Després de més d’un segle de construcció, la basílica de la Sagrada Família entra finalment en la seva recta decisiva amb la finalització de la Torre de Jesucrist, que amb 172,5 metres d’alçada converteix el temple en l’església més alta del món. Aquesta fita, simbòlica i tècnica alhora, sembla acostar l’obra a la imatge que Antoni Gaudí havia imaginat, tot i que el seu acabament complet encara no és una realitat tancada.
La nova etapa arriba en un context carregat de significat històric: es commemora el centenari de la mort de l’arquitecte i, al mateix temps, es dona per gairebé enllestida la part més visible del projecte gràcies a l’ús de tecnologies constructives modernes i materials actuals, que han permès reprendre i reinterpretar els plans originals, molts dels quals es van perdre durant la Guerra Civil.
Tot i això, la sensació de final no és del tot real. La Sagrada Família continua tenint una peça pendent essencial: la façana de la Glòria, concebuda com l’entrada principal i com una representació simbòlica del camí cap a la salvació. És, també, el punt més controvertit del projecte.
El debat no és només arquitectònic, sinó profundament urbà i social. El projecte previst inclou una gran escalinata i una avinguda monumental que connectaria el temple amb la Diagonal, una intervenció que implicaria l’afectació de dues illes de l’Eixample amb edificis residencials consolidats des de fa més d’un segle. Aquesta proposta ha generat una tensió constant entre la visió monumental del temple i la realitat quotidiana del barri.
Les associacions veïnals qüestionen que Gaudí deixés realment definida aquesta escalinata i defensen la preservació del teixit urbà actual. Al mateix temps, es plantegen alternatives que reduirien o fins i tot evitarien els enderrocs, però que obligarien a reinterpretar el projecte original, allunyant-lo de la seva concepció inicial.
L’Ajuntament de Barcelona manté oberta la negociació amb la Junta Constructora i els veïns, amb la voluntat d’arribar a un consens abans dels pròxims cicles electorals. El futur de l’entorn immediat del temple es converteix així en una peça clau per entendre què significa realment “acabar” la Sagrada Família.
Enmig d’aquest debat, la celebració recent amb la benedicció de la torre central per part del papa Lleó XVI, ha afegit un component simbòlic de gran pes, reforçant la dimensió espiritual i universal del projecte. La Sagrada Família es presenta avui com una obra que ja és finalment icònica, però que encara no ha resolt del tot la seva convivència amb la ciutat que l’envolta.
En definitiva, el temple sembla més a prop que mai de la seva forma definitiva, però continua plantejant una pregunta de fons: pot una obra pensada fa més de cent anys completar-se sense transformar profundament la ciutat del present?