L’aparador del Museu Abelló no és només una finestra a l’exterior, sinó un espai que obliga a la pausa, a la reflexió i al diàleg amb les obres exposades. Aquest petit racó d’art funciona com un contrapunt íntim dins de la ciutat, evocant l’esperit de l’Espai 13 de la Fundació Miró: un lloc on l’art no només es contempla, sinó que exigeix atenció i interacció, situat entre l’accés al museu i la casa del pintor Joan Abelló. Sigui quina sigui la direcció que prenguem, la mirada es deté obligatòriament davant de l’aparador.
En aquesta ocasió, la proposta exposada és Això que no m’ensenyes, curada per Mercè Vila Rigat, amb la tercera entrega del cicle centrada en Natusfera Improbabilitas, que es podrà visitar fins al 6 de juliol. El projecte, desenvolupat per l’artista i submarinista Jonàs Forchini, ofereix una mirada profunda sobre la zona industrial portuària de Fos-sur-Mer, un dels ports autònoms de Marsella, i una de les regions més contaminades del sud d’Europa. La combinació de refineries i complexos metal·lúrgics ha alterat el paisatge, generant aigües tèrboles que semblen asfixiar la vida.

A través d’una successió de fotografies, Forchini ens submergeix gradualment en aquests entorns subaquàtics degradats. La seva mirada captura la tensió entre destrucció i resistència: l’aigua és bruta, obscura, però la vida persisteix, fràgil i preciosa, com si només sobrevisqués a canvi d’una carícia. Aquest contrast entre la brutalitat ambiental i la delicadesa de la vida es converteix en l’eix narratiu de l’exposició, que convida l’espectador a una experiència sensorial i reflexiva alhora.
Forchini escull amb cura aquests paisatges submergits alterats per l’acció humana, on la visibilitat és escassa i la terbolesa domina l’escena. Aquí, la fotografia esdevé un instrument d’exploració i, alhora, un mitjà artístic potent: la tècnica domina sense eclipsar la força conceptual de les imatges, que transmeten una lectura filosòfica, crua i íntima dels espais menys visibles i, sovint, ignorats. En Natusfera Improbabilitas, el concepte de sublim no resideix en la bellesa tradicional, sinó en l’ambivalència, la tensió i la realitat de la degradació. La mirada de Forchini ens obliga a confrontar allò que preferim no veure, recordant-nos la fragilitat de la vida i la complexitat de la nostra relació amb el món natural i industrial.