MANEL ESCLUSA: "AMB sense MERCAT". Crònica d´un silenci. 2026

Aquests dies se celebra Paris Photo 2026, la 29a edició, amb una commemoració del bicentenari de la fotografia. I fa uns dies, la fira ArtsLibris MACBA, dedicada a publicacions d’artista, fotollibres i pensament, ha aconseguit gairebé 10.000 visitants en un cap de setmana. És un bon moment per fer un elogi del fotollibre, que ha apropat aquest art a la gent, i ho faré amb motiu de la publicació del fotollibre de Manel Esclusa, amb textos de Víctor Sunyol, 'AMB sense MERCAT'. Crònica d’un silenci (2026), editat per Camídemarges.

El format fotollibre com a model d’exposició de les obres dels fotògrafs és una de les troballes més fecundes de l’art contemporani. Abans hi havia catàlegs de fotògrafs com a resultat d’exposicions, però va caldre fer un pas més enllà: va ser descobrir una cosa senzilla com posar un pal a un caramel. Era el mateix que coneixíem, però hi havia grans diferències. Walker Evans i Cartier-Bresson ja ho van intuir uns anys abans, però van ser els nord-americans William Klein i Robert Frank els qui ho van impulsar definitivament als anys cinquanta del segle XX. Klein, el 1956, va publicar Nova York, un dels llibres de la meva biblioteca que més estimo, i també Frank, The Americans, el 1958. Els exemples són abundants des de llavors: Masahisa Fukase, Daido Moriyama, Kikuji Kawada, Rinko Kawauchi, en un altre registre més de solitud i subjectivitat, Nan Goldin, Sophie Calle, Alec Soth i Jacques Olivar amb el seu Forever Young.

Com es pot comprovar, entre tots els exemples possibles he fet una tria interessada. He escollit citar aquells fotògrafs, molts dels quals són japonesos, que s’apropen, com ho fa Manel Esclusa, a la poètica del silenci i creen una clara sensació escènica d’absència i misteri. El mot clau apareix en el subtítol del fotollibre: «Crònica d’un silenci».

En aquesta ocasió, la figura escenificada del silenci ve donada pel fet mateix de l’enderrocament d’un edifici singular construït el 1980 a Vic per Eduard Molas per a ús com a mercat i enderrocat recentment, el 2024. Un exemple d’arquitectura «brutalista». Sobre aquesta desaparició, Manel Esclusa ha fet un recorregut que fotografia des de l’inici de la demolició fins al final, quan el veiem convertit en un solar tapiat.

El llibre conté unes 160 fotografies i deu pàgines que les acompanyen, escrites per Víctor Sunyol. Tot ell desprèn una sensació, no verificada, que tots dos semblen implicats en alguns records o vivències comunes amb aquest mercat ara enderrocat. Com a lletraferit i especialista en les arts de la visió, m’interessa molt la col·laboració entre artistes i poetes. Pel que conec de la seva obra com a escriptor, ningú podria connectar millor amb el motiu del llibre que aquest poeta. La seva paraula descriu, recorda i pensa sobre un tema que d’entrada podria semblar difícil com a estímul poètic, però Sunyol aconsegueix la mateixa eficàcia i emocions que les mateixes fotografies. La tipografia escollida per al text recrea la característica lletra i els números de les impressores matricials que s’utilitzaven en els tiquets de caixa de les parades del mercat.

El fotollibre estableix un recorregut a les seves pàgines; hi ha temporalitat i seqüència, perquè és la crònica d’un succés seguit al llarg del temps i en les diferents fases de l’enderroc. Sunyol, en un dels pensaments, ens ofereix setanta sinònims de derruir. Les pàgines recullen, a manera del que diríem una fotoseqüència, tot el procés, i això ja crea un temps i un ritme propi en què les imatges van corroborant l’abandó. Tal com succeeix amb les obres dels fotògrafs que ja he citat, va dominant la relació entre el que hi era visible i l’invisible d’allò que ja no hi és, el buit, una certa melancolia pel pas del temps, la petjada dels rètols antics, la memòria dels que han trepitjat aquest paviment ja en desús i una certa solitud. Esclusa fa visible la realitat dia a dia, però alhora té la virtut de visualitzar el que ja no hi és present, l’absència, el silenci, a través de la llum. Les seves obres fan visible no allò que és present davant la càmera fotogràfica, sinó allò que s’ha perdut, roman ocult o es resisteix a ser representat. Sempre ho ha fet així i, en aquest cas, fins i tot hi són presents les olors, els murmuris de la xerrameca i els sorolls del mercat.

