Exposicions
Miralda, BOOOM
Un recorregut visual i crític per la iconografia militar i la seva desconstrucció.
La galeria Senda acull una nova exposició dedicada a Antoni Miralda (Terrassa, 1942), artista que des dels anys seixanta ha construït una trajectòria molt personal entre la crítica política, l’humor i l’acció. Aquest cop, el focus recau en una part molt concreta de la seva obra, la que gira al voltant del soldat, les estructures militars i tot el que aquestes representen. És una mirada cap al passat amb una potència que, malgrat els anys, ressona amb força en el present.
El motiu de la mostra és la presentació del llibre BOOOM 1962-1972, editat per Ignasi Duarte i coeditat per La Fábrica, que recull una dècada clau en el treball de Miralda. A la galeria, el llibre agafa cos a través d’una selecció de fotografies, dibuixos i escultures, moltes d’elles mai vistes fins ara. L’exposició posa sobre la taula la manera com Miralda va començar a documentar —i alhora transformar— la seva experiència com a recluta durant el servei militar. Tot arrenca a Los Castillejos, l’any 1962, quan la càmera es converteix en refugi davant l’absurd i la violència del règim. Les imatges que en va sortir no només retraten la vida de caserna, sinó que ja deixen entreveure la necessitat d’entendre l’entorn a través de la distància irònica.
Sèrie Bien/Mal, Antoni Miralda (1966)
Un cop reincorporat al servei el 1965, Miralda reprèn el fil amb el Cuaderno de Castillejos, ple de dibuixos i apunts fets per no escoltar el capità i escapar, ni que fos mentalment. Allà, la crítica cap a l’aparell militar agafa forma. S’hi sumen peces com Bien/Mal, una sèrie on manipula vinyetes de manuals militars per posar en evidència la seva lògica absurda. Són obres que funcionen com un estudi en calent sobre el poder, la normalitat imposada i les ganes de plantar cara.
La idea del soldat com a figura que travessa espais i discursos reapareix amb força a Soldats Soldés (1967), que es va presentar per primera vegada a la Galerie Zunini de París. Aquí, el soldat verd tradicional es blanqueja —literalment— i es converteix en una figura neutra que s’estén per tots els racons. És una mena de presència que ho contamina tot, però ja no amb la força de l’autoritat sinó amb una actitud crítica, camuflada i constant.
Platja de Còrsega, Antoni Miralda (1969)
També hi trobem les escultures de la sèrie Toile de Jouy, una intervenció sobre mobiliari i objectes quotidians, on una tropa de soldats blancs envaeix l’espai domèstic. Amb aquest gest, Miralda es qüestiona la manera com la iconografia militar s’ha filtrat en la nostra vida quotidiana. Aquesta línia de treball es completa amb la sèrie Hazañas bélicas, fotografies que recullen aquestes ocupacions simbòliques, sempre amb un punt d’ironia, com si l’artista es proposés "millorar" el paisatge. Un dels moments més icònics del projecte és quan el soldat blanc de mida real surt als carrers de París. Aquest recorregut, filmat juntament amb Benet Rossell, acaba convertit en París, La Cumparsita (1972), una peça audiovisual que és a mig camí entre la performance i el cinema experimental.
Tot plegat, el que planteja Miralda amb BOOOM és una reflexió àcida sobre la guerra, el poder i la memòria. Els soldadets esdevenen una manera de mirar el món, de preguntar-se què ens envolta i per què. I sí, potser també és, d’alguna manera, un homenatge al soldat com a víctima d’un sistema que el converteix en peça d’una maquinària que mai no s’atura.
El llibre BOOOM 1962–1972, a més de recollir tot aquest material, inclou textos que ajuden a entendre el procés creatiu de l’artista i la vigència de la seva proposta. Perquè, malgrat els anys, parlar de soldats, de defensa i de discursos de força torna a estar, per desgràcia, en boca de tothom. I en aquest context, l’actitud de Miralda —aquella voluntat d’estar en contra, de qüestionar el que ens volen fer passar per normal— continua sent necessària.
Et poden
Interessar
...
