Exposicions
Melanie Smith qüestiona la mirada humana a l’IVAM
L’artista britànica-mexicana presenta a València 'Només una cosa era estranya, continuar pensant com abans', una exposició construïda al voltant de l’axolot i el cargol púrpura, dues espècies amenaçades que obren una reflexió sobre la manera com representem, classifiquem i ens relacionem amb altres formes de vida.
L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) inaugura Només una cosa era estranya, continuar pensant com abans, un projecte de Melanie Smith (Regne Unit, 1965) que reuneix prop de quaranta obres procedents de les dues darreres produccions de l’artista britànica-mexicana, Axolotl i Tixinda, totes dues realitzades el 2025. La proposta pren com a punt de partida dues espècies en perill d’extinció —l’axolot mexicà i el cargol púrpura— per plantejar una reflexió més àmplia sobre la mirada, la construcció de les imatges i la nostra relació amb allò que considerem diferent.
La directora de l’IVAM, Blanca de la Torre, ha assenyalat que l’exposició parteix d’aquestes dues espècies per obrir qüestions que van més enllà de la seva pròpia existència: com mirem, com construïm les imatges d’allò que percebem com a altre i des de quina posició ens relacionem amb els altres éssers vius. La mostra se situa així en un territori on ecologia, representació, història i imaginació es confonen i es qüestionen mútuament.
L’exposició transforma la sala en un espai articulat al voltant d’un arxipèlag central que divideix els dos projectes. Una pantalla situada al centre reprodueix vídeos en bucle i estableix un punt de connexió entre les diferents obres. Pintures, dibuixos, escultures de colors i peces audiovisuals construeixen un paisatge fragmentari en què conviuen història i ficció, memòria i especulació, així com diferents temporalitats.
El primer àmbit està dedicat a l’axolot, un amfibi endèmic de la vall de Mèxic que es troba en una situació crítica en el seu hàbitat natural. La seva desaparició progressiva contrasta amb la seva extraordinària presència en l’imaginari contemporani de Ciutat de Mèxic. L’animal apareix representat en bitllets, aplicacions, productes comercials i campanyes institucionals, fins al punt que s’ha convertit en una icona cultural desvinculada, en bona mesura, de la fragilitat de la seva existència real.
Blanca de la Torre ha definit l’axolot com una criatura d’una bellesa estranya que, paradoxalment, circula avui per l’imaginari infantil com una icona i com una mercaderia afectiva. La seva pell permeable, extraordinàriament sensible als pesticides i a la contaminació, el converteix també en un bioindicador de l’estat del seu entorn.
Aquesta contradicció és un dels eixos de la proposta. La comissària Helena Chávez Mac Gregor recorda que l’axolot pràcticament ha desaparegut dels seus hàbitats naturals, però pot continuar vivint en tancs d’aigua, fins i tot com a mascota. La paradoxa obre una sèrie de preguntes sobre els límits mateixos de la supervivència: si sobreviu un individu, sobreviu una espècie? I què significa existir quan ja no es pot habitar l’espai que li és propi?
El segon nucli de la mostra se centra en el tixinda o cargol púrpura, un mol·lusc que produeix una secreció capaç de transformar-se, en contacte amb la llum solar, fins a adquirir una intensa tonalitat porpra. Actualment, aquesta espècie només habita en determinades zones de la costa d’Oaxaca, a Mèxic.
El seu pigment permet introduir una dimensió històrica en el projecte. El color extret d’aquest animal va ser durant segles un símbol d’estatus, poder i noblesa. Fenicis i romans van establir centres de producció a les costes del Mediterrani espanyol, on aquests mol·luscs eren abundants. La seva explotació es converteix així en un precedent de les formes d’extractivisme marí i permet connectar les problemàtiques ambientals actuals amb una història molt més llarga de dominació i apropiació dels recursos naturals.
Smith no aborda aquestes qüestions des d’una perspectiva estrictament documental. La seva pràctica artística combina diferents llenguatges i temporalitats per generar un teixit d’associacions en què les certeses deixen pas a la ficció, la memòria i l’especulació. Les pintures, els dibuixos, les escultures i els vídeos no il·lustren simplement un discurs ecològic, sinó que construeixen un espai de pensament on l’espectador ha d’establir les seves pròpies connexions.
El mateix títol de l’exposició funciona com una declaració d’intencions. Solo una cosa era extraña, seguir pensando como antes és, segons Smith, una provocació que convida a modificar la manera com observem el món. L’artista proposa pensar les nostres vides al voltant d’aquests animals en lloc de continuar pensant exclusivament des de la perspectiva humana.
Aquesta voluntat de desplaçar la mirada també explica la particular estructura de l’obra de Smith. "El meu treball sempre està construït en capes o estrats", ha explicat l’artista, que descriu la seva pràctica com una obra de tensions i moviments circulars, gairebé com una espiral. L’exposició exigeix, per tant, una mirada lenta, capaç de relacionar elements aparentment allunyats i d’acceptar que no hi ha una única interpretació possible.
Com es viu una extinció?
Com es percep?
Com es veu?
Com se sent?
Com es pensa?
És igual l’extinció d’un caragol que la d’un axolot?
Com aniran notant ells mateixos la seua desaparició?
S’adonaran que cada vegada en queden menys?
Reconeixeran que cada vegada s’assemblen més entre si?
Notaràs que t’estàs quedant a soles?
Et poden
Interessar
...
