Pipilotti Rist: destrucció catàrtica

Pipilotti Rist és una de les videoartistes més reconegudes de les últimes tres dècades. Va començar a destacar als anys vuitanta en integrar l’estètica del videoclip amb l’art audiovisual, juntament amb altres influències com la cultura popular, la tecnologia i el feminisme històric, desenvolupant un estil propi de gran càrrega sensorial i emocional. De l’1 d’octubre al 17 de gener de 2027, el Museu Guggenheim Bilbao presenta la videoinstal·lació Ever is Over All (1997), guardonada amb el prestigiós Premi 2000 a la 47a Biennal de Venècia, celebrada el 1997. Aquest reconeixement va situar Rist com un dels talents emergents més destacats de l’art contemporani.

La videoinstal·lació és un dels llenguatges més transformadors de l’art contemporani, i Ever is Over All (1997), de l’aclamada artista suïssa Pipilotti Rist (Grabs, Suïssa, 1962), és sens dubte un dels seus exemples més icònics i influeixents. Ara es presenta al Museu Guggenheim Bilbao com una peça clau per comprendre l’evolució de l’art feminista modern, l’estètica del videoclip i la pertorbació de l’espai urbà tradicional.

L’estructura d’Ever is Over All es basa en una doble projecció que es desplega sobre dues grans parets adjacents, creant una atmosfera immersiva que envolta completament l’espectador. A la pantalla esquerra s’observa una jove —interpretada per la pròpia Rist— que camina alegrement per la vorera d’un carrer urbà convencional.

Duu un elegant vestit blau vaporós d’aire líric i unes sabates vermelles que evoquen inevitablement la iconografia clàssica de contes de fades com El mag d’Oz. A la mà subjecta una planta exòtica de tija llarga i robusta, identificada com una flor de l’espècie Kniphofia. El gir narratiu més impactant es produeix quan, amb una expressió de felicitat absoluta i un somriure radiant, la dona utilitza aquesta flor per colpejar i trencar els vidres dels cotxes aparcats. Cada cop genera una explosió de vidres que trenca l’ordre de la propietat privada, però ho fa sense ràbia ni agressivitat aparent. La seqüència, filmada a càmera lenta, estilitza la destrucció i la converteix en una dansa poètica.

A la pantalla dreta, en paral·lel, es projecten imatges en primer pla de camps verds i de flors exuberants que es mouen amb el vent. Aquest contrast visual fusiona la natura salvatge amb la rigidesa del paisatge urbà, creant una metàfora visual sobre el desig alliberador i la irrupció de la pulsió vital dins les estructures patriarcals i capitalistes de la ciutat moderna. Un moment clau de la instal·lació és l’aparició d’una dona policia que camina en direcció contrària. En lloc d’aturar l’acte de vandalisme, l’agent saluda la protagonista amb un gest de complicitat femenina, validant l’acte de rebel·lió i desmantellament.

• III Still 4 (flowers) Pipilotti Rist - Cortesia de l’artista, Hauser & Wirth, Luhring Augustine i Videoart.

El component sonor de l’obra, compost per Rist i Anders Guggisberg, és una melodia hipnòtica, una espècie de cançó de bressol abstracta amb un taral·leig dolç que es barreja amb el so cristal·lí dels vidres trencant-se, reforçant la sensació onírica. A les instal·lacions de Pipilotti Rist, el so mai és un simple acompanyament de la imatge; funciona com un element físic i tridimensional que modela l’espai. Des de la dècada de 1990, la seva col·laboració amb el músic i compositor suís Anders Guggisberg ha estat fonamental per crear les atmosferes magnètiques que defineixen la seva obra. En lloc de generar tensió, la música fa que la violència sembli un acte natural, bell i redemptor, eliminant qualsevol sensació de culpabilitat.

Abans de dedicar-se plenament a les arts visuals, Pipilotti Rist va formar part del grup de música post-punk Les Reines Prochaines. Aquesta herència musical es percep en la manera com utilitza la seva pròpia veu a les instal·lacions: Guggisberg tracta la seva veu —ja sigui cantant, xiuxiuejant o taral·lejant— com un instrument més, aplicant-li efectes de reverberació i eco. Aquesta veu en primera persona aporta una gran intimitat, com si l’espectador estigués escoltant els pensaments interns de la protagonista de la instal·lació.

Presentar aquesta peça al Guggenheim Bilbao, comissariada per Mikel Onandia, permet subratllar la vigència del seu missatge. Dècades després de la seva creació, Ever is Over All continua sent un manifest estètic d’enorme potència. Rist desmunta els estereotips de la violència de gènere utilitzant codis tradicionalment associats a la feminitat —la dolçor, els colors vius, les flors— per executar un acte d’anorreament pur. No es tracta d’una fúria devastadora i nihilista, sinó d’una destrucció catàrtica i gozosa que proposa una nova configuració del món.

• II Stil 5 (smash) Pipilotti Rist - Cortesia de l’artista, Hauser & Wirth, Luhring Augustine i videoart.

A finals de la dècada de 1990, l’art feminista va viure una transformació radical. Es va allunyar de la militància més austera o explícitament anatòmica dels anys setanta per abraçar la tecnologia, la cultura pop i el plaer visual. Dins aquesta transició, la suïssa Pipilotti Rist es va convertir en una de les figures més disruptives i influeixents a escala global. Un dels grans canvis d’aquells anys va ser la representació de la dona, ja no com a víctima de les estructures socials, sinó com un agent actiu i feliç de subversió. A Ever is Over All, l’acte de trencar vidres no neix de la frustració o d’una ràbia descontrolada; és un anorreament exorcitzador i estètic. Es dóna la volta a la noció de la «histeria femenina» per transformar-la en un acte de lliberació col·lectiva i poètica, recolzat a més per la complicitat del propi sistema.

També cal destacar que, durant la segona meitat dels anys noranta, la millora de les càmeres de vídeo domèstiques i dels projectors va permetre les artistes ampliar les imatges fins a escales monumentals. Dues dècades més tard, la cantant Beyoncé es va inspirar directament en aquesta obra per a l’estètica del seu videoclip Hold Up, inclòs a l’àlbum Lemonade (2016).