Exposicions
Pamplona recupera l´esperit de l´avantguarda entre art, història i memòria
Les Trobades de Pamplona ocupen un lloc singular a la història cultural espanyola. El 1972, en plena dictadura franquista, la ciutat navarresa es va convertir en un laboratori d'experimentació artística i intel·lectual que va reunir música, poesia, cinema, arts visuals i noves formes de pensament. Aquella cita, impulsada per l'artista José Luis Alexanco i el compositor Luis de Pablo amb el suport de la família Huarte, va desafiar les fronteres tradicionals entre disciplines i va obrir una finestra als corrents internacionals de l'avantguarda. La seva importància va transcendir l'esdeveniment per situar Pamplona al mapa de les grans experiències culturals de l'època, en un context polític marcat per la censura i les restriccions a la llibertat d'expressió.
Més de mig segle després, les Trobades de Pamplona/Iruñeko Topaketak tornen a projectar aquesta voluntat de connectar art, pensament i societat. A la seva edició del 2026, la Ciutadella es converteix en un dels principals escenaris d'aquesta confluència, amb propostes que exploren les relacions entre memòria, testimoni, conflicte i imatge. Polvorí, Forn i Sala d'Armes acullen exposicions i intervencions d'artistes de diferents generacions i procedències, juntament amb obres de la Col·lecció d'Art Contemporani de l'Ajuntament de Pamplona i de la Col·lecció d'Art Contemporani de la Fundació 'la Caixa'.
La programació recupera així una dimensió essencial de les Trobades: la capacitat de l'art per interrogar el present des de diferents llenguatges i perspectives, alhora que qüestiona els espais, els relats històrics i les formes en què es construeix la memòria col·lectiva. L'arquitectura de la Ciutadella, antiga fortificació concebuda amb finalitats militars, deixa de ser un simple contenidor per incorporar-se al sentit de les propostes, establint una tensió entre el passat defensiu i les possibilitats crítiques de la creació contemporània.
La presentació de les exposicions va comptar amb la participació de Maider Beloki Unzu, regidora delegada de lÀrea de Cultura; Iñaki Apezteguia Morentín, director general de Cultura del Govern de Navarra; Izaskun Azcona, delegada a Navarra de la Fundació ”la Caixa”, i les comissaries Elena Olave i Jone Rubio, responsables d'una de les propostes centrals de la programació.
Un lloc que no és aquí, la memòria com a matèria artística
La primera planta de la Sala d'Armes acull Un lloc que no és aquí , una exposició col·lectiva que reuneix obres d'Ainhoa Apezteguía, Nagore Chivite i Leire Lacunza en diàleg amb una selecció de peces de la Col·lecció d'Art Contemporani de l'Ajuntament de Pamplona. Comissariada per Jone Rubio Mazkiaran i Elena Olave Duñabeitia, la mostra es pot visitar de l'1 d'octubre del 2026 al 31 de gener del 2027.
El projecte pren com a punt de partida la relació entre la història de l'edifici i les experiències personals que es poden dipositar en un espai. La Sala d'Armes, construïda a finals del segle XVI amb una funció militar, és un escenari carregat de significats. Sobre aquesta memòria arquitectònica se superposen ara imatges, paraules, gestos i vivències quotidianes que obren noves vies per pensar allò que roman, allò que es transforma i allò que, malgrat la seva absència, continua condicionant la nostra manera de mirar.
L'exposició no proposa una reconstrucció lineal del passat, sinó una aproximació oberta a les traces. L'evocació, allò poètic i allò indefinit articulen un recorregut en què les obres no pretenen fixar una única interpretació de la memòria, sinó fer visibles les seves fissures, els seus silencis i les seves múltiples capes. El diàleg entre les creacions actuals i les peces de la col·lecció municipal estableix correspondències entre diferents generacions, experiències i maneres de representar el món.
Nagore Chivite Lizarraga (Aos, Navarra, 1999), Ainhoa Apezguia Extramiana (Pamplona, 2002) i Leire Lacunza Miranda (Donostia-San Sebastià, 1996) aborden la memòria com un procés en permanent construcció. Els seus treballs parteixen de materials i experiències properes per explorar com els records individuals poden adquirir una dimensió compartida i com les imatges i els relats participen a l'elaboració d'una identitat col·lectiva.
A través del vídeo, la fotografia, el muntatge i la instal·lació, les tres artistes despleguen diferents estratègies per materialitzar allò que sovint resulta difícil de nomenar. El que és quotidià es converteix en matèria de recerca artística, mentre la relació entre presència i absència adquireix un paper central. La memòria deixa d'entendre's com un fitxer tancat per revelar-se com un territori en moviment, travessat per l'experiència, la interpretació i el pas del temps.
En aquest sentit, Un lloc que no és aquí troba un dels seus valors principals en la relació que estableix entre les obres i l'edifici que les acull. El passat militar de la Ciutadella no funciona únicament com a teló de fons, sinó com una presència que condiciona la lectura de les peces. L'exposició convida a pensar com els espais històrics acumulen significats i com l'art els pot reobrir, qüestionar i oferir noves maneres d'habitar-los.
Et poden
Interessar
...
