El mar és profund, no es pot descriure. És per això que Godard associa; per a intentar, si és que és possible, arribar al fons de la mar. I mostrar-ho.
Però com mostrar —el què, per què, contra què—, aquesta va ser sempre la qüestió. Cocteau, que apostava també per mostrar el que uns altres explicaven, buscava el màgic. Mai va veure-hi la dificultat; doncs, per a ell, la màgia era això. Godard, en canvi, va construir tota la seva filmografia buscant l'oposat; buscant la forma més adequada, si és que és possible, de mostrar la realitat: “El fet de buscar deixa petjades, i les petjades són la pel·lícula.”

La fraternitat de les metàfores, la nova exposició, comissariada per Manuel Asín, dedicada a Jean-Luc Godard a La Virreina Centre de la Imatge, mostra alguna cosa de tota aquesta cerca.
Godard va ser un nen de la guerra. Des de la seva adolescència, la guerra va ser un motor significatiu pel que fa a la seva inquietud com a artista, com a cineasta. Però és que la guerra tampoc es pot descriure; si un cas, es pot mostrar. Però “la imatge és confusa. No sabem resoldre-la bé— Encara.”

En evocar el que va suposar per a ell veure imatges de la Guerra Civil espanyola projectades en un cinema de França, Godard va parlar d'una “fraternitat de les metàfores”. Les imatges, deia, tenen un paper com a formes pensants. En relacionar-se entre si, en el seu xoc i en el seu diàleg, poden arribar a rebel·lar-se contra l'opressió que carreguen.
Encara que estrictament parlant, mai va arribar a tocar un fusell, Godard no va deixar mai d'intervenir en els conflictes del seu temps, sovint de manera polèmica, armant-se de l'associació de fragments d'imatges i sons per a crear un llenguatge que li servís com un. Doncs, per a ell, “una pel·lícula és un fusell teòric i un fusell és una pel·lícula pràctica”.
