Fe Blasco: brots negres

A l'Ajuntament de Tarragona es va inaugurar el dia 27 de març passat una exposició de la pintora Fe Blasco (Barcelona,1952) que romandrà oberta fins al 15 d'abril. No la coneixia, només sabia que havia estudiat a l'Escola Massana, a Eina i que algú m'havia comentat que era amiga de Mariscal als anys vuitanta. A la seva trajectòria sis exposicions i una gran antològica al Torreón Fortea de Saragossa, comissariada per Maria Luisa Grau i Antonio Ansón el maig del 2024, l'any de la seva mort. La mostra és organitzada pels que van ser els psicoanalistes de la pintora des del 1992, mostrant obres relacionades amb l'experiència dels seus brots psicòtics.

La primera impressió és d'una obra amb el segell figuratiu, colorista i pop dels anys vuitanta, que vaig conèixer bé en l'auge postmodern i el retorn a la figuració. A Madrid va exposar a la Galeria La Kábala des del 1989 i en aquells anys va connectar amb un públic jove, que en concordança amb l'època de la “moguda” va captar el sentit de la seva obra, com ho feia amb Ceesepe o Ouka Leele, Nazario, Max, Mariscal. Com en ells, la pintura de Fe Blasco té molta il·lustració que en aquells anys era un valor destacat, cal pensar que el 1984, Ceesepe, amb un llenguatge molt proper al de Fe Blasco, va ser l'artista que més va vendre a Arco 1984. Aquesta circumstància propicia, augurava la conquesta de Madrid, però no va ser així, el seu rebuig al qual és social i els seus brots negres, i els constants canvis de residència no ho van permetre.

Les seves imatges són delirants, resultat d'un estat de màxima intensitat, però no deixen mai de tenir un ordre constructiu molt rigorós, és com si els racionalistes Mondrian o Teo Van Doesburg haguessin incorporat els seus malsons a l'ordre que buscaven. Tot és estructura de l’espai i de les formes, desenvolupades en formats quadrats de 60x60 que és el format dels més exigents reestructuradors de l’espai junt amb el cercle i el triangle. Les mesures s'ampliaven fins a un metre o més o menys en funció dels diversos estudis en què ha pintat, però sempre quadrats. En alguns esbossos hi ha fins i tot acotacions i proporcions a l'interior. Les seves imatges estan dibuixades amb precisió, de manera que en llenguatge del còmic, del qual es nodreix, s'anomena la línia clara davant de la línia “xunga” de Crumb i altres. El seu dibuix és apol·lini, la línia domina el perfil de tot, persones, objectes i al·lucinacions, cosa que afegeix més intriga al seu procés de treball. Aquesta ànsia de claredat s'emfatitza per la tendència a utilitzar colors nets i clars que també ordena per mides i franges, en els seus esbossos previs: 1,3/2,6/0.6, /4, 8… però sempre colors intensos. Els temes domèstics, sense importància, esdevenen sota la seva mirada en una extraordinària raresa. Les figures i l'espai estan tractats sense perspectiva i la planimetria permet crear un hieratisme simbòlic propi de les cultures sumèria o egípcia que admirava tant. La seva obsessió per les cabres potser haurà de veure amb el “Carner dels Matolls” de fa quasi quatre mil anys que s'exhibeix a la Galeria de Mesopotàmia del Museu Britànic de Londres, a on vivia.

Tot és al seu lloc, menys ella i els seus brots negres. En algun cas ha pintat o esbossat sota aquest estat alterat de la consciència, per tornar-hi, un cop recuperada de la crisi, repetint l'obra d'una manera exacta. Un exercici de revisió fascinant del mateix deliri. Paradoxalment, tota aquesta precisió esdevé una font d'intangibilitat, doncs, en expressió d'Enrique Vila-Matas és: “una pintora de lo indecible” i en paraules de qui la coneixia millor, el seu company de vida l'editor i escriptor Enrique Murillo és: “una pintora secreta”.

Figuració: acceptació o rebuig

Enrique Murillo, el seu company de vida deixa ben clares les seves preferències estètiques a les arts plàstiques, com també ho fa al seu llibre Personaje secundario. La oscura trastienda de la edición un gran èxit que en pocs mesos ja va per la tercera edició. Des de les primeres pàgines deixa ben clar que a ell, el que li agrada trobar a una novel·la és el que li passa a l'ésser humà, els seus avatars, els goigs i les misèries narrades d'una manera atractiva. No l'interessa l'especulació del llenguatge ni la conceptualització excessiva. Sol subratllar que els editors: no publiquen en un buit sinó per a una societat específica. És per això que prefereix la narració, és a dir la novel·la que es dirigeix a l'ésser humà i surt de l'ésser humà, contra el que anomena com literatura avantguardista representada per autors com Juan Benet i altres, encara que salva Javier Marías. Per això mateix la pintura figurativa seria la narració i l'art conceptual equivaldria a la literatura especulativa. Aquesta preferència per la narrativitat, per l'escriptura de l'experiència humana, el va portar a descartar la publicació de les obres inicials d'Enrique Vila-Matas perquè al seu criteri escrivia amb massa veneració per l'avantguardisme.  És cert que qui accepta i rebutja ha de demanar, de vegades, disculpes, com ell va fer amb Vila-Matas. Ningú en l'àmbit galerístic, institucional, de les arts plàstiques ha fet una cosa semblant a allò que ha fet Enrique Murillo. És a dir deixar clar allò que prefereix i el que no. Cal buscar algú que s'atreveixi a fer-ho.

