Pep Mínguez: "Nosaltres no hem provocat el retorn a l’analògic, però hi hem aportat el nostre gra de sorra"

El Revela’t arriba a la seva tretzena edició com un festival de referència internacional en el camp de la fotografia analògica i els processos fotogràfics químics. Durant gairebé un mes, Vilassar de Dalt es transforma en un centre neuràlgic que reivindica una pràctica fotogràfica pausada, reflexiva i experimental, que desafia la immediatesa de la imatge digital.

Com cada any, el festival ofereix una programació que inclou exposicions, xerrades, tallers especialitzats i activitats paral·leles, enguany amb un protagonisme especial per a Juan Manuel Díaz Burgos, fotògraf documental i humanista, que és l’homenatjat d’aquesta edició. També cal destacar el mercat fotogràfic, reconegut a Europa, on creadors, editors i col·leccionistes es reuneixen per compartir i promocionar la fotografia analògica i els processos alternatius.

Parlem amb Pep Mínguez, director del Revela’t des dels seus inicis, per conèixer més a fons la filosofia que sustenta aquest festival i els reptes que planteja en un moment en què la fotografia analògica es reivindica com a un art amb identitat pròpia i resistència cultural.

Nora Barnach. Com sorgeix el Revela’t i com ha anat evolucionant al llarg dels anys?

Pep Mínguez. El festival comença gairebé de manera fortuïta, celebrant l’aniversari d’un altre fòrum que teníem en l'àmbit de Catalunya. Com que nosaltres ja feia molts anys que treballàvem amb fotografia analògica, vam decidir convidar un fotògraf nord-americà, en Quinn Jacobson, que treballava amb col·lodió humit. El que havia de ser un sol taller es va acabar convertint en quatre. A partir d’aquí, va començar a córrer la veu i hi va haver gent que, en assabentar-se’n, ens va proposar fer exposicions. Finalment, se’n van fer vuit, i així va néixer el festival.

Inicialment, no teníem la intenció de continuar, era una iniciativa puntual. Però després vam rebre centenars de correus de felicitació i molts ens animaven a repetir-ho. Així va arribar la segona edició, després la tercera... i a poc a poc vam començar a fer créixer el projecte fins avui.

NB. I quines creus que han estat les claus perquè el festival hagi crescut tant? Hi ha, sens dubte, una tornada a la fotografia analògica, un cert romanticisme cap a aquest tipus de fotografia.

PM. Sí, bé, hi ha un retorn clar, sens dubte. Crec que el digital és molt pràctic i funciona molt bé, però no comporta el mateix grau de compromís que implica la fotografia analògica. Nosaltres sempre busquem projectes de llarga durada, persones que s’hi impliquin a fons. Nosaltres no hem provocat el retorn a l’analògic, però hi hem aportat el nostre gra de sorra.

Pan, pijo y habas, Malu Reigal (2021)

NB. Aquest any el lema és “He vist coses que no creuríeu…”. Què hi ha darrere aquesta frase tan icònica i com encaixa amb l’esperit del festival?

PM. El lema surt del monòleg final de la pel·lícula Blade Runner. Sempre intentem treballar temes oberts, que permetin sorprendre el públic, i aquest ens semblava ideal. Tenim el hàndicap de ser un festival centrat en la fotografia analògica —no hi ha tanta gent que hi treballi—, però, tot i això, rebem molts projectes, i alguns d’ells encaixaven perfectament amb aquesta idea d’inversemblança, de coses difícils de creure.
A més, el context actual —amb guerres com les d’Ucraïna o Gaza, o amb el debat al voltant de la intel·ligència artificial— també reflecteix situacions que, fa uns anys, semblaven impensables.

NB. En aquest sentit, com valores la fotografia, i especialment l’analògica, com a eina crítica per abordar i qüestionar temes rellevants i controvertits en el context actual?

PM. Bé, el nostre objectiu és mostrar-ho. La crítica ja està implícita en cada projecte, en allò que cada autor vol dir. El més important per a nosaltres és donar espai a aquestes mirades i fer-les visibles. Crec que hi ha molta varietat i que tot està molt ben distribuït, molt ben pensat i alineat amb el lema i amb els temes de rellevància. Cada proposta aporta una visió pròpia, però, alhora, encaixa dins del relat general del festival.

Kevin Goss, Gideon Mendel (2021)

NB. Com funciona el procés de selecció de les propostes? Com equilibreu la presència d’artistes ja consolidats amb la de creadors emergents?

PM. Al llarg de l’any anem seleccionant diferents persones que creiem que poden encaixar amb el lema de l’edició. Per exemple, l’any passat, ja durant el mateix festival, ja teníem al cap alguns noms per a l’edició següent. Normalment, comencem buscant figures una mica més reconegudes, perquè pensem que és important tenir alguns noms destacats que serveixin d’al·licient per venir. Si només fossin veus emergents estaria molt bé —i en tenim moltes!—, però també creiem que calen algunes exposicions més potents per donar equilibri al conjunt. Aquest any, per exemple, tenim noms com Masahisa Fukase, Rodney Smith o Gideon Mendel, que tenen una trajectòria que ja crida per si sola.

A més, fem una convocatòria oberta a través d’una plataforma. Aquest any, per exemple, vam rebre més de 600 projectes. D’aquí se’n fa una selecció comissariada, d’on surten tres premis i, a banda, triem també altres propostes que encaixin bé amb el discurs general del festival.

