Xavier Corberó: l’obra d’art total

Mentre amb l’arribada de la democràcia Barcelona projecta una imatge de metròpolis global i avantguardista, tota una generació d'artistes catalans de la segona meitat del segle XX va quedar atrapada en una mena de “llimbs historiogràfics”. Recuperar aquests creadors no és només un acte de justícia poètica sinó una necessitat urgent per entendre la veritable genealogia de l'art contemporani a Catalunya. Conformen la diversitat i la complexitat d’aquest moment que durant molt de temps semblava dominat per uns determinats noms. És urgent revisar i rellegir l’aportació dels artistes que van actuar en aquesta etapa i fer una "reparació de la història". La reconstrucció de la llarga postguerra encara està en procés i el cànon continua en discussió. En aquests anys, l’art a Catalunya passa de l’oposició i l’aïllament a la resposta crítica i al posicionament dins el context internacional. És necessari reexaminar les jerarquies que s’han anat dibuixant i posar ordre a una època amb noves mirades i lectures. En aquest sentit, cal recuperar aquelles figures a qui la història i la crítica no van atorgar prou consideració tot i fer contribucions personals significatives. D’aquí que actualment s’estigui portant a terme un intens treball per ressituar molts autors que van quedar en un cert oblit, lluny dels focus de les grans icones, com ara Picasso, Miró, Dalí i Tàpies.

La Segona Avantguarda: La baula rescatada de la modernitat

La historiografia de l'art a Catalunya ha operat sovint sota una lògica de grans etapes i ha obviat alguns períodes molt significatius, com ara la Segona Avantguarda, desenvolupada aproximadament entre 1940 i 1970; una generació que va lluitar en el silenci. Sorgida després del trauma del 1939, no va ser un moviment unitari, sinó una constel·lació de resistències que va permetre que la flama de la modernitat no s'apagués. Van quedar als marges noms que van explorar l’informalisme, l'abstracció geomètrica, el pop art crític o la nova figuració i que no sempre van comptar amb el favor de les vies expositives oficials. Tal com diu J. Corredor-Matheos: «Tots aquests artistes es troben entre les generacions que formaren l’avantguarda i les que l’han posada en crisi. Al mig d’unes i d’altres, aquesta generació “del mig”, com l’anomenà el mestre de la crítica catalana Alexandre Cirici, ha participat de les esperances i desesperances de les unes i de les altres, i es troba igualment davant una multiplicitat de reptes, quan la personalitat dels seus components està ja definida i el seu art és reconegut».

El mapa de l'art català restarà incomplet mentre aquests creadors continuïn sent notes a peu de pàgina. És hora de completar el conjunt intel·lectual amb les “baules perdudes” d’uns artistes que van mantenir viu l’esperit crític en els moments més foscos del franquisme. Hi ha tot un patrimoni en risc, ja que molts d'aquests llegats estan en mans de famílies que no el poden gestionar o resten en magatzems sense catalogar. Sense una intervenció institucional i acadèmica correm el risc que es dispersin o desapareguin.

Recuperar i ressituar noms com el de Xavier Corberó (Barcelona, 1935 – Esplugues de Llobregat, 2017) és entendre que la modernitat catalana va ser polièdrica. Reivindicar aquests artistes no és un exercici de nostàlgia, sinó de sobirania cultural. Molts van quedar relegats i la seva trajectòria poc reconeguda. Corberó ocupa un lloc singular i estratègic en el marc de la Segona Avantguarda Catalana. A diferència d'altres que van quedar enlluernats per la recerca informalista, dominada per la matèria, la foscor i la gestualitat, amb Tàpies al capdavant, Corberó va introduir una perfecció tècnica i un preciosisme gairebé de joier. La seva obra va reivindicar l'elegància, la geometria i un acabat polit que contrastava amb l’estètica imperant, de caràcter més abrupta i existencialista.

Per altra banda, Corberó va ser una de les figures més internacionals de la seva generació. El seu pas per la Central School of Arts and Crafts de Londres i la seva estreta amistat amb prohoms com Salvador Dalí o Marcel Duchamp li van permetre actuar com a node de connexió. Es definia a si mateix com un gran amic de Dalí, que considerava el seu "primer mecenes". Encara que Corberó s'allunyés del surrealisme figuratiu de Dalí, n'heretà l'ambició per l'obra d'art total i el gust pel fet oníric. Compartien una visió de l'artista com a personatge que construeix el seu propi univers. Dalí admirava la tècnica de Corberó, que va arribar a supervisar projectes basats en apunts del geni de Figueres, com el polèmic monòlit projectat per a Barcelona.

