Exposicions
Juana González desferma el poder salvatge de la pintura
La pintura de Juana González s'endinsa en un territori on la realitat es deforma, el somni irromp en allò quotidià i les imatges escapen a qualsevol interpretació definitiva. Les seves figures contorsionades, escenes de ressonàncies teatrals i composicions de gran intensitat visual construeixen un univers en què conviuen el desig, l'irracional i l'enigmàtic. Amb Indòmita pintura , l'artista porta aquesta investigació i aquest recorregut museístic a CentroCentro, a Madrid, en un projecte que amplia el seu llenguatge més enllà del llenç mitjançant dibuixos i peces de naturalesa escultòrica i instal·lativa.
Tot i que González fa diverses dècades que està dedicada a la pintura, el seu treball ha despertat un interès creixent en els últims anys, especialment des de la seva exposició a la Sala Robayera de Miengo, el 2021. Les seves obres han passat a formar part de col·leccions com les de l'Ajuntament de Madrid i la Col·lecció Solo, en reconeixement a una pràctica que combina una poderosa energia expressiva amb una mirada personal sobre la història.
Al seu univers conflueixen la pintura de Neo Rauch i els plantejaments neoexpressionistes de Jörg Immendorff, juntament amb una profunda fascinació pel barroc. Velázquez, Tiziano, Goya, Rubens i El Greco reapareixen transformats per una imaginació que els descontextualitza i recombina amb absoluta llibertat. A aquests referents se sumen el surrealisme cinematogràfic de Luis Buñuel i les atmosferes inquietants de David Lynch, que contribueixen a configurar unes escenes on la lògica narrativa cedeix davant de les associacions del subconscient.
La relació de González amb la tradició és lluny de ser reverencial. En una obra del 2020, l'artista s'autoretrata com una caçadora seminua que irromp en un museu per apropiar-se de les peces clàssiques que desitja. La imatge condensa una actitud d'insubordinació davant del cànon: els grans mestres deixen de ser figures intocables per convertir-se en una apropiació creativa que qüestiona les jerarquies i reivindica el dret a reinterpretar el passat.
La incertesa constitueix un altre dels eixos de la seva pintura. El 2023, amb motiu de la seva exposició a la galeria Espai Mínim, González defensava el misteri com una condició essencial de l'experiència artística. "A mi m'interessa la incertesa des d'un enfocament irracional i subconscient, perquè és aquest el terreny on sorgeixen les escenes que pinto", afirmava. Per a ella, allò incert manté obertes les possibilitats d'interpretació i evita que la mirada quedi atrapada en un significat únic. Les seves imatges no ofereixen respostes tancades: proposen situacions que estimulen la fantasia i permeten que cada espectador construeixi el seu recorregut.
Des de la sèrie Constructoras (2012-2013), l'artista ha demostrat una capacitat especial per explorar les tensions entre raó i imaginació, així com les possibilitats de la rebel·lia femenina. Els seus quadres monumentals i els seus dibuixos donen forma a escenes de ressonàncies màgiques, cossos sotmesos a transformacions i realitats que semblen trobar-se a la vora del que és reconeixible. Hi ressonen els «somnis de la raó» de Goya, però també una voluntat contemporània de qüestionar les convencions visuals i fer visibles desitjos, conflictes i impulsos que romanen oberts.
A Indòmita pintura , aquesta exploració s'estén a l'espai expositiu. Al costat dels llenços de gran format i els dibuixos, les intervencions escultòriques i instal·latives permeten penetrar en allò que el comissari Fernando Castro Flórez, col·laborador de bonart, defineix com una 'estratigrafia del seu imaginari'. La mateixa matèria pictòrica adquireix protagonisme: les restes de pintura acumulades a la paleta es transformen en un singular paisatge en miniatura, mentre les contorsions de la figura humana revelen les tensions que travessen el seu univers. El resultat oscil·la entre l'exuberància barroca i una sensibilitat propera al postsurrealisme.
Et poden
Interessar
...
