Exposicions
La línia és més lenta que les idees
Hi ha una línia recta i, després, hi ha la línia a la qual realment un arriba, que sol estar torta i, la majoria de vegades, cau pels marges de la pàgina. En qualsevol cas, Baldessari va romandre consistent a desfer aquesta línia una vegada i una altra, com si sospités que tota trajectòria massa recta amagés, en el fons, una mala ficció.
Al principi, l'expressió The End of the Line va ser utilitzada per primera vegada per l'artista Sam Francis per descriure National City, Califòrnia, on Baldessari va créixer, a onze milles de la frontera entre els Estats Units i Mèxic, el més lluny que es podia estar dels centres reconeguts de l'art nord-americà. Tot i això, si National City marca el final d'una línia, Baldessari va alterar contínuament el seu traçat, estenent-ho des dels marges fins a Miami. John Baldessari: The End of the Line , al Pérez Art Museum Miami, reprèn la investigació que l'artista va dur a terme al llarg de tota la seva vida sobre el llenguatge, la fotografia i la inestabilitat del significat. L'exposició, inaugurada el 20 d'agost del 2026 i que es podrà visitar fins al 9 de maig del 2027, constitueix la primera gran retrospectiva dedicada a John Baldessari al sud de Florida.
The Cremation Project (1970) és la primera «fi d'una línia» amb què ens trobem a l'obra de Baldessari. Aquesta peça va marcar el seu funeral simbòlic com a pintor i el seu renaixement com a artista conceptual. Cremar 500 pintures sempre m'ha semblat una manera estranya de començar una cursa, tot i que potser totes les carreres importants comencen exactament així: destruint allò que semblava garantir-les. Baldessari havia desenvolupat un interès per qüestionar la naturalesa de l'art i la creació artística, i aquesta obra va suposar el seu allunyament definitiu dels ideals modernistes que havien donat forma a l'art dels Estats Units de la postguerra. A ella li va seguir una obra quasi testamentària, I Will Not Make Any More Boring Art (1971), on la disciplina repetitiva d'un càstig escolar es transforma en crítica conceptual.
John Baldessari. Sèrie Tetrad: What Was Seen, 1999. Impressió per injecció de tinta sobre llenç; pintura acrílica i esmalt sobre llenç, en quatre parts. 94 x 94 polzades en total. Col·lecció Craig Robins. © 1999–2026 Fundació de la Família John Baldessari. Per cortesia del patrimoni de John Baldessari; Sprüth Magers.
A la seva obra, Baldessari utilitzava imatges trobades a la televisió, els diaris, les revistes i el cinema, ja que aquestes imatges comporten el pes de suposats culturals compartits, com un inconscient col·lectiu. Apropen l'art de forma democràtica a la majoria dels espectadors, atesa la seva familiaritat amb elles i el fet que les combinacions constitueixen un llenguatge informatiu accessible per a la majoria. Molt abans que els algorismes organitzessin la cultura visual, Baldessari va posar de manifest com les imatges arriben ja classificades. No obstant això, l'originalitat de la seva obra no rau en l'afirmació que les imatges produeixen significat, un fet ja establert per Barthes, sinó més aviat en la demostració que aquest significat mai no està fixat de manera definitiva. La seva obra es resisteix al tancament interpretatiu i genera constantment noves relacions entre la imatge i el llenguatge.
A Blasted Allegories (1978), aquest principi del collage queda il·lustrat en aparellar fotogrames de televisió amb subtítols que ni expliquen ni il·lustren les imatges. Això obliga l'espectador a una situació en què primer mira la imatge, després llegeix el text i torna a la imatge amb una nova interpretació del que està veient, ja que ha estat condicionat pel text. Com va assenyalar Hal Foster a Artforum (1979), el que fa Baldessari és, en definitiva, «destruir» la pròpia al·legoria mitjançant la proliferació de sistemes de classificació visual per tal de subvertir-los una vegada més.
Et poden
Interessar
...
