La galeria Mayoral confronta obres d’art més enllà del temps

La galeria Mayoral de Barcelona no s’ha conformat amb poca cosa a l’hora de triar exposició per a la programació del Barcelona Gallery Weekend 2026. La seva aposta inclou una bona fracció de grandiloqüència en el millor sentit de la paraula i una altra de risc fugint de les exposicions col·lectives conformades per fons de galeries que massa sovint semblen una exhibició purament comercial de material disponible, més semblant a una mostra d’estand de fira que no de sala d’art. Però res d’això es correspon amb el que ofereix l’exposició Present permanent, la curadoria de la qual ha anat a càrrec del polifacètic escriptor, comissari, gestor cultural i traficant d’idees,Vicenç Altaió, i que es pot veure fins al 9 de gener, ocupant les dues sales de la galeria.

El títol de l’exposició és tota una declaració de principis. Si el present és permanent, això significa que el temps no és lineal. Més que seguir per un camí amb principi i final en una sola direcció -aquell “sempre anar endavant” del que sempre parlava l’enyorat Arnau Puig-, les obres d’art de totes les èpoques romanen en un interval fix, que és precisament, el nostre, el d’aquest mateix segon. La barreja d’obres de diverses èpoques i estils no és tant un diàleg com una coexistència més o menys pacífica, més o menys contundent. “Les obres dialoguen entre elles i els temps amb els temps”, diu Altaió. Paradoxalment, sí que en la mostra existeix una narrativa interna, sobretot si es visita entrant des de la porta històrica de la Mayoral i sortint per la contigua: va del naixement a la mort, de l’origen de la vida a la fi mística, d’un univers a l’altre.

Altaió ha optat, tant en una punta com en l’altra del recorregut, per confrontar directament una obra d’un artista jove amb un gran nom de la història de l’art del segle XX. Una obra filla del grafit i l’art infantil Marria Pratts (1988) -artista fetitx de l’art jove que promociona la Mayoral-, travessada per un neó, està instal·lada mirant el carrer en el que és l’inici conceptual de la mostra. Dialoga amb una obra sobre paper d’Alexander Calder, protagonitzada per cercles i formes orgàniques i còsmiques, presents en aquesta part de la mostra en altres obres de Regina Giménez o Mari Chordà. Una esplèndida obra de Niki Saint-Phalle es confronta amb el seu mestre Joan Miró. És un preludi que al·ludeix al concepte d’origen de l’univers, de reproducció i naixement.

I en aquest camí sense temps, el passadís central de la primera sala de la galeria acull obres on els artistes reinterpreten la figura humana amb petits retrats dibuixats de Picasso i Magritte, entre d’altres.

L’altra etapa d’aquest recorregut vital està dedicat a l’amor, la parella i la sexualitat, presidida per una estampa d’un retrat de Picasso de Dora Maar, aquí menys en actitud sofrent sinó tractada més aviat com a una verge romànica. Un retrat femení de Ramon Casas defensa el model de la Ben Plantada de l’ideal noucentista. Marià Andreu, en un magnífic oli del 1926, evoca el joc de l’amor amb una parella que juga a les cartes, i Marc Chagall dibuixa el triomf de l’amor. De nou diferents temps es toquen.

A l’altra sala de la galeria, en canvi, hi ha una certa “violència plàstica” que s’inicia amb la instal·lació Chemical Romance, de l’artista reusenc Oriol Enguany (1994), que treballa prop de Constantí, envoltat de petroquímiques. La peça d’Enguany és una escultura-font que sua un material negre i llefiscós que evidentment és una referència al petroli i als detritus del capitalisme salvatge. Altaió la compara amb la font de mercuri de Calder, que es pot veure a la Fundació Miró, que en el seu temps era un exemple de bellesa industrial fins que el mercuri es va assenyalar com a material tòxic. A la Mayoral, a l’altra banda de la paret de l’obra d’Enguany, s’exposa una pintura de Miquel Barceló que traspua matèria orgànica. Els rellotges tous de Dalí, paradigmes d’aquest temps desintegrat, apareixen a l’obra Venus espacial (1977-1984).

La rematada final de l’exposició connecta amb conceptes de destrucció, mort i renovació. De nou, confronta de nou, un mestre amb un jove artista. L’impressionant díptic d’Antoni Tàpies, Duat (1994), de 2,5 x 6 m, de connotacions místiques, és un compendi de la iconografia tapiana -signes, paraules, objectes com llençols-sudari i fins i tot porticons de finestra en caiguda lliure-, que dialoga amb un gran díptic d’un altre jove artista, José Luis Barquero (1997), habitat per flames vermelles de correfocs o potser, qui sap, sí de l’infern.

Amb obres d’altres artistes com Jordi Alcaraz, Ramon Casas, Lichtenstein o Chillida, l’exposició funciona com un rellotge -mai millor dit- com a mer dispositiu de contemplació estètica i filosòfica, més enllà de disquisicions historiogràfiques afegides, raó per la qual el muntatge ha evitat textos explicatius d’una manera molt volguda. Per tant, és també una invitació a l’embadaliment pur, però també al retorn, com Altaió remarca, a la lectura, encara que paradoxalment estigui dissenyada pràcticament només a partir de les imatges.