Ravens, Masahisa Fukase (1975-1986)

NB. Cada any rendiu homenatge a una figura destacada de la fotografia, enguany a Juan Manuel Díaz Burgos. Quin criteri seguiu per triar qui reconeixeu i què aporta aquest homenatge a la identitat del festival?

PM. Des del segon o tercer any del festival vam començar a fer aquest tipus d’homenatge a persones que han tingut un pes important dins el món de la fotografia, però que sovint no han estat prou reconegudes. De fet, tot va començar amb Josep Maria Ribas Prous, un fotògraf de Reus que resulta ser el segon fotògraf més premiat del món i que ens va ajudar en els inicis del festival. Ens vam adonar que hi havia figures com ell, amb trajectòries impressionants, que no tenien el reconeixement que mereixien. Després d’ell, vam homenatjar Joana Biarnés, que va tenir aquí la seva primera exposició i que amb el temps s’ha convertit en una figura clau. També vam reconèixer l’Eduardo Momeñe, un gran teòric de la fotografia, autor d’un dels llibres més llegits sobre fotografia jove.

I amb els anys, han vingut noms com Alberto García-Alix, Cristina García Rodero, Isabel Muñoz, Joan Fontcuberta… I enguany, Juan Manuel Díaz Burgos. Al principi li vam demanar una exposició, però després vam pensar que era una bona ocasió per reconèixer la seva trajectòria. Ha rebut molts premis, però no té, per exemple, el Premi Nacional de Fotografia, i creiem que és un autor que mereix molt més reconeixement pel seu gran treball. És un grandíssim fotògraf i aquesta és una manera de fer valdre la seva aportació.

NB. A banda de la programació pròpia, quins vincles manteniu amb altres festivals o iniciatives?

PM. En tenim força. De fet, des de fa un parell d’anys formem part d’una xarxa que es diu Territorio Foto, que agrupa festivals de fotografia de tot l’àmbit ibèric —tant de l’Estat espanyol com de Portugal. Ens reunim cada any, normalment a Sòria i a alguna altra localitat, per compartir experiències i, sobretot, per treballar plegats en una línia de sostenibilitat. Una de les idees és crear un fons comú d’exposicions per poder compartir-les entre els festivals i fer-les més rendibles i sostenibles.

A més, des de Vilassar de Dalt vam impulsar una trobada que reuneix festivals de fotografia analògica. Vam començar sent el primer d’aquest àmbit i, a mesura que en van anar sorgint d’altres, es va crear aquest espai de connexió. Ara tenim un grup molt actiu, ens intercanviem informació, projectes i exposicions, i cada any ens trobem en un lloc diferent. Hem estat a Polònia, Romania i aquest any anirem a Finlàndia. També, a través d’aquesta xarxa de complicitats, han sorgit col·laboracions concretes. Per exemple, amb l’Ariadna Rinaldo, que organitza dos festivals a Itàlia, hem establert una molt bona relació, i enguany li han demanat una exposició que vam acollir fa dos anys aquí i que ara viatjarà cap allà.

Movimiento continuo, Juan Manuel Diaz Burgos (1991-2023)

NB. Quina és la dificultat real d’aixecar un festival independent de fotografia analògica en el context actual? Quins són els obstacles més importants amb què us trobeu?

PM. Doncs és molt difícil. Malauradament, aquí estem massa acostumats que la cultura sigui gratuïta, i la gent sovint prefereix pagar abans 15 euros de pàrquing que no pas per visitar 25 exposicions. Això fa que acabem depenent gairebé sempre de les institucions, que poden variar molt segons el color polític o les seves afinitats. Aquest any, a només dues setmanes del festival, quan tot ja estava avançat i pressupostat, una de les grans institucions d’aquest país ens va retallar 14.000 euros. Això fa que tot el projecte es vegi sacsejat i ens obliga a replantejar-nos moltes coses.

Tenim la sort de comptar amb els amics del festival, que d’alguna manera col·laboren i ens donen suport. Aporten públic al festival i, a canvi, reben entrades i altres avantatges. Ara bé, un altre aspecte delicat és que moltes institucions només cobreixen una part del pressupost: fan una aportació inicial abans del festival, però després cal esperar molt temps per rebre la resta. Com que som una entitat sense ànim de lucre, hem de tancar l’exercici a zero. Això vol dir que els qui avancem els diners som nosaltres, i sovint ens veiem obligats a contractar una pòlissa de crèdit amb interessos superiors al 7%.

Kolsky, Tanya Sharapova (2019)

NB. En la vostra experiència, altres festivals, especialment a l’estranger, també pateixen les mateixes dificultats de finançament i suport institucional?

PM. La majoria d’aquests altres festivals són molt més petits i, de fet, són festivals més etnològics o de petita escala comparats amb el nostre.

NB. Però, precisament, pel fet que vosaltres sou més grans, no hauríeu de tenir més facilitats, no? El valor afegit que porteu és molt més alt.

PM. Exacte, i això fa que la situació sigui encara més frustrant. S’esperaria que, amb la nostra escala i impacte, tinguéssim més suport i més facilitats, però no sempre és així. Si no es replanteja tot aquest sistema, temo que aquesta és la via perquè morin totes les iniciatives culturals d’aquest país.

NB. Principals reptes del festival per als anys vinents?

PM. El repte principal és, simplement, continuar. Aquest any estem repensant seriosament si hem de continuar fent el festival de la mateixa manera o si cal canviar alguna cosa, perquè… un festival necessita créixer. Una altra opció seria fer-lo més petit, però creiem que no valdria la pena.