En resum, Xavier Corberó no va ser un artista "relegat" en el sentit estricte, sinó una personalitat atípica que, gràcies al seu èxit internacional i a la seva capacitat de gestió, va evitar l'oblit que van patir altres companys de generació, convertint-se en un dels màxims promotors estètics de la Barcelona moderna.

L'impulsor de l'espai públic (Barcelona'92)

En el marc de l'Olimpíada Cultural i en el context de la recuperació de la ciutat de Barcelona, el paper de Corberó va ser fonamental com a gestor i dinamitzador, assessorant l’alcalde Pasqual Maragall. Aquella metamorfosi va implicar una reorganització del paisatge urbà en la qual l’art hi va tenir un paper estratègic. D’aquí que el 1992 s’ubiquessin més d’una cinquantena d’escultures, a més d’una altra cinquantena instal·lada des de la nominació de la ciutat com a seu dels XXV Jocs Olímpics. Corberó va ser l'assessor que va convèncer artistes de talla mundial com Richard Serra, Fernando Botero, Anthony Caro, Claes Oldenburg o Roy Lichtenstein perquè cedissin o instal·lessin escultures monumentals a Barcelona, redissenyant el paisatge urbà de la ciutat olímpica. Més enllà del seu valor artístic, aquestes actuacions en l’espai públic esdevenen elements transformadors de l’entorn i del comportament dels ciutadans, convertint-se en autèntics emblemes urbans. A més, ell mateix va ser el dissenyador de les medalles olímpiques de Barcelona '92.

La premissa de Corberó es basava en la integració. No acceptava que l'escultura fos un objecte simplement adherit a terra, sinó que havia de contextualitzar-se amb l’entorn urbà. Volia que les escultures formessin part del paisatge, enriquint-lo sense imposar-s'hi. Les intervencions artístiques en el domini públic havien de conferir un sentiment de comunitat, de pertinença col·lectiva i d’identitat. Així ho demostren obres com A Nicolau Maria Rubió i Tudurí (1983, jardins de la Vil·la Amèlia), Homenatge a ses Illes (1983, plaça de Sóller), una de les més icòniques, formada per una sèrie de blocs de marbre que dialoguen amb l’aigua i l’espai arquitectònic; L'ou com balla. Homenatge als artistes del Poble-sec(1987), Terminus Columns (1988, plaça John F. Kennedy), homenatge al president nord-americà concebut com una reinterpretació moderna de les antigues creus de terme; o els monòlits S. M. el Rei i S. M. la Reina (1988), pertanyents a la col·lecció del MACBA i situats davant la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Tot i la seva monumentalitat i un cert antropomorfisme, semblen haver-se desprès de manera natural del bloc de pedra.

També són especialment significatives El viatger (1992), davant del Palau de Congressos de l’avinguda Diagonal; A Josep Tarradellas. Pedra sobre pedra (1998), a l’avinguda que porta el nom del president; el conjunt escultòric Ejecutores y ejecutados (1973), per a la Fundació Juan March de Santa Cruz de Tenerife, una al·legoria sobre la repressió; les obres de Cala Rajada, integrades en el Jardí d’Escultures de la Fundació March a Sa Torre Cega; i La Família (2003), a Esplugues de Llobregat, un conjunt de figures antropomòrfiques de basalt que presideixen l'entrada de la ciutat i anuncien l'Espai Corberó.

En l'àmbit internacional va ser igualment un artista molt valorat. The Broad Family, situada al complex Broadgate de Londres, prop de l'estació de Liverpool Street, és un conjunt escultòric de basalt convertit en un dels punts de referència de la City. El seu èxit als Estats Units també va ser notable. El Metropolitan Museum of Art i el Museum of Modern Art de Nova York van incorporar obres seves a les col·leccions, mentre que també va instal·lar escultures en universitats i espais corporatius de Chicago i Washington, consolidant la seva imatge d'escultor de la "modernitat clàssica". La seva obra també és present a l'Stedelijk Museum d'Amsterdam i al Victoria and Albert Museum de Londres. Paral·lelament, va destacar com a dissenyador de joies, creant peces amb materials diversos i un llenguatge escultòric inconfusible.

