Exposicions
Les flors que creixen en l’abisme que soc: art i dissidència
Una mostra que repensa la memòria col·lectiva i reivindica futures formes més flexibles de veure i habitar el món.
Sant Andreu Contemporani presenta una nova edició de les obres finalistes de la convocatòria Miquel Casablancas, una plataforma de trobada per a pràctiques artístiques que qüestionen els límits del que es considera normatiu. Amb el títol Les flors que creixen en l’abisme que soc, la mostra, que estarà oberta fins al 20 de juliol, reuneix onze propostes que tenen la complexitat i la dissidència com a principal impuls creatiu, compartint una mirada crítica i experimental que transcendeix el simple àmbit competitiu.
Fa segles que l’art va advertir que quan la raó s’adorm, neixen els monstres. Si abans aquests semblaven fàcils d’identificar en els rostres de la política global, avui s’amaguen dins la mateixa societat, disfressats de sentit comú i llibertat. En aquest escenari ambigu, es dilueix la frontera entre democràcia i autoritarisme, i s’obre pas a un règim que ja ha estat qualificat de «neofeudalista».
Algunes de les obres exposades recullen aquesta reflexió des d’òptiques molt diverses. Lucas Selezio de Souza, a Sin título, de la sèrie Plus ultra, revisita la cartografia colonial a través del brodat, tot denunciant com el discurs de la civilització va projectar la figura del monstre cap al cor mateix dels sistemes de poder. Usama Mossa, amb Hombre de Barro / الطین رجل, parteix de la seva pròpia història familiar per abordar la violència persistent contra el poble palestí i el desarrelament com a experiència compartida.
Las hijas de Minerva, Laura San Segundo i Alejandría Cinque.
La monstruositat esdevé, en moltes propostes, una forma de resistència. Miguel Rubio Tàpia l’utilitza per denunciar la manipulació històrica entorn del guanche a les Canàries, mentre que Daniel Cao explora el biofuturisme a VINADER: SONS BIOLÒGICS, una narració que fusiona ciència-ficció i especulació sobre vida extraterrestre. D’altra banda, Laura San Segundo i Alejandría Cinque intervenen simbòlicament espais masculinitzats —com els salons de billar— a Las hijas de Minerva, on resignifiquen la figura de la deessa per qüestionar els llocs pensats per a la sociabilitat masculina. En una línia diferent, Jorge Isla presenta Fotosíntesis, una peça on els forats apareixen sobre un cos tecnològic que denuncia l’impacte de l’acció humana sobre la natura.
El cos hi té un paper central, com a espai de conflicte, construcció i supervivència. Txe roimeser ho aborda des d’una perspectiva tant autobiogràfica com col·lectiva a abrazar con las piernas –antes, durante y después de la anestesia total–, una instal·lació que documenta un procés de transformació física i emocional. Paula Vilageliu Porlein, per la seva part, se centra en la dimensió afectiva del contacte a Abrazo y dejo un _, on buits i formes es despleguen a partir del tacte.
Les flors que creixen en l’abisme que soc a Sant Andreu Contemporani.
Altres propostes exploren la hibridació com a resposta a l’ordre establert. Maya Pita-Romero ho fa a Una lengua cansada, imaginant cossos entre el vegetal i l’humà, marcats per cicatrius i identitats fragmentades, dels quals neix un llenguatge tan artificial com l’art o la cultura. Victoria Maldonado transforma el grotesc en una estètica pròpia a Folklore de ultratumba, on la pell es desfigura per crear nous modes d’habitar. Finalment, Ali Arévalo presenta La rebelión consiste en mirar una rosa hasta pulverizarse los ojos, on els cossos tous i no binaris esdevenen espais de plaer dissident i vulnerabilitat, en una revolta que es reinventa a cada pètal, enmig de l’abisme que representa la mateixa carn.
Et poden
Interessar
...