És molt important aquesta declaració d'intencions per part de l'editor o del crític, ja que fa que l'acceptació o el rebuig obeeixin a unes coordenades que el candidat a pintor o escriptor haurien de conèixer per no perdre el temps trucant a la porta equivocada, generant decepció i frustració pel rebuig. Precisant amb quins criteris es decideix què es publica o s'exposa i què es deixa d'exposar i publicar. Un editor o un crític que deixa ben clar que el que li agrada és la força narrativa, que la història que es narra és el que és principal, facilita molt les coses. L’editor amb l’escriptura i el crític d’art amb la pintura que declaren que només els interessa tal o tal altra tendència o més que altra cosa, la pintura figurativa, diu als quatre vents que artistes conceptuals i abstractes, no perdeu el temps amb mi.

En correspondència amb aquest criteri no ens ha de sorprendre, la seva defensa de la pintura figurativa. Però sí que sorprèn que algú que ha exercit d'"influencer” de la literatura espanyola amb un criteri parcial i amb preferències clares com a assessor de grans editorials, s’estranyi que els col·legues crítics d'art facin una cosa semblant i ho facin amb la seva dona. Aquí hi ha el gran nus, la gran paradoxa. Es lamenta respecte a l'obra de Fe Blasco, dient que la pintura figurativa, que la seva dona practicava, té un lloc a les grans institucions a la Gran Bretanya i altres països europeus, i no tant a Espanya. És cert que en la Gran Illa hi ha una tradició ben clara pel dibuix i la figura com demostra la pintura de Bacon, Freud o Hockney i que va continuar amb el projecte dels germans Saatchi & Saatchi cap al 1970 que van obrir encara més les portes a la figuració, a tall de gran editorial multinacional. Convençut, que també a altres països europeus hi ha un gran interès per la pintura figurativa, l'editor es lamenta que, a Espanya, tret d'excepcions domina l'art conceptual, les instal·lacions… diu: “a Espanya els funcionaris, comissaris, galeristes i crítics només estan pendents de l'última moda en instal·lacions, conceptualismes…, a més afirma: “ningú no sembla saber què dir, ni què fer, amb la gent que només pinta”.

Aquesta predilecció es projecta a l'obra de Fe Blasco que va començar sent abstracta, i a poc a poc, per suggeriment d'Enrique, es posa davant la pantalla de cinema i fa una versió de Marilyn, després van venir: Frida, personatges amb rostres emmascarats, malabaristes, ocellots, animals, la cabra i tants d'altres. A una obra de 2008 pinta en un paper aquesta tendència a la narració amb unes lletres pintades ben significatives: “Crónicas. América profunda. E. Murillo”.

Brots Negres

Ja he utilitzat dues vegades l'expressió brots negres. Està en el títol d'un llibre demolidor publicat el 2022 per Eloi Fernández Porta: Los brotes negros: en los picos de ansiedad a l'editorial Anagrama. La mateixa a la qual Enrique Murillo va exercir de braç executor de projectes literaris generant aquesta nova narrativa esmentada, però, ell ja no hi era. Per capricis del destí la va publicar Jorge Herralde amb qui fa un ajust de greuges i és un dels moments més dramàtics del llibre d´Enrique Murillo sobre el món editorial.

El dolor, el desassossec, les patologies enumerades de vegades pels artistes com Camila Cañeque que també va ser de l’interès de Vila-Matas i sobre la qual vaig escriure a bonart (18/11/2024) o Ortesia Cabrera(27/03/2026) que fa uns dies a la Fundació Miró, a la presentació dels diversos números de bonart paper, es va definir com a dona trans, o trans no binària, neurodivergent i discapacitada, supervivent d'abús sexual infantil i autista. Indicis de malestar que Ortesia Cabrera els utilitza com a arguments de lluita contra el sistema. En aquest cas, el dolor esdevé el motor de l'acció artística i social. El malestar a la política, o la política del malestar com demostra el llibre d'Alicia Valdés, politòloga i psicoanalista “lacaniana” (Debate, 2024) però també inclou en l'art, al pensament i a la literatura, és una condició del trànsit entre segles. Ho he escrit (ego surfing) al meu llibre “Arte y Transformación. Una mirada de fin de siglo” (2022).

Eloi Fernández Porta escriu: “Què en queda d'una persona quan el meu cap és el meu enemic?”. Fe Blasco és una pintora que reflecteix en tot moment, corroborat pel seu company de vida, el patiment psíquic i l'ansietat permanent, les idees autodestructives. La seva pintura és reflex autobiogràfic del dolor, però pintat amb colors vius, fins i tot amb humor. La relació entre la pintura, la ment i el dolor són presents a l'art des del moment en què l'artista es va emancipar de l'encàrrec i va començar a abundar en els seus monstres interiors. Això va passar a les albors del romanticisme alemany i encara perdura. La realitat del desassossec i que el malestar existeix, és l'axioma principal del qual parteixo. El malestar en l'art contemporani ha suposat el descens als inferns del neo-pos-romànticisme. Hem vist el trànsit mil·lenarista pel nihilisme i el pessimisme, la incertesa del moment, la veritable o falsa complexitat d'idees i tecnologies, la dissolució de la frontera entre el que és veritable i el que és fals. Tot ha estat un conflicte entorn de l'art i la vida, amb una bona dosi de dolor des del segle XVIII en què s'obre la ferida, quan neix el conflicte entre la identitat i la diferència. És aquí on xifro l'inici de l'art contemporani.

En aquestes condicions doloroses de la creativitat actual. En aquest jardí de brots negres, com podem dictaminar l'acceptació o el rebuig, per dir que sí i per dir que no? Potser els criteris estètics i el mateix judici crític queden substituïts per la compassió i el silenci?