El rostre de medusa a l’escut de Minerva

Amb motiu de l'any de celebració del 25è aniversari del conjunt arqueològic de Tàrraco, el 31 de maig es va presentar el cicle de performances El rostre de Medusa a l’escut de Minerva amb Anna Dot, Laia Estruch, Núria Rion, Mariona Moncunill, Mireia Coromina i nara is neus, un projecte de Marta Pol Rigau i produït pel Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona.

El cicle té com a objectiu analitzar les condicions de gènere en el món clàssic, des d'una dimensió política, ritual o poètica, no només com una revisió del passat, sinó com una reconsideració d'aquest llegat cultural al present. Per aquest motiu s’ha dut a terme en dos emplaçaments històrics de la ciutat, la muralla del passeig arqueològic i la zona del circ romà.

Els mites de Minerva i Medusa

Tot i que a primera vista, la presència de figures femenines als monuments de la Tàrraco romana poden semblar gairebé inexistents, en els grans monuments de la ciutat s’han trobat imatges i referències de dones, heroïnes i deesses.  Com és el cas del relleu de Minerva situat a la part alta de la Muralla del passeig arqueològic i el mosaic de Medusa de la Vil·la romana dels Munts. Segons les restes trobades, i com es pot apreciar en el relleu de la muralla, Tarraco pels seus inicis com a campament militar va adoptar Minerva com a deïtat apotropaica, és a dir, protectora de la ciutat. Nascuda del cap de Júpiter, adulta i abillada com una guerrera, esdevé el referent més significatiu de la feminitat masculinitzada. La figura de Medusa, d'altra banda, esdevé l'emblema de la feminitat castigada per la seva irresistible bellesa. Segons Ovidi, Neptú déu del mar, en queda rendit i no descansa fins a aconseguir satisfer el seu desig, contra la voluntat de la jove, al temple de Minerva. Minerva indignada per la profanació del seu temple, va castigar Medusa i la va transformar en un monstre ctònic que aterreix i converteix en pedra aquells que la miraven fixament als ulls. Perseu és l’agent clau per desencadenar la història, ja que en haver de lliurar el cap de la Medusa a Minerva com a símbol de l’èxit de la seva gesta, la dea el col·loca al bell mig del seu escut com a insígnia per vèncer el mal.

Així, el rostre de Medusa i la figura de Minerva no es corresponen amb el prototip de l'ideal de la dona que es defensava en la cultura antiga, sinó que són l’antítesi de la matrona exemplar, filla, esposa i mare. Aquestes figures mitològiques són una mostra de com en la societat clàssica, davant de la desconfiança que sentien vers la bellesa, enginy i intel·ligència de les dones, posava en pràctica mecanismes de control d’acord amb el rol que determinava la seva raó de ser. Una funció, no precisament amb una dimensió pública com a ciutadanes —per ser un dret exclusiu dels homes— sinó des de l'àmbit privat, és a dir, la procreació i les activitats domèstiques.

Els rituals i les performances

Malgrat que el rol de la dona en els rituals era considerablement restringit, perquè les obligacions sacerdotals públiques sempre requeien en els homes i, en els cultes familiars, els encarregats eren els pares de la família. En un dels escassos moments en què les dones tenien accés a l'espai públic, era durant algunes celebracions religioses, com les Vestals. Tanmateix, el seu àmbit d'acció com a dones normals es trobava en els rituals de trànsit associats a la trajectòria vital. Seguint aquest fil conductor, el cicle d'accions s'ha d'estructurar en els següents apartats: Els cerimonials religiosos públics, les cerimònies familiars i les figures femenines humanes.

Els cerimonials religiosos públics

L’acció Compondre de Mireia Coromina estableix un diàleg entre el pa com a aliment i element sagrat dins del món ritual femení de l’antiga Roma i el verb «compondre», significat del qual destaca el sentit de restablir l'ordre i crear harmonia.

L’acció està relacionada amb les cerimònies de naturalesa protectora realitzades per les vestals, responsables d’elaborar el pa sagrat sense llevat (mola salsa), amb la funció de purificar animals abans d'immolar-los com a ofrena als déus, actuant com un pont entre mortals i divinitats, com diu l’artista. Seguint en aquest ritual litúrgic d’esbocinar el pa, Coromina, sacralitza aquest verb disposant el pa àzim esmicolant-lo per omplir els buits de les lletres retallades de la paraula compondre sobre una superfície que actua com a motlle, de manera que, en retirar la matriu, la paraula quedava dibuixada a terra com un epígraf. Acte simbòlic de fer una inscripció, evocant la tradició romana de les libacions per demanar bons presagis o aconseguir beneficis per a la societat.

