L'art que va desaparèixer amb les Torres Bessones

L'11 de setembre del 2001 no només va desaparèixer un dels símbols arquitectònics de Nova York. L'esfondrament de les Torres Bessones va arrasar també una part considerable del patrimoni artístic que durant dècades havia convertit el World Trade Center en una galeria d'art contemporani singular. La tragèdia humana –gairebé 3.000 persones van morir als atemptats– ocupa, necessàriament, el centre de qualsevol record d'aquell dia. Però entre els edificis, oficines i espais públics que van quedar destruïts també van desaparèixer pintures, escultures, murals, tapissos, fotografies i obres arqueològiques el valor de les quals es va estimar en més de 110 milions de dòlars.

El cor artístic del complex era a Austin J. Tobin Plaza, l'espai situat entre les dues torres. Allí, l'Autoritat Portuària de Nova York havia reunit des de finals dels anys seixanta un conjunt d'escultures d'alguns dels grans noms de l'art del segle XX. Entre elles hi havia Bent Propeller (1971), d'Alexander Calder, un monumental estabill vermell d'uns set metres d'alçada. L'obra va quedar pràcticament destruïda i només se'n va recuperar una part de l'estructura.

També va desaparèixer Ideogram , de James Rosati, una escultura abstracta d'acer inoxidable de gairebé vuit metres, mentre que Cloud Fortress , de Masayuki Nagare, va resistir inicialment l'esfondrament, encara que va acabar sent destruïda durant les tasques de recuperació. La font Memorial Fountain , d'Elyn Zimmerman, creada en record de les víctimes de l'atemptat del 1993, va córrer la mateixa sort.

L'única gran escultura de la plaça que va poder ser recuperada va ser The Sphere , de Fritz Koenig. La monumental esfera de bronze, concebuda el 1971 com a símbol de la pau mundial a través del comerç, va aparèixer entre les restes severament danyada però estructuralment intacta. Avui és un dels objectes supervivents més poderosos vinculats a la memòria de l'11-S.

A l'interior de les torres hi havia una altra part d'aquella col·lecció invisible per a bona part dels visitants. A la Torre Nord, Louise Nevelson havia instal·lat Sky Gate, New York , un gran relleu de fusta negra inspirat en la visió aèria del perfil urbà. L'obra va quedar destruïda. També hi havia treballs d'artistes com Pablo Picasso, Roy Lichtenstein, Paul Klee i Romare Bearden, a més de pintures, murals i tapissos distribuïts per oficines i espais comuns.

Entre totes aquelles pèrdues destaca especialment una obra vinculada a la història de l'art català: el Gran Tapís del World Trade Center , dissenyat per Joan Miró i realitzat per l'artista tèxtil Josep Royo. Encarregat el 1974 per l'Autoritat Portuària de Nova York, el tapís va ser concebut per presidir el vestíbul de la Torre Sud.

La seva realització va ser una autèntica aventura tècnica. Miró, que inicialment no tenia experiència en l'àmbit del tapís, va elaborar un esbós a l'oli sobre tela de 57,2 per 105,2 centímetres i en va confiar l'execució a Josep Royo. El mestre teixidor i cinc dones van treballar entre cinc i set hores diàries durant uns deu mesos en un teler especialment construït per a l'obra a La Farinera de Tarragona.

El resultat va ser una peça monumental d'aproximadament sis metres d'alçada per deu o onze d'amplada i pes proper a les quatre tones. Llana de Nova Zelanda, cànem i corda donaven forma a una composició dominada pels vermells, verds i grocs característics de l'univers de Miró. L'escala de l'obra va obligar fins i tot a intervenir a l'edifici on va ser realitzada: per poder treure-la de la Farinera va caldre desmuntar una paret lateral i fer servir una grua amb la col·laboració de professionals del port de Tarragona.

El procés va quedar documentat per Pere Portabella al curtmetratge Miró, Tapís , mentre que Francesc Català-Roca va fotografiar diferents moments de la seva elaboració. Abans de viatjar als Estats Units, el tapís es va presentar a París amb motiu d?una retrospectiva dedicada a Miró. Posteriorment va ser traslladat a Nova York, on va romandre durant gairebé tres dècades al vestíbul de la Torre Sud.

La destrucció del World Trade Center va convertir aquella obra irrepetible en una absència. El tapís va quedar sepultat entre la runa i no va poder ser recuperat. Josep Royo va rebutjar posteriorment la possibilitat de fer una rèplica perquè considerava que tornar a teixir una peça concebuda per existir una sola vegada suposaria perdre part de la seva essència.

A més, el Gran Tapís havia estat l'origen d'una col·laboració que continuaria amb altres projectes. Miró i Royo farien posteriorment el tapís destinat a la National Gallery de Washington, així com altres peces per a la Fundació Joan Miró de Barcelona, la Fundació La Caixa i la Fondation Maeght de Saint-Paul-de-Vence.

La pèrdua artística de l'11-S també es va estendre a espais menys visibles. A les plantes superiors funcionava el programa World Views del Lower Manhattan Cultural Council, que oferia estudis a artistes internacionals. Allà treballava l'escultor Michael Richards, que va morir a l'atemptat. En altres edificis del complex hi havia col·leccions empresarials i obres pertanyents a companyies i particulars. Cantor Fitzgerald, per exemple, ocupava les plantes 101-105 de la Torre Nord i va perdre 658 treballadors. Les seves oficines albergaven també una important col·lecció relacionada amb Auguste Rodin, de la qual es van recuperar alguns fragments entre les restes.

El desastre va arribar fins i tot a arxius històrics. En una càmera cuirassada del 5 World Trade Center es conservaven desenes de milers de negatius de Jacques Lowe, fotògraf personal de John F. Kennedy. Al soterrani del 6 World Trade Center s'emmagatzemaven a més centenars de milers de peces arqueològiques procedents d'excavacions de Lower Manhattan, inclosa documentació relacionada amb l'antic barri de Five Points i l'African Burial Ground.

Vint-i-cinc anys després, les Torres Bessones continuen essent, sobretot, el símbol d'una tragèdia humana. Però el pas del temps també permet reconstruir la dimensió de tot allò que l'11-S va esborrar de manera irreversible. Entre els enderrocs van desaparèixer obres, arxius i fragments d'una memòria cultural que formaven part de la història de Nova York. El tapís de Joan Miró i Josep Royo és potser un dels seus exemples més eloqüents: una obra monumental nascuda a Tarragona que durant dècades va acompanyar la vida quotidiana del World Trade Center i que avui, destruïda per sempre, roman únicament en un esbós, unes fotografies, alguns documents i, sobretot, a la memòria dels qui la van veure.