Exposicions
Pistoletto. Metàfora de la immediatesa
En un món inestable en què les crisis es multipliquen i cap concepte perdura, la cultura i, en concret, els museus han d’acceptar un paper diferent del que han exercit en èpoques anteriors. Han de redefinir-se, com tantes altres coses, i afrontar els reptes que planteja la societat. Per aquest motiu, la decisió del MUSAC de presentar una exposició de Michelangelo Pistoletto (Biella, 1933) ofereix una encertada possibilitat de conèixer la creació d’un artista que planteja la seva obra des de la necessitat de contribuir a transformar el món, no només de representar-lo. En un recorregut que abasta des de 1957 fins a 2025, es podran conèixer mig centenar d’obres de pintura, instal·lacions, escultura, performance i vídeo, i, de manera molt especial, els coneguts Quadri specchianti.
La seva obra no parteix d’un punt ancorat únicament en l’actualitat, sinó que busca les arrels necessàries per explicar per què hem arribat al lloc on ens trobem. Per a Pistoletto, la història de l’art i l’evolució dels plantejaments de la representació del món han de tenir-se en compte per poder donar un pas més en el coneixement de la manera com mirem tot el que ens envolta. Pistoletto va construir la seva radicalitat en una profunda comunió amb la història de l’art i la tradició de l’escena europea. El treball d’interpretació de l’evolució de la perspectiva que ha travessat l’art europeu des del segle XIV li ha permès arribar a una transformació de la representació de l’acte de veure que converteix l’obra pictòrica en una experiència viva, on la realitat i la ficció, l’interior i l’exterior, el camí de l’expressió a la representació es recomposen, tal com definia Germano Celant, per convertir-se en una «metàfora del coneixement immediat».
Per a això, Pistoletto converteix el mirall en un referent clau de la seva feina. Ens situa davant d’un element que acull i ens retorna qualsevol acció que el present desenvolupa en l’espai representat. Tal com indicava Antonio d’Avossa (M.P. El mirall i la perspectiva del revers, introducció del catàleg de l’exposició L’arquitectura del Mirall, Pistoletto, Centre d’Art Santa Mònica, 1990): «La inversió de la perspectiva feta per Pistoletto substitueix el coneixement per la pràctica, l’experiència per la llibertat, la mediació per la voluntat del que és immediat... Reafirmar el triomf d’un conjunt de relacions humanes, fonamentades sobre tres pols: la participació, la comunicació, la realització. Invertir la perspectiva és deixar de veure amb els ulls de la comunitat, de la ideologia, de la família, dels altres. És prendre possessió solidàriament d’un mateix, escollir-se com a punt de partida i com a centre».
Una radicalitat necessària per trencar esquemes i crear noves mirades, per ajudar-nos a posar en dubte allò que cataloguem com a realitats inamovibles i per prendre consciència de les nostres accions a través de les obres d’un artista que mai ha estat subjecte a modes ni a preceptes, fins i tot durant la seva etapa en què va ser considerat el màxim representant de l’Arte Povera, especialment amb l’obra Venere degli stracci, de 1967.
En la nostra societat, dominada per les imatges virtuals, els interrogants que plantegen les seves obres sobre el paper de l’espectador —que entra i surt de l’obra, que es converteix en representant i representat—, sobre el consumisme que ens envolta i sobre l’art com a procés col·lectiu es converteixen en una crida a la reflexió.
L’exposició, comissariada per Álvaro Rodríguez Fominaya, ens planteja una revisió de les idees que recorren tota la seva obra: el temps, la identitat, la participació de l’espectador i la funció social de l’art, per fer-nos entendre que, més important que el representat, és el que s’ha viscut.
Et poden
Interessar
...
