A l'altra banda del mite

Els noms del prerafaelisme més coneguts (Dante Gabriel Rossetti, William Morris, Edward Burne-Jones, John Everett Millais o William Holman Hunt) han construït durant generacions un relat associat a la pintura, la literatura, l'estètica medievalitzant i la ruptura amb les convencions acadèmiques de l'Anglaterra victoriana. Però sota aquesta història aparentment tancada n'hi havia una altra, menys visible i molt més complexa: la de les dones que van participar d'aquell univers, el van reinterpretar i, de vegades, s'hi van haver d'obrir camí des dels marges.

L'exposició Prerafaelisme. Itineraris femenins (1850-1914) , que la Fundació Mapfre presenta a Madrid del 24 de setembre al 10 de gener, proposa precisament desplaçar el centre d'aquesta mirada. Comissariada per Pamela Gerrish Nunn, la mostra no pretén únicament incorporar noms femenins a un relat ja establert, sinó revisar el relat des d'una perspectiva d'història social. Més de quaranta creadores permeten així reconstruir un paisatge artístic on l'experiència de les dones no va ser secundària ni homogènia, sinó travessada per diferents possibilitats, limitacions i estratègies.

• Alice Boyd, Vista des de la finestra de Balcony House, 1864 Oli sobre taula, Col·lecció particular, cortesia de Christie's.

El prerafaelisme va néixer a Gran Bretanya el 1848, quan set joves aspirants a artistes van decidir formar la Germandat Prerrafaelita. El seu gest contenia una voluntat de ruptura: davant de l'academicisme defensat per la Royal Academy, van buscar a l'art anterior a Rafael una font de renovació. Aquella mirada cap al passat no suposava, però, una simple nostàlgia. Hi havia el desig de recuperar una intensitat visual, una atenció al detall i una relació diferent entre art i vida.

La reacció va ser immediata. El moviment va generar controvèrsia, va trobar detractors i defensors i, amb el pas de les dècades, es va anar transformant al ritme de la societat victoriana. John Ruskin es va convertir en un dels seus principals valedors i l'estètica prerafaelita va acabar estenent-se molt més enllà de la pintura. La seva influència va assolir la literatura, el disseny, les arts decoratives i una determinada concepció de la bellesa que acabaria impregnant bona part de la cultura britànica de finals del segle XIX.

Però aquesta expansió també va tenir un revers. Mentre els noms masculins van quedar incorporats al cànon, moltes de les dones relacionades amb el moviment van romandre durant molt de temps en una zona de penombra. No és només una qüestió d'oblit historiogràfic. Les condicions socials de l‟època van determinar què podien estudiar, on podien treballar, quins temes podien abordar i fins a quin punt podien construir una carrera artística autònoma.

• Eleanor Fortescue-Brickdale, El pàl·lid semblant de l'amor veritable, 1899, Musée d'Orsay, París. Donació del fons Meyer Louis-Dreyfus per al desenvolupament de les col·leccions d'artistes estrangers a través de la Société des Amis des Musées d'Orsay et Orangerie, 2022, RF MO P 2023 10 © Musée d'Orsay, Dist. GrandPalaisRmn / Sophi

L'exposició de la Fundació Mapfre converteix aquestes dificultats en una part essencial de la lectura. Elizabeth Siddal, Joanna Boyce, Julia Margaret Cameron, May Morris, Marie Spartali Stillman, Evelyn De Morgan o Eleanor Fortescue-Brickdale apareixen no com a figures perifèriques al voltant dels grans noms del prerafaelisme, sinó com a creadores capaces d'establir relacions pròpies amb els seus principis estètics.

I aquí rau un dels principals interessos de la mostra. No hi ha un únic prerafaelisme femení. Cada artista va trobar una porta d?entrada diferent. Algunes van participar directament dels cercles intel·lectuals i artístics vinculats al moviment; unes altres van adoptar determinats recursos visuals; altres van transformar els seus codis fins a fer-los dialogar amb preocupacions pròpies. La influència, per tant, no es pot mesurar únicament per la semblança formal. També es troba en allò que cada creadora va decidir modificar, rebutjar o portar cap a un altre territori.

El resultat és una història menys lineal i, precisament, per això, més veritable. El prerafaelisme deixa d'aparèixer com una doctrina estètica perfectament delimitada per esdevenir un camp de tensions. Un territori on conviuen tradició i modernitat, desig i representació, naturalesa i artifici, ideal femení i experiència femenina.

• Rosa Brett, El paller, 1858, Col·lecció particular.

També canvia la mirada sobre les imatges. La dona prerafaelita, tantes vegades convertida en figura idealitzada —etèria, malenconiós, sensual, suspesa en un temps imaginari— pot ser observada ara des de l'altra banda del mirall. Qui construïa aquesta imatge? Qui la mirava? Qui es podia convertir en artista i qui quedava confinada a ser model, musa o personatge?

Les creadores recuperades per l'exposició obliguen a fer aquestes preguntes. Les seves obres introdueixen fissures en una iconografia que durant molt de temps va semblar immutable. Allà on el cànon havia col·locat cossos per ser contemplats, elles també van deixar mirades, decisions i veus.

La revisió feminista iniciada amb força a partir de la dècada del 1980 va ser fonamental per començar a rescatar aquestes trajectòries. Llavors la historiografia de l'art va començar a preguntar-se no només qui havia estat reconegut, sinó també qui havia quedat fora i per què. La mostra madrilenya se situa en aquesta línia de revisió, però va un pas més enllà en plantejar la diversitat de camins recorreguts per les dones vinculades al prerafaelisme.