Relats de dictadura: teixint memòria i resistència

Poc temps després del cop militar a Xile, cercles de dones vinculades a persones detingudes, desaparegudes o represaliades comencen a expressar la violència soferta a través de les arpilleres: tapissos elaborats amb teles, llanes i brodats que esdevenen testimonis essencials de la vida sota la dictadura. Ara, el Palau Robert de Barcelona acull Relats de dictadura, una exposició —fruit de la col·laboració entre el Ministeri de Relacions Exteriors, l’Ambaixada de Xile i el Museu de la Memòria i els Drets Humans de Santiago— que reuneix aquests treballs que expliquen, amb senzillesa i contundència, dues realitats que han marcat profundament la història del país: la repressió i la lluita per la democràcia.

El treball de les arpilleres neix en tallers impulsats pel Comitè per a la Pau a Xile i, més tard, per la Vicaria de la Solidaritat. El fil conductor no és només la denúncia, sinó també la supervivència, l’escalf comunitari i la creació d’un espai compartit. Amb el temps, la iniciativa s’estén més enllà de Santiago, arribant a ciutats com Linares, Talca o Valdivia, i a zones on la repressió és encara més dura per l’aïllament. En aquestes comunitats rurals, la Fundació PIDEE (Protecció a la Infància Danyada pels Estats d’Emergència) organitza nous tallers pensats per a mares que, a més de la pèrdua, han d’afrontar l’angoixa sense recursos ni suport institucional. La creació d’arpilleres esdevé així una eina col·lectiva de sanació, expressió i resistència, on cada tros de roba narra una part d’aquesta memòria compartida.

L’acte d’inauguració oficial de la mostra ha comptat avui amb un diàleg central que ha reunit tres veus clau en l’àmbit de la memòria democràtica: Ramon Espadaler, conseller de Justícia i Qualitat Democràtica de la Generalitat de Catalunya; Fernando Martínez López, secretari d’Estat de Memòria Democràtica del Govern d’Espanya; i Daniela Quintanilla Mateff, subsecretària de Drets Humans del Govern de Xile. Moderats per Carmina Gustrán, comissionada per a la commemoració dels 50 anys d’Espanya en llibertat, han parlat sobre el paper fonamental de les polítiques de memòria en la consolidació de societats democràtiques, justes i inclusives.

La primera pregunta ha abordat la necessitat de les polítiques de memòria i la seva funció en la construcció d’una democràcia respectuosa amb els drets humans. Daniela Quintanilla Mateff ha convidat a entendre la memòria no com una única narració, sinó com un teixit complex de records col·lectius i diversos, que connecten experiències individuals i comunitàries. La memòria, per a ella, és l’ànima d’un poble que, més enllà del sofriment, s’aixeca i somia una vida diferent, amb les dones com a protagonistes essencials en aquest relleu generacional i en la construcció d’un relat profund i esperançador. Fernando Martínez López, per la seva banda,  ha subratllat que la memòria és inseparable de la democràcia, posant el focus en les víctimes dels règims repressius com a centre de qualsevol política pública de memòria. La seva experiència des de l’administració espanyola ha mostrat que recordar i dignificar el passat és una obligació moral imprescindible per evitar la repetició dels errors. Així mateix, ha recalcat la importància d’introduir aquesta memòria en l’educació perquè les noves generacions coneguin i entenguin el que va succeir en èpoques fosques de la història.

Carmina Gustrán, Ramon Espadaler, Fernando Martínez López i Daniela Quintanilla Mateff durant el diàleg inaugural de l’exposició.

Ramon Espadaler ha afegit que la memòria democràtica no pot quedar en mans només d’entitats memorialistes, sinó que ha de ser una política pública amb un fort compromís ètic i transversal. La transmissió als joves és un repte urgent, especialment tenint en compte l’apatia o indiferència que revelen estudis recents. Des del govern de la Generalitat, treballen en una nova llei de memòria democràtica que posa l’educació en primer pla i que aposta per una col·laboració estreta amb el sector no governamental i les víctimes.

La segona qüestió ha posat sobre la taula la pregunta de com garantir que aquestes polítiques es mantinguin al marge de l’alternança política. Tots tres han coincidit en la fragilitat dels recursos públics i la necessitat de teixir aliances amb la societat civil, les universitats, les empreses i l’àmbit internacional per garantir la continuïtat de les polítiques de memòria. A més, han destacat la força dels aniversaris i commemoracions com a moments clau per reforçar el record i la reflexió, i per connectar memòria i drets humans amb una mirada plural i rigorosa.

Relats de dictadura, que es pot visitar al Palau Robert fins al 31 d’agost, no només mostra les obres sinó que també vol generar debat i reflexió. Per això, des d’avui i durant cinc dies, s’organitzen unes jornades paral·leles amb taules rodones i activitats destinades a pensar col·lectivament sobre la memòria, la justícia i la reparació. Els debats tractaran temes com el paper de les dones en la construcció de la memòria democràtica, les ferides encara obertes per la repressió i la importància dels espais de memòria com a instruments de resistència. Hi participen veus destacades de Xile que han viscut en primera persona aquests processos: arpilleristes, artistes, advocats de drets humans, presidents d’associacions que lluiten per la memòria de les víctimes, directors de museus i supervivents.

Relats de dictadura és, per tant, una invitació a escoltar amb atenció veus sovint ignorades i a comprendre com l’art esdevé una potent eina de lluita i reconstrucció. Al Palau Robert es posa en relleu la capacitat de la creativitat per donar forma a la memòria col·lectiva i per obrir espais de diàleg on es reafirma el compromís amb la justícia, la dignitat i la defensa dels drets humans.