Exposicions
Roy Lichtenstein davant del futur
Als 73 anys, Roy Lichtenstein seguia buscant noves maneres de construir imatges. El 1997, l'any de la seva mort, l'artista treballava en pintures, gravats, escultures i murals, mentre ampliava els límits d' un llenguatge visual que havia contribuït decisivament a definir el Pop Art.
La mostra, instal·lada a la tercera planta del museu, reuneix estudis, gravats, maquetes i altres materials procedents en bona part de la col·lecció del mateix Whitney. Més que plantejar una mirada retrospectiva sobre la seva carrera, l'exposició es concentra en un únic any per observar com Lichtenstein afrontava una nova etapa de la seva producció i com, lluny d'acomodar-se a les fórmules que li havien donat reconeixement internacional, continuava explorant possibilitats.
Lichtenstein havia aconseguit una posició central en la història de l'art contemporani a partir de les seves imatges inspirades en els còmics, la publicitat i la cultura de consum dels Estats Units. Els seus colors primaris, els punts Ben-Day i els contundents contorns negres es van convertir en signes reconeixibles d'una relació nova entre art i imatges populars. Però en els darrers treballs aquest vocabulari va començar a desplaçar-se.
El 1997 va ampliar radicalment la seva paleta amb verdes menta, turqueses, corals i cians, alhora que experimentava amb contorns de diferents colors i amb composicions més planes. En algunes obres desapareix fins i tot un dels elements més associats a la producció: la línia negra que delimitava les figures. El resultat obre el seu treball cap a una estètica que, retrospectivament, es pot relacionar amb la transformació de la cultura visual provocada per les noves tecnologies digitals.
Aquest interès per les possibilitats de la imatge no implicava, però, abandonar les estratègies anteriors. Lichtenstein continuava reutilitzant motius procedents de la seva pròpia trajectòria, com ara les piràmides o les pinzellades, i establint diàlegs amb referents de la història de l'art. Leonardo da Vinci i Henri Matisse apareixen entre les fonts visuals que l'artista va tornar a citar i reinterpretar, perllongant una pràctica d'apropiació que havia travessat bona part de la carrera.
La dimensió experimental d'aquell darrer any també es reflecteix en la diversitat de projectes en què treballava. A més de la seva activitat pictòrica a l'estudi, Lichtenstein desenvolupava dos encàrrecs murals, diverses escultures de gran format i una nova sèrie de gravats. La seva mort va interrompre de manera inesperada aquest procés. A l'agost de 1997 va emmalaltir i va morir al setembre a causa de complicacions derivades d'una pneumònia, deixant diferents treballs sense acabar.
Alguns d'aquests projectes van ser posteriorment fabricats o completats de manera pòstuma; uns altres van romandre únicament com a esbossos i estudis. L'exposició del Whitney permet precisament aproximar-se a aquest territori intermedi entre l'obra acabada i la possibilitat que va quedar oberta, mostrant com el pensament de Lichtenstein també es desplegava a través de dibuixos preparatoris, maquetes i proves.
L'interès de Roy Lichtenstein: 1997 resideix així a desplaçar la mirada sobre un dels grans noms del Pop Art. Davant la imatge d'un artista associat a un repertori visual perfectament reconeixible, l'exposició recupera un creador encara inquiet, capaç de revisar els seus propis codis i d'incorporar noves solucions formals quan es trobava al tram final.
El darrer any coincideix, a més, amb un moment de transformació profunda de la cultura visual. Internet començava a estendre's i les imatges entraven en una nova fase marcada per la tecnologia digital. Lichtenstein no va arribar a desenvolupar plenament aquest nou escenari, però els seus experiments amb superfícies més planes, nous colors i la desaparició dels contorns negres semblen situar-se, de manera especialment suggeridora, davant d'aquest canvi de paradigma.
Et poden
Interessar
...
