Les passions són l’impuls genuí que mou l’ésser humà. Gràcies a l’emoció (emotio, emovere) aconseguim moure’ns, sortir de la nostra zona de confort. Des dels seus orígens, l’art té la capacitat de generar emocions. És evident que l’emoció és decisiva en la creació, però també en la contemplació de l’art. Tot allò que és capaç de provocar la més forta emoció pot ser titllat de sublim. Per això, el que és sublim és sempre inquietant, produeix un desafiament en obligar l’home a afrontar —des de la seva pròpia limitació— allò il·limitat, indeterminat i immesurable. En certa manera, tot l’art contemporani no és sinó una conseqüència directa d’aquesta irrupció del que és sublim, d’aquesta voluntat de transgredir i d’explorar el que és desconegut.
La danse des coquelicots, Joan Miró (1973). MNCARS
Una de les exposicions destacades del programa del CCCB d’enguany és En el aire conmovido..., comissariada pel filòsof i historiador de l’art Georges Didi-Huberman (Saint-Étienne, França, 1953), un dels pensadors europeus més interdisciplinaris i una de les figures més rellevants del pensament actual, reconegut internacionalment. Es tracta d’una coproducció del CCCB i del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia que elogia el poder que provoquen les emocions. Plantejada com un joc lliure d’associacions i connexions, dona lloc a un recorregut articulat en capítols temàtics per donar resposta a qüestions suscitades per respostes emocionals. Obres de Goya, Pablo Picasso, Joan Miró, Baruch Spinoza, Friedrich Nietzsche, Tatiana Trouvé, Víctor Erice, Pier Paolo Pasolini, Corinne Mercadier, Juli González, Alberto Giacometti, Harun Farocki, Henric Michaux, Oriol Maspons i Unica Zürn, entre molts altres, s’ordenen en forma de constel·lacions dins d’un procés d’acoblament dialèctic per investigar el poder de les imatges quan es combinen i convergeixen entre si. La tesi assumeix que l’art permet expressar qüestions complexes i subtils que interpel·len el receptor directament a través de la pròpia experiència vital i afectiva, tot incidint en el poder subjacent que ha tingut el llenguatge artístic al llarg dels segles i la seva dimensió sensible.
Disparate de toritos (Lluvia de toros), Francisco de Goya i Lucientes (1815 - 1824). Col·lecció Banco de España. Fotografia de Joaquín Cortés
El seu títol, pres del Romancero gitano (1928) de Federico García Lorca, apel·la a l’emoció desbordada on entra en joc la idea lorquiana del duende i la seva mirada a través de la infantesa. Un dels poemes, Romance de la luna, luna, està construït a partir d’una poderosa imatge simbòlica central que relaciona la figura d’un nen i la presència de la lluna. Partint de l’esguard d’una criatura, en un context històric inquietant com és l’actual, Didi-Huberman explora, mitjançant reflexions teòriques i gràfiques de diferents artistes i filòsofs, el poder evocatiu de les imatges i la capacitat transformadora de l’emoció que transcendeix allò individual per convertir-se en col·lectiva.
Watching the burning city, I cried ceaselessly, Toshiko Kihara (1975). Col·lecció The Hiroshima Peace Memorial Museum
Et poden
Interessar
...
