un altre objecte contundent, van forçar una reixa situada a la part del darrere de l'edifici i van fugir en dues motocicletes. A Albacete van trencar una finestra. A Villena, tres individus encaputxats van necessitar uns minuts.

Tres museus. Tres atacs. Tres episodis que tenen alguna cosa en comú: els delinqüents saben que determinats museus custodien peces d'un enorme valor i, aparentment, troben prou vulnerabilitats per intentar accedir-hi.

I això passa mentre Europol ha alertat de l?increment dels robatoris violents d?or i joies en institucions culturals.

El problema, doncs, no és exclusivament Villena.

On és el Ministeri de Cultura?

Hi ha una pregunta que també s'hauria de fer públicament: quina opinió té el Ministeri de Cultura sobre el que ha passat a Villena?

No només perquè el Tresor de Villena forma part del patrimoni arqueològic espanyol, sinó perquè els robatoris recents dibuixen un problema que supera àmpliament les competències d'un museu concret o d'una administració local.

La seguretat de les col·leccions no pot dependre únicament de la capacitat econòmica de cada municipi, diputació o comunitat autònoma. Si Espanya considera aquests objectes part d'un patrimoni cultural comú, també ha d'assumir una responsabilitat comuna per protegir-los.

I aquí és especialment pertinent recordar el Codi de Deontologia de l'ICOM, el Consell Internacional de Museus. El document insisteix que garantir la seguretat dels objectes és un repte fonamental i una responsabilitat col·lectiva. L'article 1.7 estableix que l'òrgan rector ha de garantir una seguretat adequada per protegir les col·leccions davant de robatoris o danys tant a les sales d'exposició com a les àrees de treball i emmagatzematge i durant el transport.

No estem, per tant, davant d'una qüestió secundària.

Un museu no és simplement un edifici on es col·loquen objectes antics darrere un vidre. És una institució responsable de conservar béns que pertanyen a la societat i que han d'arribar a les futures generacions.

El patrimoni no és més segur perquè és a Madrid

L'argument que les peces de més valor haurien de concentrar-se a Madrid parteix d'una premissa aparentment senzilla: com més important és una peça, més a prop hauria d'estar de l'Estat i de les grans institucions.

Però aquesta lògica condueix a una conseqüència problemàtica: buidar progressivament els territoris del seu propi patrimoni per concentrar-lo en uns quants grans centres.

El Tresor de Villena no és només una col·lecció arqueològica excepcional. És també part de la història del territori on va ser trobat, investigat, interpretat i conservat. La seva presència a Villena permet explicar una cultura, un paisatge arqueològic i una història que difícilment es pot entendre igual a centenars de quilòmetres de distància.

Això vol dir que mai s'ha de traslladar una peça? Evidentment no.

Hi ha raons de conservació, restauració, investigació, exposicions temporals o seguretat que poden justificar moviments puntuals. Però una cosa és establir protocols de protecció i una altra de molt diferent utilitzar un delicte per defensar que el patrimoni ha d'abandonar sistemàticament els seus llocs de referència.

La solució no és treure les peces dels territoris. La solució és dotar els territoris dels mitjans necessaris per protegir-les.

Què es pot fer?

El robatori de Villena hauria de servir per obrir una revisió urgent dels protocols de seguretat dels museus arqueològics espanyols. No n'hi ha prou de lamentar el succés ni d'esperar que la investigació policial determini qui van ser els responsables.

Les solucions passen per reforçar la seguretat permanent als museus que custodien peces excepcionals, realitzar auditories independents per detectar vulnerabilitats, instal·lar vitrines d'alta seguretat amb sensors i alarmes i millorar la coordinació amb les forces de seguretat. També cal disposar d'inventaris digitals i sistemes d'identificació que facilitin la recuperació de les peces robades, establir un protocol nacional que impliqui el Ministeri de Cultura, comunitats autònomes, ajuntaments i cossos policials, formar el personal dels museus i reforçar la seguretat durant préstecs i trasllats. Tot plegat requereix més recursos públics, perquè la descentralització cultural no pot implicar descentralitzar les responsabilitats sense garantir també els mitjans necessaris per protegir el patrimoni.

I després va arribar el Louvre

El debat espanyol tampoc no es pot analitzar completament al marge del que ha passat en altres grans museus europeus. El robatori del Louvre del 19 d'octubre passat ja havia demostrat que fins i tot les institucions culturals més famoses i aparentment més ben protegides del món es poden convertir en objectiu d'organitzacions capaces d'estudiar durant mesos les seves vulnerabilitats.

La lliçó hauria de ser evident: cap museu no pot donar per garantida la seva seguretat. Els museus han canviat. També ho ha fet el mercat il·legal d'obres d'art i d'antiguitats. Les peces petites, fàcilment transportables i amb materials d'alt valor econòmic es poden convertir en objectius especialment atractius.