Exposicions
Isabel Banal: persistència o re-enactment?
Ahir dissabte 14 de juny a les 12 h vaig assistir a la galeria Chiquita Room, recentment premiada pels premis GAC a la millor programació anual, a una celebració que durarà tres dies. Se celebra el 30è aniversari de la instal·lació Vora de riu, d'Isabel Banal. Aquest mateix dia 14 de juny de fa trenta anys, el 1995, es va presentar la instal·lació a la seva primera exposició individual a la galeria Àngels de la Mota, al carrer Goya de Barcelona. Alguns dels elements més significatius del treball d'Isabel ja hi són presents a Vora de riu i han continuat sent una constant, cosa que dona vigència i total coherència a la seva llarga trajectòria.
Em fascina en l'art tant les obres que perseveren a la identitat, la repetició com aquelles que només troben sentit en la diferència, la mobilitat, el canvi i la recerca constant. Em reconforta passejar pel fil de la navalla entre la identitat i la diferència. En el primer cas es troba la Isabel Banal. Tant a l'estand d'Arco 25 de la mateixa galeria i ara amb aquesta instal·lació es pot verificar el valor de la persistència. Sobretot el problema de l'escala, de les proporcions entre mínims. És obvi que aquestes qüestions es troben ja a Vora de Riu aquesta obra de fa trenta anys.
© Pauline Köhlen
Certament, doncs, fa trenta anys també que es va començar a utilitzar el terme: citació, homenatge, apropiació quan un artista partia d'una recreació o repetició d'una obra. El tema del “re-enactment” s'iniciava en aquella època en introduir-se a la discussió teòrica entre imitació, còpia i original. Aquesta relativització de l'originalitat va portar a la perversió màxima que és la còpia com a estratègia legitima de l'artista. Ho sabem alguns dels que atzarosament vam coincidir a la galeria: Gloria Picazo, Vicki Combalia, Assumpta Bassas i jo mateix que, dit de passada, i sense voler-ho, ens vam convertir en testimonis d'aquells anys. Tots i totes vam viure molt a prop el naixement de la màxima perversió postmoderna, aquell precís moment en què va néixer la dissolució de la frontera entre veritat i mentida, amb les conseqüències que ara coneixem i que afecta tots els àmbits.
En aquest cas no és així, perquè el que fa Isabel, en reproduir de manera idèntica la seva pròpia obra és que no la qüestiona, no la revisita, no canvia el context de l'obra original, així ens recorda que les obres d'art, com les paraules veritables, autèntiques passen la frontera del temps i les podem recordar o repetir amb total legitimitat al llarg de trenta anys i més enllà.
© Pauline Köhlen
Et poden
Interessar
...