Hotel Arts: una col·lecció compartida

Dissenyat pel cèlebre arquitecte Bruce Graham, l'Hotel Arts és una torre de vidre envoltada d'una estructura blanca d'acer, els jardins de la qual descansen sota l'ombra del peix daurat de Frank Gehry. Inaugurat el 1994, és una de les grans icones de l'arquitectura contemporània de Barcelona i també un dels espais privats amb una col·lecció d'art espanyol més destacada i funciona com una autèntica galeria d'art. Hi sobresurten les escultures monumentals de Xavier Corberó, realitzades principalment en marbre i basalt, materials que dominava amb una gran sensibilitat per la llum i el volum.

A l’entrada principal s'hi troba una de les peces més emblemàtiques de la col·lecció, El Rei i La Reina (1988), dues escultures de basalt de més de tres metres i mig d’alçada que donen la benvinguda als visitants i estableixen un diàleg entre l'arquitectura contemporània i la noblesa de la pedra tallada. Al voltant de les terrasses i dels jardins s'aixequen altres tòtems de grans dimensions integrats en el paisatge, on Corberó desenvolupa el seu característic llenguatge de formes columnars i antropomòrfiques que semblen custodiar silenciosament l'espai. Les seves escultures busquen una simplicitat extrema, sovint resolta amb només unes poques incisions que confereixen identitat i expressivitat al bloc de pedra. La major part d'aquestes obres van ser encàrrecs directes realitzats durant la construcció de l'hotel amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, convertint l'Hotel Arts en un dels testimonis més rellevants de la integració entre arquitectura, espai públic i escultura contemporània que Xavier Corberó va defensar al llarg de tota la seva trajectòria.

El creador d’utopies habitables

Al cor antic d'Esplugues de Llobregat, el 1968, Xavier Corberó va començar a construir la que seria la gran creació de la seva vida. Un manifest viu que no és només un gegantí baluard situat en una parcel·la de 4.000 metres quadrats que actualment engloba nou edificis, sinó una escultura habitable que va funcionar com a centre d'activitats artístiques i refugi per a altres creadors, encarnant la idea que l'art no ha d'estar tancat als museus, sinó que ha de formar part de l'entorn vital.

Un laberint d'arcs, patis i soterranis va funcionar durant dècades com a centre d'activitat intel·lectual. El projecte va néixer amb la compra de la masia de Can Cargol com a lloc per viure i treballar i, al llarg de cinc dècades, s'hi van anar afegint vuit edificis més, amb habitacions laberíntiques i escales que recorden les arquitectures impossibles de M. C. Escher. El 1972 va ampliar les funcions del taller fundant el Centre d’Activitats i Investigacions Artístiques (CAIAC), concebut com una residència per a artistes.

Corberó hi va invertir tots els recursos que obtenia de la seva obra i, fins i tot quan va morir als vuitanta-un anys, continuava obsessionat amb aquesta obra total que durant molt de temps es va mantenir gairebé secreta. En els darrers anys, però, l'espai s'ha convertit en escenari de rodatges, esdeveniments i pel·lícules com Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen. L'artista es va hipotecar en nombroses ocasions per fer realitat aquell colossal somni que, malgrat deixar inacabat, definia com "un miracle".

Va utilitzar el formigó i la pedra per construir un conjunt d'edificis amb patis, jardins i estanys. És un espai sorprenent i intricat on els centenars d'arcs de formigó que se superposen en diferents nivells i escales fan sentir el visitant com si es trobés dins d'un quadre de Giorgio de Chirico o d'un somni surrealista, on conviuen les monumentals escultures de basalt en perfecta sintonia amb la natura i els arbres. Els arcs no compleixen una funció estructural convencional, sinó que serveixen per enquadrar la llum i generar un joc infinit de perspectives i ombres que varia segons l'hora del dia.

