Maria Laso i les ruïnes que encara canten

Hi ha cossos que el temps transforma, cossos que carreguen amb el cansament, el desplaçament, les ferides i les pèrdues, però que continuen habitant el món. Sobre aquesta persistència es construeix Les ruïnes del meu cos encara saben cantar , l'exposició de Maria Laso que el Museu Central (MUCEN) de Lima presenta fins al 25 d'octubre de 2026. Guanyadora del primer premi del XV Concurs Nacional de Pintura del Banc Central de Reserva del Perú, l'artista proposa una lectura del cos allunyada de la seva representació com a matèria estable: reconstrucció.

El títol de l'exposició ja conté una declaració de principis. Les ruïnes no apareixen com a resultat definitiu d'una desaparició, sinó com allò que roman després que el temps, l'experiència i la vida han deixat les seves marques. Davant la idea d'un cos destinat a deteriorar-se, Laso planteja un altre moviment: allò que es trenca es pot reorganitzar, allò que desapareix pot deixar una empremta i allò que sembla esgotat encara pot trobar una forma d'expressió. El cant sorgeix precisament des d?aquesta fissura.

L'exposició reuneix obres realitzades entre el 2018 i l'actualitat. Algunes ja havien estat mostrades anteriorment, però tornen ara modificades, fragmentades o reassemblades, establint noves relacions amb peces recents. Les obres no funcionen, per tant, com a unitats tancades, sinó com a parts d'un organisme que es transforma a mesura que avança el recorregut. La pròpia exposició adquireix així una dimensió corporal: es descompon, es reconstrueix i torna a trobar sentit a través dels fragments.

Un dels materials fonamentals en la producció de Laso és el carreu, una pedra porosa i vulnerable que arrossega alhora una dimensió domèstica, arquitectònica i ancestral. A les mans deixa de ser únicament matèria constructiva per convertir-se en superfície d'inscripció. Sobre la pedra queden cossos, petjades, imatges i memòries; rastres d'allò que resisteix a l'oblit mentre el temps intenta erosionar-ho. El carreu funciona com una mena de pell mineral, una matèria capaç de conservar les marques d'allò que la travessa.

La pedra també condueix cap a una de les qüestions centrals de l'exposició: la relació entre pèrdua i permanència. La tomba, la relíquia i la pròpia ruïna apareixen com a formes de pensar què passa amb allò que desapareix. Però Laso evita una representació monumental de la mort. El seu interès se situa més aviat a les restes, en allò que roman després de la pèrdua i en la possibilitat d'acompanyar la fragilitat de l'existència.

Des d'aquesta perspectiva, el cos apareix com un territori en reorganització constant. Les seves parts s'uneixen i se separen, s'acoblen i es desordenen. Ja no existeix com una totalitat tancada, sinó com una constel·lació de fragments que es necessiten i, alhora, desborden els seus límits. La ruïna deixa així de ser sinònim de destrucció per convertir-se en una condició des de la qual encara és possible reconstruir-se.

Però el cos de Laso tampoc no és exclusivament individual. En moltes de les obres reunides al MUCEN apareix travessat per la dimensió col·lectiva: per les estructures socials que el sostenen, però també per aquelles que el condicionen, ho disciplinen o ho fereixen. El cos pertany a una comunitat i està sotmès als codis, afectes i contradiccions.

En aquest entramat adquireix una rellevància especial la religiositat popular. Sants, màrtirs i figures cristològiques apareixen allunyats d'una interpretació estrictament doctrinal i vinculats a experiències molt més properes: la por, el desig, la pèrdua, la cura o la transformació. El que és sagrat es desplaça dels espais institucionals cap a l'experiència quotidiana. Les imatges religioses recuperen així una dimensió afectiva i corporal i estableixen vincles amb la natura, l'animalitat i les formes primàries de relacionar-se amb el món.

L'exposició també introdueix el cos desplaçat. La migració i el desarrelament apareixen com a experiències físiques i emocionals que modifiquen la relació amb el territori. Són cossos que creuen fronteres, però que també troben límits invisibles. El retorn, lluny de garantir una reconciliació amb el lloc d'origen, pot produir una sensació d'estranyesa: tornar vol dir tornar a un espai conegut des d'una identitat que ja ha canviat.

L'experiència migratòria amplia així la idea de ruïna. El cos desplaçat conserva les empremtes dels llocs que ha deixat enrere i dels que ha travessat. Porta records, pèrdues i transformacions que no desapareixen en creuar una frontera. La identitat esdevé llavors una altra forma de matèria fragmentada, un territori que es reconstrueix contínuament.

A Les ruïnes del meu cos encara saben cantar , Maria Laso evita tancar aquestes qüestions amb respostes definitives. Les seves obres es transformen en comptes d'afirmar, obren sentits en comptes de clausurar-los. L'exposició funciona com una conversa entre peces de diferents moments de la seva trajectòria, però també com una reflexió sobre allò que roman quan tot sembla destinat a desaparèixer.

El cos que presenta Laso és vulnerable, però no passiu. Està marcat pel temps, travessat per la pèrdua i sotmès a forces socials, religioses i territorials, però conserva una capacitat de resistència. A les seves ruïnes hi ha memòria; en els fragments, possibilitat de recomposició; en les ferides, una forma de llenguatge.