Dos paisatges, una mateixa memòria

"A fora, l’estiu s’acaba lentament. A dins, les formes continuen respirant."

Tramuntana despedeix l'estiu amb dues propostes que comparteixen una mateixa sensibilitat envers el territori, però que s’hi aproximen des de llocs radicalment diferents. D’una banda, Mediterrani Atlàntic, de Francesc Ruiz Abad, confronta dues geografies —el Brasil de São Paulo i la Mata Atlàntica i el Mediterrani català d’origen— per convertir el desplaçament en una eina de pensament. De l’altra, AMUNT, l’espai de càpsules monogràfiques de la galeria, presenta L’última melona de l’estiu, d’Ivan Forcadell, una selecció de pintures, dibuixos i ceràmiques que s’endinsa en el paisatge rural del sud de Catalunya i en aquell moment imprecís en què l’estiu comença a retirar-se.

Les dues exposicions a l'espai de Vulpellac s’inauguraran el dissabte 5 de setembre de 2026, a les 18 h, i es podran visitar fins al 24 d’octubre en el cas de Mediterrani Atlàntic, mentre que L’última melona de l’estiu ocuparà la segona càpsula d’AMUNT.

Un territori que crema i es transforma

En el treball de Francesc Ruiz Abad, el territori no és mai un simple escenari. És una superfície de memòria, un organisme sotmès a transformacions permanents. Mediterrani Atlàntic neix del trànsit entre dos mons que, vistos des de la distància, podrien semblar oposats: la vegetació exuberant de la Mata Atlàntica brasilera i el paisatge mediterrani català, més sec, més marcat pel foc, la pedra i l’empremta humana.

Però l’artista no planteja aquesta relació com una comparació geogràfica. El viatge deixa de ser trajecte i es converteix en mètode d’observació. Ruiz Abad recull fragments, impressions i materials i els sotmet posteriorment a processos de descomposició i recomposició. El paisatge deixa així de ser representat per convertir-se en una experiència física i mental.

Els seus quaderns de viatge funcionen com una primera cartografia íntima. Les pintures, en canvi, porten aquesta experiència cap a un terreny més ambigu, on la realitat es dissol entre capes, gestos i matèria. Cendres i materials elaborats pel mateix artista introdueixen en les obres una dimensió gairebé arqueològica: el que veiem és també allò que ha quedat.

La cendra adquireix, en aquest context, una poderosa ambivalència. És residu, però també origen. És la prova d’una destrucció i, alhora, la possibilitat d’una nova construcció. En ella conviuen el final i el principi, la desaparició i la memòria.

Pintar la nit amb fum

El carbonet travessa l’exposició com un fil subterrani. La seva presència connecta els boscos calcinats de les Gavarres amb la dimensió ritual dels focs mediterranis, però també amb una idea més profunda de transformació. El foc pot destruir, celebrar, purificar i deixar rastre. En Ruiz Abad, aquestes possibilitats conviuen sense arribar a resoldre’s.

Al centre de la mostra apareix Mata Nocturna, una pintura monocroma de gran format nascuda de l’experiència directa de pintar la Mata Atlàntica. Davant la densitat de la vegetació, l’artista es troba amb un paisatge gairebé sense punts de referència. La representació es torna llavors insuficient i l’acte de pintar deriva cap a l’abstracció.

La forma no apareix perquè l’artista la descrigui, sinó perquè s’acumula. Capa rere capa, la imatge es construeix com un sediment. Realitzada amb fum d’estampa, un negre obtingut del rastre del fum, l’obra parteix d’una paradoxa especialment suggeridora: fer llum amb el fum, pintar la nit.

Barrejat amb oli de llinosa, aquest negre absorbeix i retorna els colors de l’espai que l’envolta. L’obra no és, per tant, una superfície fixa. Canvia amb la llum i amb la posició de qui la contempla. La foscor deixa de ser absència per convertir-se en una matèria sensible.

Una instal·lació site-specific amplia aquesta investigació cap a l’arquitectura i l’imaginari cultural. El bestiari, des de les representacions medievals fins a les seves reformulacions contemporànies, és desarticulat i reconstruït en diàleg amb el paisatge. Allò que semblava pertànyer al territori de la fantasia torna així a la terra, com si els monstres i animals imaginaris també fossin formes de llegir el món.

Quan l’estiu comença a desaparèixer

En paral·lel, AMUNT presenta L’última melona de l’estiu, d’Ivan Forcadell (Alcanar, 1993), amb text de Pablo Pareja-Alcaraz. La proposta constitueix la segona entrega d’aquest espai de Tramuntana dedicat a presentacions monogràfiques.

AMUNT funciona com una càpsula dins la programació de la galeria: un espai més concentrat, destinat a un únic artista i concebut per acollir projectes específics, intervencions i peces singulars. Aquesta estructura permet que la mirada s’aturi en una pràctica artística concreta i en les seves derives.

Forcadell treballa des d’una relació sostinguda amb el territori. Però el paisatge rural del sud de Catalunya no apareix en les seves obres com una postal ni com un repertori de formes recognoscibles. És, sobretot, una manera de mirar i d’ordenar la realitat.

La seva pintura parteix d’aquesta experiència per construir un llenguatge abstracte en què color, gest i matèria estableixen relacions pròpies. Hi ha formes que recorden una certa estructura natural, ritmes que semblen sorgits de la terra o de la vegetació, però mai no arriben a convertir-se en descripció. El paisatge hi sobreviu com una intuïció.

La distància també forma part de l’obra

Una de les qüestions més interessants de la pràctica de Forcadell és la necessitat de canviar de distància davant de les seves peces. De lluny, les pintures poden aparèixer com estructures compactes, gairebé unitàries. Quan l’espectador s’hi acosta, però, aquesta aparent estabilitat es fragmenta.

Emergixen marques, superposicions, interrupcions i petites variacions cromàtiques. La superfície deixa de ser una totalitat i es converteix en un camp de tensions.

Aquesta oscil·lació entre el conjunt i el detall constitueix una de les claus de la mostra. També estableix una relació particular amb el temps: allò que sembla evident en una primera mirada només revela la seva complexitat després d’una certa permanència davant de l’obra.

Pintura, dibuix i ceràmica participen d’aquest mateix univers, però cadascuna des de la seva pròpia naturalesa. El gest de la mà queda atrapat en la ceràmica; el dibuix conserva la fragilitat de la línia; la pintura, en canvi, sembla aturar un moviment que continua produint-se sota la superfície.

I és aquí on el títol de l’exposició adquireix tota la seva força. L’última melona de l’estiu parla d’un temps concret, però també d’una sensació: aquell instant en què la calor encara persisteix mentre la llum ja anuncia el canvi de cicle. L’estiu no ha desaparegut, però alguna cosa en ell comença a afluixar.

Dues maneres de mirar la terra

Les dues exposicions de Tramuntana comparteixen, en definitiva, una mateixa preocupació: com mirar un territori sense convertir-lo simplement en una imatge.

Ruiz Abad ho fa a través del desplaçament, el foc, la cendra i la memòria. Forcadell, mitjançant el color, el gest, la matèria i els ritmes subtils de la natura. En un cas, el paisatge es crema i es reconstrueix; en l’altre, es dissol en una abstracció lenta.

Són dues formes de desplaçar la mirada. Una cap a l’exterior, entre continents i geografies; l’altra cap a l’interior de la superfície pictòrica, fins a trobar-hi les petites esquerdes que permeten que una imatge deixi de ser reconeixible i comenci a ser experimentada.