Opinió
Reivindicar ‘El mitjó’ de Tàpies
A començaments dels anys noranta del segle passat, Antoni Tàpies va realitzar un projecte monumental per al gran saló oval del Palau Nacional de Montjuïc, quan jo mateix dirigia el MNAC i l’arquitecta Gae Aulenti les obres de l’edifici i del museu. Es tractava d’una escultura de 18 metres d’alçada que representava un mitjó foradat amb el taló aixecat que havia de penjar del sostre, acompanyada i sostinguda per una sèrie de peces en forma de creu. El conjunt era de malla metàl·lica i fibra de vidre amb una estructura interior de tub també metàl·lic. Tàpies havia pensat aquest monument com un espai d’intimitat, on s’hi podia entrar per reflexionar.
El projecte va despertar una forta polèmica pública aleshores entre defensors i detractors. Finalment va ser descartat. Tàpies va patir molt aquest rebuig. Jo vaig defensar la realització fins al darrer moment, convençut que aquesta obra portaria molta gent al museu, un públic que vindria per visitar les obres del passat però també per admirar una realització tapiesana major. Era, per a mi, un al·licient, un reclam suplementari per al museu. En aquesta obra, Tàpies havia fet confluir elements habituals del seu llenguatge artístic. Recordem, per exemple, el Gran díptic dels mitjons, del 1987, avui a la Fundació Antoni Tàpies.
Gran dípctic dels mitjons, Antoni Tàpies (1987)
Els mitjons, molt freqüents en les obres de Tàpies, eren per a ell símbols de la vida quotidiana, i si a més els representava foradats, usats, era per dignificar l’objecte més humil. Portant-la a la dimensió d’una capella laica, d’un espai de reflexió personal, l’artista proposava per al MNAC una obra d’una posteritat absoluta que a més corresponia al seu concepte de museu quan deia, deu anys més tard, en una entrevista amb Arnau Puig el març del 2002: “Els museus s’han convertit en un espectacle popular, abandonant el camí de l’esperit i de la sacralitat que, en el fons, és l’art.” Avui quasi s’ha perdut el record d’aquella gran polèmica i de la proposta generosa que l’artista va fer per a la seva ciutat i per al museu més important del país. Amb aquesta obra, Tàpies hauria esdevingut encara més immortal i el museu hauria tingut una realització amb un gran poder d’atracció. Malgrat que se n’hagi fet una reproducció de format reduït a la Fundació Tàpies de Barcelona, m’ha semblat que en els anys de les celebracions del centenari del naixement d’Antoni Tàpies calia reivindicar aquesta obra i, per què no, clamar perquè algun dia s’instal·li al lloc per al qual havia estat concebuda.
Et poden
Interessar
...
