Opinió
Aura, mite i expressió: De Sucre a la Vilacasas
A l’escriptor, crític, dibuixant, conferenciant, agitador, amic dels artistes i de les arts, personatge decadent tot ell: finalment a Josep Maria de Sucre li és dedicada una exposició sucosa i ben travada pel Joan Gil i l’Aitor Quiney. Amb peces poc vistes, ben espaiades i trenades, amb documentació poc trillada, dedicada a una de les grans figures invisibles d’aquells foscos anys: aquell que amb la seva curtida mà, tremolenca i precària, possibilità tantes coses (els viatges a París de Tàpies & co) i n’expressà tantes altres, meravelles inefables.
Potser perquè tants artistes admiraven la seva aura d’artista avantguardista resistent, gairebé tots van passar per la seva decrèpita torre del barri de Gràcia, on De Sucre, sense haver mai après cap traça d’art, guixava amb pastels figures atàviques i paoroses, evolucionats rostres de Munch o Rouault, passades pel tamís del primitivisme i del fangar de postguerra. Papers que regalava a artistes de generacions múltiples fins a la seva mort el 69 (n’he vist encara als tallers de Sebastià Ramis o Arranz-Bravo): de fet, es podria fer una exposició només amb els De Sucre col·leccionats per artistes, que l’admiraven per l’infantilisme indiferent del seu traç.
Ara bé: no tot De Sucre està a l’altura del mite del personatge (perquè l’aura que s’amplifica en el film que s’emet de Joan Francesc de Lasa és per tancar barraca); perquè hi ha un percentatge alt d’obra que pul·lula per subhastes i col·leccions que no ho estan pas; però així, amb tota l’exposició, es demostra que el De Sucre ben esporgat (les obres de la Generalitat segueixen sent meravella: i al tanto amb Bassat, Granollers o Valls) es pot reunir un cos d’obra vibrant que ens el reivindica com a indispensable artista frontissa per explicar l’atmosfera estètica d’uns anys tenyits per les coordenades de la màgia, l’expressivitat tràgica, la ingenuïtat o el misteri.
Et poden
Interessar
...