Mireia Coromina Compondre dins del cicle d'accions 'El rostre de Medusa a l'escut de Minerva'. © Diputació de Tarragona. Arxiu fotogràfic MAMT. Lila Alberich fotografia.

Les cerimònies familiars en què les dones tenien un paper actiu eren els rituals lligats a la benvinguda a la vida i a l’acomiadament a la mort, tal com ho presenten les accions d’Anna Dot i Núria Rion.

L'acció el Primer bany Anna Dot evoca, al voltant de l'escultura de la lloba Capitolina del passeig de la Muralla, l'antiga cerimònia romana dels Dies Iustricus, un ritual de purificació, acceptació i benvinguda del/de la nounat en la societat. Els passos a seguir per desenvolupar el ritual van ser invocar les dees protectores (Rumina, Carmenta, Cuba i Fortuna). Primer, invocar la dea Rumina amb libacions de llet materna, després entregar el talismà que consisteix a fer unes llunules de fang per acabar amb l'ofrena de mel i pa per demanar per la salut de la criatura, per concloure, amb la purificació amb aigua perfumada i fum d'herbes sagrades per protegir la nova vida, en aquesta ocasió la seva filla.

En aquesta cerimònia les dones exerceixen un rol vital. D'una banda, les llevadores són una peça clau tant en la gestació com en els naixements, exercint un paper anàleg a l’atorgat a les parques. De l'altra, els vincles familiars de les dones són fonamentals. En aquesta ocasió, l'artista acompanyada per dues dones íntimament lligades al nadó, les àvies, duen a terme un ritual simbòlic de bateig:

Oh, Rumina, mare silenciosa, / tu que nodreixes amb el teu alè suau, / que la teva llet s’escoli com un riu fèrtil, / que el teu pit generós banyi aquest infant amb vida./ Com la lloba que acull els orfes, / com la saba que puja fins a la branca, / sigues nodriment i sostre, / sigues abraçada i força. Accepta aquesta ofrena de llet, / blanca com l’aigua de les neus, / dolça com la promesa d’un camí obert./ Rumina, escolta’ns i sigues benvinguda aquí.

Anna Dot Primer bany 2025, dins del cicle d'accions 'El rostre de Medusa a l'escut de Minerva'. © Diputació de Tarragona. Arxiu fotogràfic MAMT. Lila Alberich fotografia.

I Fer aflorar, de Núria Rion, tracta sobre la condició d’invisibilitat de les dones en la cultura romana mitjançant l’ús de teles que les encobreixen, com la "Palla". Peça de vestir tradicional a l'Antiga Roma que podia ser de cotó, lli o seda, el material estava associat a les estacions i al seu estatus dins de la societat. A més, la “palla” encarna la culminació de l'ideal femení, ja que la cobertura ressalta els valors d'austeritat, lleialtat i modèstia, valors intrínsecament vinculats a la seva missió de criar i educar els fills en el marc d'un matrimoni legítim. Així doncs, aquesta peça l'acompanya en els instants crucials de la seva existència: en un principi, és el mantell que la resguarda en néixer, la capa que la protegeix en la vida adulta en l'àmbit públic i el llenç funerari que la cobreix en el moment de la mort.

Una forma de codificar aquesta simbologia vital va ser la transformació de les teles a través de l’aplicació de tints naturals: el vermell vi, el naixement, el groc fulla d'olivera, la vida, mentre que el gris de cendra —el carbonet, restes de la crema— representa la mort.  A mesura que una de les teles, al llarg de tot el dia, se sotmetia a una estampació mitjançant el frottage, no va ser fins al moment de la presentació que es va emetre amplificat el so del contacte del carbonet amb la tela sobre la grada desgastada, simulant de manera al·legòrica, l'impacte del trànsit de la vida en el transcurs del temps. Un cop va acabar el frottage, les altres dues teles van ser tenyides i, en acabar les van estendre al damunt de la grada, una al costat de l’altra per parlar de: naixement, vida i mort.

Núria Rion Fer aflorar dins del cicle d'accions 'El rostre de Medusa a l'escut de Minerva'. © Diputació de Tarragona. Arxiu fotogràfic MAMT. Lila Alberich fotografia.

Les figures femenines humanes de Mariona Moncunill, Laia Estruch i nara is neus revisen el significat dels mites de Medusa i Minerva per constatar la preexistència dels estereotips sexistes, tant en la història com en la literatura clàssica.

