Quart: el fang de la incertesa

A Quart, el museu sembla condemnat a haver de justificar una vegada i una altra el seu dret a existir. Després del tancament, de la reivindicació ciutadana i d’una reobertura carregada d’entusiasme, el Museu de la Terrissa torna a quedar atrapat en la mateixa inquietud: quin futur té i qui està disposat a garantir-lo?

Des de Bonart ja vam denunciar la situació d’aquest equipament i vam defensar la necessitat de recuperar-lo. El novembre de 2023, la reobertura va permetre pensar que s’encetava una altra etapa. Hi havia la implicació de l’Associació de Terrissers de Quart, voluntat de programació i l’oportunitat de reconstruir el vincle entre el museu i la ciutadania. Aquell impuls mereixia continuïtat. Avui, però, les portes tornen a estar tancades i el futur torna a quedar pendent d’un fil.

Les adequacions tècniques són necessàries, però en aquest cas hi ha una contradicció política que mereix ser explicada. L’anterior equip de govern va aconseguir una subvenció de 500.000 euros per adequar el museu. El mateix govern que l’havia mantingut tancat i que en qüestionava la continuïtat com a projecte museístic obtenia els recursos per reformar-lo. Una paradoxa que retrata la falta d’un rumb coherent per a aquest equipament.

Encara és més preocupant què va passar durant les obres executades per Sorigué: va ploure, l’edifici no es va protegir a temps i l’aigua va provocar danys a l’interior. Cal aclarir quines mesures de protecció s’havien previst, per què van fallar i com es va actuar. També cal determinar les responsabilitats de l’empresa executora, de la direcció dels treballs i de la supervisió de l’obra. El resultat és difícil d’acceptar: una intervenció destinada a millorar el museu ha acabat agreujant-ne la situació.

En el cas de Sorigué, el contrast amb la seva reconeguda vinculació al món de l’art, a través de la seva fundació, és especialment desconcertant. Aquest compromís cultural hauria de traduir-se en una cura exigent dels equipaments patrimonials on treballa el grup. El prestigi també es demostra protegint allò que es té entre mans.

L’Ajuntament ha d’explicar l’abast dels danys, les reparacions necessàries, qui n’ha d’assumir el cost i com afecten el calendari de reobertura. Amb diners públics i patrimoni col·lectiu en joc, aquestes preguntes necessiten respostes concretes.

El problema és aquesta sensació de retorn al punt de partida. De passar de puntetes per una qüestió que exigeix compromís. Un museu pot quedar tancat físicament durant un temps; el seu projecte, en canvi, necessita continuar viu. Quan s’instal·la la incertesa, es desgasten les complicitats, es refreda la participació i es malmet la confiança de les persones que hi han posat coneixement, hores i entusiasme.

Ho dic, també, des de la implicació de Bonart en la recuperació de l’equipament. Hem defensat aquest museu i hem contribuït a impulsar-ne una nova etapa. Aquesta proximitat ens obliga a reclamar un futur sòlid i a valorar amb exigència els resultats. Recuperar una activitat és una primera fita; assegurar-ne la continuïtat és la responsabilitat que ve després.

L’Ajuntament de Quart va demostrar, en un primer moment, una voluntat extraordinària de recuperar el museu. Cal reconèixer aquell impuls i la capacitat de tornar a reunir persones i complicitats al voltant del projecte. Però aquella embranzida s’ha anat desinflant i diluint d’una manera esgarrifosa. El compromís municipal necessita continuïtat pressupostària, contractació de personal i una estructura professional que sostingui el funcionament quotidià de l’equipament.

L’Ajuntament ha de demostrar una voluntat inequívoca de compromís amb el museu, i una manera ben concreta de fer-ho és contractar persones. Massa sovint les voluntats municipals s’estronquen quan arriba l’hora d’assumir el manteniment quotidià. Sense personal tècnic, les inversions supramunicipals poden acabar malbaratades. Voler un museu comporta assumir la responsabilitat de sostenir-lo.

Això obliga a precisar també què hem d’exigir a la Generalitat. El Govern i la Diputació poden ajudar, assessorar i contribuir al finançament, però el suport bàsic ha de ser municipal. La Generalitat difícilment pot bastir una col·laboració estable si el compromís de l’ajuntament no és meridià. Tampoc no se li pot traslladar automàticament el sosteniment d’equipaments creats sense una planificació acordada i al marge del Pla de Museus. Un municipi no pot reclamar un museu propi i esperar que una altra administració n’assumeixi indefinidament el funcionament.

Això no eximeix la Generalitat de la seva responsabilitat d’acompanyar, orientar i facilitar una sortida. La seva intervenció hauria d’ajudar a aclarir les condicions de viabilitat del projecte i a concretar els compromisos de cadascú. En aquest cas, l’acompanyament no ha aportat, des de la nostra perspectiva, la claredat ni la capacitat de resolució que calien. Però desencallar la situació exigeix que l’Ajuntament torni a posar damunt la taula una aposta inequívoca, amb personal, pressupost i calendari. Sobre aquesta base es pot reclamar una cooperació efectiva de les altres administracions. Altrament, correm el risc de continuar invertint en edificis sense garantir la vida cultural que els dona sentit.

A aquesta situació s’hi afegeix la pèrdua d’una figura que havia de tenir un paper articulador important: Eugènia Balcells, incorporada al projecte i amb una fundació arrelada al municipi. La seva mort, el març de 2026, ha deixat un buit humà i creatiu considerable. La seva implicació obria una oportunitat per connectar el patrimoni terrisser amb la creació contemporània i amb altres formes de coneixement. Ara cal donar continuïtat a aquella complicitat i evitar que la feina feta i les expectatives compartides quedin en no res.

Una via que mereix ser estudiada seriosament és un acord de tutelatge o d’acompanyament amb el Terracotta Museu de la Bisbal d’Empordà. Compartir coneixement, assessorament, conservació, programació i estratègia educativa podria donar consistència al projecte de Quart i reforçar les connexions del patrimoni ceràmic del territori. Caldria definir-ne l’abast, les responsabilitats i, sobretot, la dotació econòmica. La cooperació necessita pressupost: les bones intencions no cobreixen les hores de feina.

Això demana que dos ajuntaments, amb prioritats i cicles polítics que poden ser diferents, siguin capaços de construir un acord estable. Seria un exercici saludable de democràcia: posar el sentit comú i l’interès general per davant de les lògiques de partit i dels càlculs electorals. El patrimoni necessita una perspectiva que vagi més enllà del mandat municipal.

Quart conserva una cultura de la terra, del foc i de les mans que encara té molt a explicar. El museu pot connectar aquesta memòria amb la creació contemporània, l’educació, el disseny i els reptes dels oficis artesans. Per fer-ho necessita persones, activitat, direcció i continuïtat.

Sap greu haver de tornar a escriure sobre unes portes tancades. Però encara sabria més greu acostumar-nos-hi. Cal posar damunt la taula l’estat real de l’equipament, els recursos disponibles i un calendari de treball públic. I cal escoltar l’Associació de Terrissers de Quart i les persones que han sostingut la reivindicació del museu durant tots aquests anys.

El fang necessita temps per prendre forma. La incertesa institucional ja n’ha tingut massa.