Una altra característica essencial és la relació constant entre interior i exterior mitjançant patis, obertures zenitals i espais oberts. Corberó va aconseguir que el jardí i el cel formessin part de les estances, trencant la jerarquia dels murs tradicionals. Per això l'Espai Corberó no s'ha d'entendre com un edifici, sinó com una gran escultura transitable; probablement la seva gran obra pòstuma. Un espai metafísic on la llum i el buit tenen tanta importància com la matèria sòlida. Tot està concebut perquè sigui recorregut amb els sentits, on el tacte dels materials i el ressò de l'eco tenen tanta rellevància com la mirada.

Futur del complex Corberó

A mitjan 2022, l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat va adquirir a la família, per tres milions d’euros, una part del recinte, l’Espai Corberó, una gran estructura d’arcs de ciment de tres plantes amb la voluntat de preservar-la com a patrimoni i obrir-la al públic en jornades específiques, consolidant-la com una de les grans joies arquitectòniques de l’àrea metropolitana.

L'espai adquirit està format principalment per un cos lateral edificat en planta baixa que recorre tota la longitud de la finca, diversos patis, basses d’aigua i un segon edifici. El conjunt construït suma 1.995 m² en una parcel·la de 2.055 m², amb diverses edificacions i espais oberts. Al soterrani hi ha un auditori amb capacitat per a entre 250 i 300 persones. A l'interior de la finca, entre dos patis, s'aixeca una altra construcció formada per forjats de formigó armat, arcs de mig punt i escales que configuren un conjunt de dependències i terrasses obertes o semitancades, distribuïdes entre planta baixa i tres pisos, algunes tancades amb vidre i d'altres completament obertes al paisatge.

Amb aquesta adquisició, el consistori no només incorpora un nou equipament cultural, sinó que també reivindica el llegat de l'artista, profundament vinculat a Esplugues. Actualment treballa en un pla d'usos per definir el futur del recinte com a centre d'activitats culturals i de recerca artística.

Paral·lelament, entre el juliol de 2025 i el juliol de 2026, l’Ajuntament commemora el norantè aniversari del naixement de Xavier Corberó amb una programació especial destinada a difondre el seu patrimoni públic. Cada primer diumenge de mes s'organitzen visites guiades a través dels museus municipals i també està prevista la celebració de jornades dedicades a l'arquitectura i a l'art amb la participació d'arquitectes de prestigi, coincidint amb la Capitalitat Mundial de l’Arquitectura de Barcelona. Una nova etapa que pretén situar definitivament el llegat de Corberó a l'avantguarda de la creació contemporània.

Perfil biogràfic

Descendent d'una família d'orfebres i metal·listes, Xavier Corberó va ser un creador dotat d'un extraordinari carisma. Va començar dibuixant i treballant els metalls al taller familiar i posteriorment va iniciar els estudis a l'Escola Massana, institució de la qual el seu pare havia estat un dels fundadors. Aquest origen va marcar profundament la seva defensa de l'ofici i la reivindicació permanent del treball artesanal.

Després d'un primer pas per París i Suècia, es va establir a Londres, on va descobrir l'escultura de Henry Moore, alhora que cultivava la pintura. Entre finals de 1955 i 1959 va estudiar a la Central School of Arts and Crafts, on va conèixer David Hockney —que anys més tard visitaria l'Espai Corberó—, i també al Royal College of Art.

El 1955 va participar a la Biennal Hispanoamericana de Barcelona, on Salvador Dalí va adquirir totes les obres que hi presentava, iniciant una amistat que seria determinant. El 1959 va exposar individualment a Lausana, ciutat on va viure un període fonamental de formació treballant a la foneria dels Mèdici. Posteriorment va participar en nombroses exposicions col·lectives europees i als Salons de Maig de Barcelona, on va obtenir els premis Manolo Hugué (1960) i Ramon Rogent (1961).

Després d'aquests reconeixements es va traslladar a Nova York, en un moment en què l'Op Art despertava un gran interès internacional. La crítica el va considerar un dels representants d'aquell llenguatge basat en les formes geomètriques i les il·lusions òptiques. Dos anys més tard va exposar a Munic, on va rebre la Medalla d'Or de l'Estat de Baviera. A partir d'aquí va continuar mostrant la seva obra a Pittsburgh, Nova York i el Japó, alhora que era convidat a impartir conferències i tallers als Estats Units, país on residiria en nombroses ocasions.

