Exposicions
Alfons Borrell: Qui habita l’espai?
Una reflexió sobre la pintura d’Alfons Borrell com a experiència vital que transforma l’espai arquitectònic en una presència viva i habitable.
L’obra d’Alfons Borrell torna al Temple Romà de Vic trenta anys després, a cura de Fernando Marzà, i es desplega també a L’Albergueria i al Col·legi d’Arquitectes des del 24 d’abril fins al 28 de juny.
El títol general és Dins el Temple. Alfons Borrell, obres en l’arquitectura. Dic "torna" perquè es recupera una exposició feta al mateix Temple ara fa trenta anys, als anys noranta.
Coneixem també altres intervencions, com el gran mural per al hall de l’Auditori de l’Ateneu de Barcelona el 2010, l’escultura Aèria, projectada l’any 2014 per al Passeig de la Plaça Major de Sabadell, les pintures murals originals per al sostre en volta de l’històric Forn de Sant Jaume de Sabadell i la Capella Blava, una intervenció en una capella funerària d’un antic monestir de Sabadell. Evidentment, això posa el focus en la relació entre les arts visuals i l’arquitectura. En totes elles, el color és un agent actiu capaç d’organitzar i transformar l’espai.
Aquesta és una bona ocasió per aprofundir sobre l’estreta relació de la pintura d’Alfons Borrell amb l’espai i amb l’espai arquitectònic i, sobretot, amb la seva concepció de la pintura.
Quan vaig visitar el 2015 la gran exposició antològica d’Alfons Borrell a la Fundació Joan Miró de Barcelona, amb comissariat d’Oriol Vilapuig, em vaig adonar que aquella pintura dialogava de manera perfecta amb els murs. Les més de dues-centes obres fetes durant seixanta anys esdevenien portes i finestres.
Però aquest apropament no em resultava suficient fins que vaig escoltar de boca del mateix artista unes claus fonamentals, com per exemple, que l’art era per a ell una vivència subjectiva profunda, una experiència de vida. Aquest és per a mi un dels motius principals de la transformació i la causa de l’art que m’ocupa des de fa tants anys.
Alfons Borrell confirma aquesta experiència de vida i art quan assegura que ell no volia ser pintor, volia ser pintura. Volia desaparèixer com a subjecte i tornar-se part del quadre. Ho deia amb un convenciment indubtable: desaparèixer amb una expressió sublim, "anar sobre el límit de la consciència". Des de la seva dialèctica d’ordre/desordre es fa possible aquesta transmutació. Els seus colors emblemàtics —blanc, negre, blau ultramar, ataronjat o ocre— no són mai aplicats d’una manera plana, sinó que, encara que sigui molt extensa la tela, sempre hi ha un moviment intens, milers de minúsculs gestos, quasi invisibles. Aquesta vibració fa que sigui molt viva, gairebé orgànica i existent. Ens parla.
Aquests colors no són la conseqüència d’una especulació intel·lectual o urbana, com podrien ser l’abstracció postpictòrica del hard edge o el moviment Supports/Surfaces, sinó un reflex de la natura essencial amb la qual relaciona cada color. El seu art és fora de definicions, gairebé és un art secret perquè posseeix el misteri de la transmutació alquímica. Alfons Borrell té el desig màgic i transformador de l’artista fet pintura. Per això, i d’aquesta manera, la mateixa pintura esdevé un ésser viu, una identitat amb veu pròpia i, a més a més, en aquest cas, es manifesta en un Temple.
La pintura és l’artista, la pintura habita l’espai. Aquesta és la pregunta pertinent: qui habita l’espai? Tot és vida. Quan mireu el color veureu una identitat viva; no és la vostra, sinó la presència del mateix Alfons Borrell que s’ha fet pintura.
Et poden
Interessar
...
