El passat que ens habita

Una piscina contemplada des de les altures, un televisor antic, un Pinotxo que sembla desplaçat del seu propi relat, les ruïnes d?una ciutat o uns cossos que busquen el seu lloc en una realitat desconeguda. Les imatges que articulen Nostàlgia remeten a experiències aparentment quotidianes que, en observar-les amb deteniment, revelen una mica més profund: la manera com construïm la nostra identitat a partir dels llocs que habitem, les històries que heretem i els records que conservem.

L'exposició, que es pot visitar a Gallery Poulsen, a Copenhaguen, del 26 de setembre al 7 de novembre del 2026, reuneix cinc artistes vinculats a l'escena contemporània colombiana sota el comissariat de l'artista Germán Téllez. A través de llenguatges i sensibilitats diferents, Germán Téllez, Gonzalo García Gaitán, Esteban Ocampo, José Rosero i Gabriel Angel exploren les relacions entre memòria, cultura visual, pertinença i transformació. Es tracta de la primera exposició col·lectiva que la galeria danesa dedica a artistes amb arrels a Colòmbia, una ocasió per aproximar-se a la diversitat de perspectives que travessen les pràctiques.

• Esteban Ocampo 'Piscina amb Palmeres' 2026.

A Nostàlgia , el passat no apareix com un territori tancat on tornar, sinó com una presència que continua condicionant la nostra manera d'interpretar el present. Els objectes, imatges i espais quotidians funcionen com a dipositaris d'experiències personals i col·lectives. Un televisor pot evocar una època en què la pantalla reunia la família al voltant d?una mateixa programació; una piscina pot activar records dels passats estius; un edifici abandonat pot conservar les empremtes d'una vida que ja no hi és. Tot i això, allò que reconeixem també pot esdevenir estrany quan les nostres expectatives xoquen amb la realitat.

En un món sotmès a canvis constants, la nostàlgia sorgeix com una resposta a la pèrdua de referències conegudes. L'acceleració tecnològica converteix en obsolets els objectes que fins fa poc semblaven indispensables mentre els espais urbans i les formes de convivència es transformen. Fins i tot, la nostra percepció del món està condicionada per imatges i relats que canvien amb el temps. El desig d'aferrar-se al que és familiar es pot convertir així en una forma de resistència davant l'incert, però també en una oportunitat per revisar críticament allò que recordem i les idees que donem per fetes.

• Gabriel Angel 'Pinotxos Fort-da' 2026.

L'obra de Germán Téllez (Bogotà, 1986), impulsor i comissari del projecte, parteix de l'experiència de l'estranyament i de la cerca d'un lloc propi. Les seves pintures mostren mans i cossos que s'estenen, intenten assolir alguna cosa o semblen orientar-se en un entorn que no sempre respon a les expectatives. Des de la seva experiència com a migrant als Estats Units, l?artista aborda la trobada entre la cultura d?origen i els codis socials, els costums i les idees del lloc d?acollida. Les seves imatges se situen en el punt de fricció entre la vida imaginada i la realitat experimentada, entre la identitat que un porta amb si i aquella que es redefineix en contacte amb un nou context.

La memòria també travessa el treball de Gonzalo García Gaitán (Bogotà, 1981), que investiga la influència de la tecnologia i els mitjans de comunicació en la nostra percepció del món. A la sèrie Panopticopias , els televisors antics es converteixen en protagonistes d'una reflexió sobre la cultura visual i la vida domèstica. Aquells aparells de tub de raigs catòdics, avui pràcticament desapareguts de les llars, van ser durant dècades finestres privilegiades als esdeveniments polítics, culturals i personals que conformaven l'imaginari col·lectiu. García Gaitán recupera la seva presència mitjançant l?aquarel·la, una tècnica d?execució pausada i manual que contrasta amb la velocitat de les imatges televisives. L'obsolescència del dispositiu no implica, tanmateix, la desaparició dels discursos i els imaginaris que va contribuir a difondre.

A les pintures d'Esteban Ocampo (Manizales, 1987), la memòria es construeix a partir d'escenes reconeixibles de la vida quotidiana. Piscines, familiars, partits de futbol i vacances d'estiu conformen un repertori visual que sembla suspès en temps i espai indeterminats. La perspectiva aèria transforma aquestes imatges familiars en composicions properes a l'abstracció i desplaça l'interès des de l'anècdota cap a l'estructura visual del record. Les seves obres suggereixen que la memòria personal mai no és completament individual: hi conflueixen experiències íntimes, imatges compartides i referències culturals que donen forma a la nostra manera de recordar.

• German Tellez 'Study of a Skull' 2026.

Per la seva banda, José Rosero (Pasto, 1988) dirigeix la mirada cap a llocs abandonats o deteriorats, espais on l'absència dels antics habitants no ha esborrat completament els senyals d'una vida anterior. Les seves pintures, de caràcter surrealista, transiten entre el passat i el present, allò familiar i allò inquietant. Figures i objectes irrompen a escenaris que semblen suspesos fora del temps i obren noves possibilitats d'interpretació. La ruïna deixa de ser només el testimoniatge d'una desaparició per convertir-se en un territori de transformació, capaç d'acollir altres significats i formes d'existència.

Gabriel Angel (Bogotà, 1992) amplia aquesta reflexió cap a les imatges, els mites i els relats que participen en la construcció del nostre imaginari col·lectiu. Les seves pintures combinen referències procedents de la història de l'art, la cultura popular i l'univers visual de la infància, i articulen motius d'èpoques i contextos diferents. Les icones i les narracions conegudes apareixen com a vehicles de significats que es transmeten des dels primers anys de vida i que contribueixen a establir normes, desitjos i expectatives sobre qui hem de ser. L?artista també examina com canvien les idees vinculades al desig ia l?erotisme quan un motiu procedent de la mitologia antiga s?incorpora a la cultura visual contemporània.

Les cinc propostes reunides a Nostàlgia no ofereixen una visió uniforme del passat ni plantegen un retorn idealitzat alhora perdut. Per contra, exploren les contradiccions que apareixen quan els records es confronten amb les transformacions del present. Els objectes es converteixen en arxius emocionals; els espais, en escenaris de pertinença i desarrelament; i les imatges heretades, en construccions culturals susceptibles de ser revisades.