Com diu Mariona Moncunill aquesta acció titulada Fonteia a Clàudia, Júlia a Valèria es deriva de la invisibilitat a què la història ha abocat les dones reals de l’antiga Roma i la dificultat de recuperar-ne i interpretar-ne els rastres que ens arriben com a reflexos tènues i deformats del passat. Per abordar la invisibilitat històrica de les dones reals de l'antiga Roma i la dificultat d'interpretar els vestigis que han arribat fins avui, Moncunill treballa els relats segons els vestigis trobats a Tarragona i en fonts secundàries com el llibre Soror, dones a Roma de Patricia González Gutiérrez. Tanmateix, tot i partir de les cartes de les Heroides d'Ovidi, busca alliberar figures femenines de la invisibilitat, en lloc de fer referència a figures mitològiques, l'artista recull declaracions de dones reals del passat com Fonteia Eleusis, Clàudia Severa, Oliveras Saturnina o Valèria Fida, les quals, no van poder comunicar-se entre elles.

En aquesta acció, l'artista recupera les seves veus a través de trucades telefòniques transtemporals i miralls que connecten les diferents sales, per fer una mena de viatge per les cavernes del temps. A la primera de les tres sales del passadís intern del Circ, Mariona Moncunill va congregar l'audiència, deixant la intermèdia buida, i ella es va disposar a la sala final, totes elles connectades per miralls. Així, quan sonà el telèfon a la primera sala, i una persona el despenja i se situa en la intersecció de reflexos dels miralls de les sales, a més escoltar el missatge i després retransmetre’l o no, és l'única que pot mantenir una interacció visual i sonora amb l'artista.

Mariona Moncunill Fonteia a Clàudia, Júlia a Valèria dins del cicle d'accions 'El rostre de Medusa a l'escut de Minerva'. © Diputació de Tarragona. Arxiu fotogràfic. Lila Alberich fotografia.

A la performance La veu de les pedres, Laia Estruch se submergeix en una exploració dels registres, marques i formes presents en les pedres que conformen la muralla, amb l'objectiu de desvetllar les veus, ocultes i silents de Minerva i Medusa. Per rescatar, l'essència i la vitalitat d'aquestes veus femenines contingudes al mur, l'artista transforma els registres en una partitura. Per aquesta raó, la veu a cappella la concep com un material porós, anàleg al fang i la terra de les pedres, per tal de fer ressonar aquestes pètries veus i crear una peça sonora amb una estructura flexible i plena de matisos.

Com assenyala l'artista, crea un nou paisatge sonor de veus, mitjançant declamacions fonètiques, centrant l'atenció, no únicament en l'emissió del so, sinó també en les intencions i emocions expressades mitjançant la modulació del to, el volum i la potència vocal.

Laia Estruch La veu de les pedres dins del cicle d'accions 'El rostre de Medusa a l'escut de Minerva'. © Diputació de Tarragona. Arxiu Fotogràfic MAMT. Lila Alberich fotografia.

Pel que fa a l'acció-concert Nocivas -en llatí, no-civas- de nara is neus se centra en l'estatus de les dones com a no-ciutadanes en la societat antiga per donar-li un canvi de sentit a través de la música i la poesia.

En aquesta peça l’artista examina la condició de les dones en la societat clàssica dominades pel control masculí, les quals, igual que els esclaus, no podien ser considerades ciutadanes, atès que aquest dret era un privilegi exclusiu dels homes. En conseqüència, el concepte de no-cives, és a dir, no ciutadana ha estat resignificat des de la perspectiva despectiva de persones nocives, malèfiques i malsanes, amb la finalitat de l’exclusió. D’acord amb aquest ideari, la peça tocada en directe inclou enregistraments realitzats mitjançant l'ús d'instruments de l'època, com ara la lira o la flauta de pa. A més, esmicola i reordena poemes d'Ovidi per donar veu a les "nocives", és a dir, a les figures femenines que van ser controlades i silenciades.

nara is neus Nocives dins del cicle d'accions 'El rostre de Medusa a l'escut de Minerva'. © Diputació de Tarragona. Arxiu fotogràfic MAMT. Lila Alberich fotografia.

Per acabar, es pot dir que el cicle El rostre de Medusa a l'escut de Minerva, a través d'accions artístiques realitzades en espais històrics de Tarragona, es revisen els mites de Medusa i Minerva, destacant el seu simbolisme com a figures femenines que trenquen amb els ideals tradicionals de la dona en la cultura antiga. Dins d’aquest fil conductor, les artistes en les accions aborden temes com la invisibilitat històrica de les dones, el seu rol en rituals religiosos i la seva exclusió com a ciutadanes de ple dret en la societat romana. Cada artista utilitza diferents mitjans performatius, com la música, la poesia, el frottage i la interacció visual, per resignificar el llegat cultural romà des d'una perspectiva feminista contemporània.