El llibre no és només un suport documental, perquè t’adones, finalment, que té tota la força visual de l’obra de Manel Esclusa quan veus les fotografies una per una. El pas del brutalisme de la construcció del mercat a la subtilesa del petit detall observat amb atenció pel fotògraf es converteix en una experiència estètica profunda.

Manel Esclusa té la qualitat de fer de la fotografia un ganivet de doble fil: parteix de la veritat per accedir a una revelació. Ho sé d’ençà que vaig veure les fotos de les sèries sobre els vaixells ancorats al port de Barcelona. Utilitza el que és propi del mitjà com a instrument de coneixement del món, com si fos un observador objectiu d’arquitectures, natura, cossos i vaixells, però immediatament el moviment de càmera, l’angle de visió i el tractament de la llum fan aparèixer la imatge d’una experiència interior molt personal, un estil inconfusible que no sempre pot traduir-se a conceptes perquè s’apropa a una abstracció radical, sempre generadora de misteri poètic.

En aquest fotollibre, també el document es transforma en poesia i, quan la imatge deixa d’oferir una explicació i ens interroga, deriva, com dic, en una interrogació. La destrucció capturada per la càmera es converteix en una imatge d’una veritable experiència estètica que inspira aquests versos de Víctor Sunyol cap al final del llibre, quan l’edifici ha desaparegut i tot és ja un solar. Diu:

"Passejar pels volts d’un solar buit. Tot d’una, enmig d’un silenci estrany, a dalt, molt fluix, un ressò de temps: “on són, on són, les vides d’antany?"

L’obra de Manel Esclusa tracta la veritat i la realitat perquè són privilegis del fotògraf. Però el que és més singular de la seva obra és que, més enllà d’això, és un fotògraf silent, que crea una poètica del que falta, de l’absència, del buit. En les seves fotografies i en els seus llibres publicats apareixen sempre aquests conceptes: l’antològica (1979/2021) del Centre d’Art Niemeyer, a Oviedo, es titulava Llum que s’amaga; l’exposició al Centre d’Art Santa Mònica, el 2002, Silencis latents; un dels meus preferits, El llegat de la llum, de 2022, AC/VIC; o l’exposició a l’Espai 13 de la Fundació Miró, que vaig titular Veritat i revelació. I ara, amb aquest llibre, Crònica d’un silenci.

Eco o la sensació persistent

A l’inici d’aquesta crònica he mencionat una sèrie de fotògrafs japonesos i deia que s’apropen a la realitat com ho fa Manel Esclusa, a través de la poètica del silenci, i creen una clara sensació escènica d’absència misteriosa. A això cal afegir un nou valor consistent en la ressonància persistent de l’eco de les coses. Manel, a la presentació del llibre, va donar una clau fonamental per accedir a l’atmosfera del lloc que retratava i a l’esperit del llibre. Parlava d’un concepte de l’estètica japonesa: yoin, que d’una manera o altra sempre és present arran de la veritable emoció estètica. Literalment, es pot traduir com una sensació persistent, una mena de vibració sonora que perdura una vegada hem tingut un cop emocional. Tal com si fóssim una campana o el Mercat, que, després d’ocupar un lloc físic a l’espai, ha desaparegut, però ens en queda l’eco.

Tota l’obra de Manel Esclusa és capaç de fer-nos mirar la realitat d’una altra manera. Estenent l’argument de la ressonància sonora, diria que no solament aquest llibre, sinó tota la seva obra, ens crea la sensació que estem veient allò que ja no hi és. Els mateixos desenfocaments i moviments, juntament amb el punt de visió tan característic d’ell, activen en nosaltres uns ressorts transformadors. Esdevé una mena de demiürg capaç de capgirar la realitat en imatges fetes amb una llum que s’amaga. És per això que el considerem el fotògraf de la nit i del misteri, del silenci i de l’absència que sempre deixa en nosaltres la vibració persistent d’un eco visual. Aquesta és la seva màgia.