Ja de retorn a Catalunya, va establir definitivament la seva residència a Esplugues de Llobregat, on el 1972 va fundar el Centre d'Activitats i Recerca Artístiques de Catalunya. A Cadaqués va formar part del cercle de Marcel Duchamp, una amistat que, juntament amb altres contactes internacionals, li va obrir moltes portes als Estats Units.

Entre els principals reconeixements rebuts destaquen la Medalla d'Or de Baviera (1963), la Creu de Sant Jordi (1992) i el seu nomenament, l'any 2000, com a membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, institució de la qual posteriorment passaria a ser membre supernumerari.

La talla versus el modelat

La pedra, tot i ser un dels materials més antics utilitzats per la humanitat, va tenir un paper fonamental en l'evolució de l'escultura moderna. Durant el primer terç del segle XX nombrosos escultors van recuperar la talla directa, treballant la pedra sense intermediaris. En lloc de modelar peces en argila o guix perquè fossin executades posteriorment per tècnics especialitzats, assumien directament el procés escultòric com una actitud moderna i radical.

A diferència d'altres escultors que preferien el modelatge, Xavier Corberó es definia com un tallista. Creia que l'escultor havia de desaparèixer perquè fos la pedra qui parlés. Mentre altres artistes aspiraven a dominar el material, ell buscava "trobar el que la pedra volia ser", seguint una actitud propera a la de Miquel Àngel: excavar el bloc, eliminar-ne el sobrant i descobrir la forma que ja hi era latent.

Després d'una primera etapa dedicada als metalls, caracteritzada per un llenguatge abstracte i estructurat, es va orientar cap a l'escultura en marbre i pedra, assolint una extraordinària depuració formal. Durant les dècades de 1970 i 1980 la seva obra evolucionà cap a una abstracció orgànica i biomòrfica, hereva dels plantejaments de Jean Arp. Especialment als anys vuitanta i noranta va treballar amb marbres negres, blancs i rosats per crear formes sensuals, fluides i refinades, allunyades de la severitat geomètrica dels seus inicis.

Mai no va renunciar a experimentar amb altres materials, com la fusta, l'espart o el ferro, establint diàlegs entre la noblesa del marbre i textures més humils per generar tensions visuals inesperades. Posteriorment va incorporar combinacions de marbre amb bronze, acer o granit.

Corberó va establir una relació especialment intensa amb el basalt, material que esdevindria protagonista de la seva producció a partir dels anys noranta. Aquesta roca volcànica, fosca i compacta, li permetia expressar la seva connexió amb la terra. Deixava algunes parts en estat natural, rugoses, mentre que en polia d'altres fins a convertir-les en superfícies brillants com miralls negres o transparències líquides.

Amb el basalt aconseguia que allò pesant semblés lleuger, elegant i gairebé fluid. Tot i que moltes de les seves escultures superen les dues-centes tones, les dotava d'una sorprenent humanitat. Les figures adopten actituds iròniques i afables i són concebudes com a "famílies" o grups d'amics que habiten permanentment els espais, convertint-se en guardians silenciosos del paisatge. En jugar constantment amb el pes i la ingravidesa, crea composicions monumentals que semblen surar o encaixar-se amb una precisió gairebé impossible.

Daniel Giralt-Miracle, amic de l'artista i un dels seus principals estudiosos, escrivia amb motiu de l'exposició de Corberó al Jardí Botànic de Cap Roig (2003): «Haver conjuntat aquests dos mons, el de la contundència i la força amb el de la intimitat i la poètica, atorga a l'exposició una dimensió de qui ha volgut ser deliberada i conceptualment un escultor abans que pintor o orfebre.»

La trajectòria de Xavier Corberó es desenvolupa entre dos extrems —el macro i el micro— amb una lectura oberta i desacomplexada. Potser per això la crítica hi ha vist, al mateix temps, un profund sentit clàssic de permanència i un romanticisme visionari que, sumats al seu domini de l'ofici, a la seva mirada transversal i a la seva manera de pensar com un mestre d'obres, el converteixen en un dels grans clàssics contemporanis.

La seva és una de les trajectòries més singulars i poètiques de l'escultura del segle XX. Una evolució que no respon a una línia recta, sinó a un viatge des del domini del material fins a la construcció de mons habitables. Amb Xavier Corberó, la frontera entre escultura i arquitectura es dissol definitivament.