Notícies
Els “quadres invisibles” de l’art prenen l’escena al Romea
Una proposta escènica que posa llum sobre els mecanismes invisibles de l’art, des del comissariat fins al mercat, sense oblidar la solitud essencial del gest creatiu.
Hi ha exposicions que comencen molt abans que s’encenguin els focus. I n’hi ha d’altres —com la d’ahir al Teatre Romea— que, precisament, decideixen explicar-ho.
Quadres per a una exposició, inspirada en el recorregut suggerit per Modest Mússorgski, no proposava tant mirar quadres com entendre tot allò que els sosté. Una immersió en aquest engranatge complex que va del comissariat al disseny, de la logística a la comunicació, del mercat a l’espai. Tot allò que no es veu —i que, tanmateix, ho fa possible.
L’acte, presentat per Fèlix Riera, director de la Fundació Romea, va donar pas tot seguit a Llucià Homs —consultor cultural, comissari d’exposicions, art advisor i analista del mercat de l’art—, que des de l’escenari va anar desgranant, una a una, diverses qüestions als convidats, entrant de ple en el nucli de cada professió.
Des de la meva pràctica com a comissària, vaig intentar explicar fins a quin punt una exposició no és només una suma d’obres, sinó una construcció de sentit: un seguit de decisions —sovint invisibles— que acaben definint la mirada.
Mentrestant, a l’escenari hi havia una presència silenciosa. Com si formés part de l’esperit de l’exposició Reversos celebrada al Museo del Prado, on es posava el focus en la part posterior dels quadres, l’obra de Julio Vaquero mostrava tan sols el seu revers: la part oculta, la pell del darrere, aquell costat que normalment queda condemnat a l’anonimat del mur. Durant l’acte, la pintura va romandre suspesa, com un recordatori discret que ens parla en veu baixa i ens recorda que sempre hi ha una altra cara de les coses.
Vaquero va ser l’últim a sortir a escena, perquè, hi estareu d’acord amb mi, és sens dubte el protagonista principal d’aquesta funció. Només aleshores, un cop finalitzada la ronda de diàlegs, la peça va quedar al descobert. Lentament, sobre una plataforma amb rodes, el quadre va ser mostrat amb un gest que tenia alguna cosa d’una revelació continguda.
Després d’haver parlat de comissariat, de disseny, d’assegurances o de comunicació, aquella pintura apareixia carregada d’una densitat nova. Ja no era només una obra, sinó el punt de convergència de tot allò que s’havia anat explicant.
Vaquero va posar paraules a una intuïció que havia travessat la sessió: que el treball de l’artista és, en essència, solitari. I què, al mateix temps, s’hi troba cada cop queda més condicionat. Sense grandiloqüència, però amb una claredat contundent, va apuntar com la funció del creador sovint es veu desplaçada, sotmesa a dinàmiques que tenen més a veure amb estructures de poder, amb el mercat o amb expectatives externes que no pas amb la pròpia creació. Després d’una hora parlant de tot el que fa possible una exposició, aquell recordatori actuava gairebé com un contrapunt necessari.
Perquè sí: una exposició és un sistema complex, col·lectiu, ple d’estrats. Tal com es va anar desplegant amb les intervencions d’Anna Alcubierre, Cristina Salvador, Rafael de la Hera i Carles Taché.
Però abans de tot això —i malgrat tot això— hi ha algú sol davant d’una obra.
I potser era això, en el fons, el que Quadres per a una exposició aconseguia fer visible: no només els mecanismes que hi ha darrere dels quadres, sinó també aquella part oculta, menys visible, on comença tot.
Et poden
Interessar
...
