Exposicions
Allà on neix l’aigua
Isabel Banal explora a 'Deus' la dimensió física i simbòlica de l’aigua, entre el paisatge, la memòria i la fragilitat d’un recurs essencial.
La presència de l'aigua acostuma a passar desapercebuda fins que escasseja. A Deus, Isabel Banal Xifré pren aquest element essencial com a punt de partida per construir una exposició que combina observació del territori, consciència ecològica i una reflexió més àmplia sobre els conceptes d’origen, memòria i coneixement. La mostra es pot visitar al Museu d’Olot fins a principis de gener.
El títol ja conté una part important de la proposta. Una deu és el lloc on l’aigua emergeix després d’un recorregut subterrani que no veiem. Banal converteix aquest moviment ocult en una metàfora de la creació: també les idees, els records i les formes de coneixement tenen un origen sovint invisible abans d’arribar a la superfície. La proximitat fonètica entre deu i Déu en català introdueix, a més, una dimensió vinculada al principi creador, sense que l’artista necessiti convertir aquesta associació en una afirmació tancada. És precisament en aquesta ambigüitat on la proposta adquireix bona part de la seva força.
La Garrotxa ofereix un context especialment pertinent per a aquesta reflexió. Fonts, rieres, rius i rierols formen part de la geografia de la comarca i també de la seva construcció cultural. L’aigua ha estat, a més, una presència recurrent en l’imaginari de l’Escola d’Olot, on el paisatge es va convertir en un dels grans territoris de representació. Banal recupera aquest llegat, però no per reiterar una determinada idea de natura, sinó per interrogar-la des del present.
La sequera dels darrers anys ha modificat la percepció d’aquest paisatge. Rius amb menys cabal, fonts que deixen de brollar i abeuradors buits fan visible una realitat que sovint queda amagada darrere de la idea idealitzada del paisatge. En aquest sentit, Deus no és només una exposició sobre l’aigua, sinó també sobre la seva absència i sobre la manera com una crisi ambiental transforma la nostra mirada. L’aigua deixa de ser un simple element natural per adquirir una dimensió política, econòmica i social.
Els quatre treballs que articulen la mostra aborden diferents formes de relació amb aquest recurs. La industrialització i la comercialització de l’aigua introdueixen la tensió entre un bé essencial i la seva transformació en mercaderia. La pluja planteja la paradoxa d’un recurs que arriba de manera gratuïta però que no sempre sabem retenir o aprofitar. Els pous dirigeixen la mirada cap a una aigua subterrània que existeix fora del nostre camp visual, mentre que la pintura obre una altra via de representació: com es pot representar l’aigua sense reduir-la a una imatge?
Aquesta última qüestió resulta especialment significativa en una artista que treballa habitualment a partir d’accions senzilles, objectes quotidians, processos i fragments del territori. En lloc de buscar una representació espectacular de la natura, Banal tendeix a desplaçar l’atenció cap als gestos mínims i cap a aquells elements que permeten detectar les relacions entre l’individu i el seu entorn. L’aigua es converteix així en una matèria conceptual abans que simplement visual.
El text de Maria Josep Balsach que acompanya l’exposició aprofundeix en aquesta dimensió subterrània de la deu, entesa com el resultat d’un llarg recorregut abans d’arribar a la superfície. Aquesta idea permet llegir la mostra també com una reflexió sobre els processos: allò que veiem és només el resultat final d’una realitat molt més extensa i complexa. La deu, en aquest sentit, no és només un lloc físic, sinó una imatge del pensament.
En l’obra de Banal, natura i cultura difícilment apareixen separades. El paisatge no és un espai innocent ni immutable, sinó un territori modelat per les pràctiques humanes, pels usos econòmics, per la memòria i també per les formes de representació artística. Deus situa l’aigua exactament en aquest punt de fricció: entre allò natural i allò construït, entre el recurs i el símbol, entre la presència i l’absència.
La trajectòria de l’artista confirma aquesta voluntat de treballar des de la relació amb el lloc i amb els materials de la vida quotidiana. Exposicions com Arran de terra, a ACVic, Abismes, a Chiquita Room, Parar taula, a la Canònica de Vilabertran-Bòlit, o Natura morta amb passos, a la Fundació Joan Miró, mostren una pràctica en què l’observació del món es transforma progressivament en una eina crítica.
Et poden
Interessar
...
