Opinió
elBulli, dels fogons al museu
Hem viscut uns anys inoblidables en què la recerca, la innovació, el desig de fer créixer la imaginació amb codis tecnològics o científics han convertit la cuina en un laboratori experimental, en què tradició i innovació han anat de bracet i han deixat de banda la necessitat inevitable de la nutrició i del menjar rutinari. La ciència detectà al·lèrgies, es comercialitzà el cultiu biològic per al consum ordinari i les cartes dels menús dels restaurants giraren full a la carta tradicional; els al·lèrgens entraren a la carta amb menús personalitzats i la química i la física varen fer canviar el gust del paladar. Aquest sentit sortí de l’ostracisme. La vista o l’oïda, complagudes amb un món ple de pantalles i auriculars, deixaren pas a l’olfacte i el gust, dos sentits menystinguts, menys desenvolupats i perceptibles i menys compartibles, ja que l’experiència de menjar és de cadascú.
Enllà quedaren l’art comestible i el menjar de colors, vinculats a l’estètica pop, a la cuina com a ritual o a la tradició des d’un sentit antropològic. L’esclat d’el Bulli a la cala Monjoi gràcies a Ferran Adrià i Juli Soler canvià les coses. Sobre la trajectòria del petit restaurant que obriren el 1957 Hans i Marketta Schilling, els seus fundadors, crearen un imperi de sofisticació en què procés, matèria i forma s’uniren per transformar el fet de menjar en una experiència única, en coneixement i en negoci. La sentència de Montaigne —“Ets el que menges”— es complia perfectament, però tenia un plus, perquè es tractava de “ser feliç”. El web del Museu elBulli1846, en què s’ha convertit l’espai del restaurant de la cala Monjoi, insisteix en la recerca de la felicitat a partir del menjar o de la visita al museu, i l’equip serveix d’exemple: un a un, esbossen una rialla davant de la càmera. I és que en el desenvolupament d’aquesta cuina innovadora dels últims anys, amb una sofisticada metodologia de treball, hi ha una conceptualització del procés, un canvi en els estris, el vestuari i el disseny de les cuines. Són cuines amb vistes, i els comensals tenen accés al procés de treball, a veure com es talla un porro o s’afegeix celiandre.
Ser feliç a partir d’una experiència única: tastar, deglutir, una acció vital que viatjà a la Documenta de Kassel de 2012 com a final d’un trajecte d’èxits i que qualificà el treball d’elBulli d’obra d’art. Certament, la proposta d’elBulli generà una explosió de nous restaurants derivats d’aquesta ànsia de tastar un altre menjar en època de poca fam. Aquesta sofisticada alquímia té un punt del manierisme en què ha derivat el comportament de la nostra societat. elBulli va tancar a temps, el món no sabem cap on girarà a partir d’ara, i la fam s’ha tornat a apoderar de les odioses guerres que fan pinça al món, en què les farines d’ajuda humanitària de l’enemic estan contaminades amb drogues i la incertesa contrasta amb el fet de ser feliç. Però amb el Museu elBulli1846 podrem recordar bons temps, un moment històric irrepetible, i gaudir de l’empremta d’innovació culinària que tingué lloc, excepcionalment, a Catalunya. Ens acompanyaran els gossos de Marketta Schilling, amb les orelles dretes, per tots els racons d’aquest lloc inoblidable.
Et poden
Interessar
...
