Dant entre el clarobscur i el caos contemporani

La Divina comèdia, escrita al començament del segle XIV, la gran epopeia del poeta florentí ha generat al llarg dels segles innombrables interpretacions visuals, però poques confrontacions resulten tan estimulants com la que proposa la Fundació Canal entre Gustave Doré i Robert Rauschenberg. Separats per gairebé un segle i formats en contextos artístics completament diferents, tots dos van trobar a l' Infern un territori privilegiat per explorar la por, la culpa, el desig, la violència i les contradiccions de l'ésser humà.

Del 7 d'octubre del 2026 al 5 de gener del 2027, L'infern de Dante Doré i Rauschenberg , comissariada per Lola Durán Úcar, reuneix 111 obres gràfiques i presenta les dues sèries completes que ambdós artistes van dedicar a la primera part de la Divina comèdia . El conjunt permet recórrer els 34 cants de l' Infern a través de dues mirades que, en aparença, difícilment podrien estar més allunyades: la monumentalitat dramàtica de Doré davant de la fragmentació, l'ambigüitat i la mirada crítica de Rauschenberg.

El contrast funciona també com una manera de rellegir Dante. Doré, una de les figures fonamentals de la il·lustració del segle XIX, construeix un infern reconeixible, solemne i espectacular. El seu blanc i negre, dominat pel clarobscur, transforma les escenes en visions gairebé cinematogràfiques fins i tot abans de l'existència del cinema. Els cossos, les arquitectures impossibles, els abismes i les multituds de condemnats adquireixen una dimensió monumental. La foscor no és només un recurs formal: és l'atmosfera moral d'un univers governat pel pecat i el càstig.

• Robert Rauschenberg. Cant XXXI. El pou central de Malebolge: els gegants. Litografia òfset. De la carpeta dibuixos per a l'Infern de Dante. Edizioni Macorini. Milà, 1965. Exemplar 186/250. © 2026 Robert Rauschenberg Foundation / Licensed by VAGA a Artists Rights Society (ARS), NY / VEGAP, Madrid.

Rauschenberg parteix d'un lloc completament diferent. Quan al segle XX s'enfronta al mateix text, la confiança en una representació estable del món ha desaparegut. El seu Dante pertany a una època marcada per les guerres, els mitjans de comunicació, la cultura de masses i la incessant proliferació d'imatges. Fotografies, taques, traços, fragments i figures conviuen en unes composicions que defugen una lectura única. Si Doré il·lustra l' Infern , Rauschenberg sembla preguntar-se què significa continuar parlant de l'infern al món contemporani.

L'exposició reuneix les 76 xilografies vinculades a la cèlebre edició de Doré —75 il·lustracions de l'Infern i un retrat de Dante— i les 35 litografies òfset de Rauschenberg —34 corresponents als diferents cants i una portada—. En el cas de Doré, es presenta l'edició parisenca publicada per Hachette el 1862, en la segona tirada, especialment valorada per especialistes i bibliòfils per la qualitat de les seves estampacions. Els gravats van ser executats per Héliodore Pisan a partir de les composicions de Doré.

Més enllà del valor artístic, aquests exemplars permeten recuperar una dimensió essencial de l'exposició: la relació entre art i llibre. La Divina comèdia no és aquí només un text il·lustrat, sinó el punt de partida de dos projectes gràfics en què la literatura es converteix en matèria visual. El llibre deixa de ser un suport simple per transformar-se en un espai d'interpretació.

El recorregut comença, com el poema, amb Dante perdut en una selva fosca. És la nit del Dijous Sant de l'any 1300 i el poeta té 35 anys, «a mig camí de la vida». La selva representa la pèrdua dorientació moral i existencial. La pantera, el lleó i la lloba li impedeixen avançar fins que apareix Virgili, enviat per Beatriz. El poeta llatí es converteix en la seva guia i condueix Dante per un descens que és simultàniament físic, moral i intel·lectual.

A partir d'aquell moment, el visitant travessa els nou cercles de l' Infern , des del Limbe fins al cercle dels traïdors. L'estructura de l'exposició permet contemplar com Doré i Rauschenberg afronten els mateixos episodis des de codis visuals pràcticament oposats. Un cerca construir un univers coherent i reconeixible; l'altre introdueix la fractura, l'associació i la incertesa.

• Gustave Doré. Cant XXXIV. La Judeca. Xilografia. De la sèrie Il·lustracions per a l'Infern de Dante Alighieri. Publicada a La Divine Comédie, Hachette et Cie. París, 1862 (2a ed.). Gravat d'Héliore Pisan.

A Doré, la perspectiva, el clarobscur i la monumentalitat produeixen una imatge de l'infern com a espectacle sublim. Els seus personatges apareixen sotmesos a una naturalesa desmesurada, atrapats en escenaris que amplifiquen la condemna. Hi ha alguna cosa teatral en aquestes imatges, però també una voluntat de fer visible allò que el text de Dante descriu mitjançant paraules. L?artista no qüestiona la possibilitat de representar l?infern: el construeix davant dels nostres ulls.

Rauschenberg, en canvi, trenca aquesta seguretat. Les seves imatges no pretenen reconstruir literalment els escenaris dantescs, sinó provocar una col·lisió entre el poema medieval i la cultura visual del propi temps. Fotografies, signes, taques i fragments generen una iconografia deliberadament inestable. La narració deixa de ser lineal i lespectador ha de reconstruir el sentit a partir dassociacions parcials.

Aquí resideix un dels interessos més grans de la mostra. No es tracta simplement d'enfrontar-hi figuració i abstracció, ni establir una competició entre un artista del segle XIX i un altre del XX. El diàleg veritable es produeix entre dues maneres d'entendre la relació entre imatge i realitat. Doré encara confia en la potència narrativa de la representació; Rauschenberg sospita i utilitza la fragmentació per revelar un món igualment fragmentat.

També canvia la relació amb el temps. Doré contempla Dante des del segle XIX i converteix l'Edat Mitjana en un univers d'ombres, monstres i paisatges sublims. Rauschenberg, per contra, introdueix el present dins el poema i elimina qualsevol distància confortable respecte del passat. Les imatges suggereixen que els monstres de Dante no han desaparegut: simplement han canviat d'aparença.

La Divina comèdia va ser capaç de sintetitzar teologia, filosofia, ciència i cosmovisió espiritual medieval, alhora que explorava amb extraordinària profunditat les passions humanes. Escrita en llengua vulgar i no en llatí, va contribuir a més decisivament a la configuració de l'italià modern i va anticipar alguns dels canvis intel·lectuals que desembocarien a l'Humanisme i el Renaixement. Aquesta capacitat per travessar èpoques explica, en bona part, la seva extraordinària resistència cultural.