Exposicions
Plessi i Roig, un diàleg entre la llum i allò ocult
L’Oratori de Sant Feliu acull la primera exposició conjunta de Fabrizio Plessi i Bernardí Roig, concebuda fa més d’un any i mig i convertida ara en un inesperat homenatge al pioner del videoart italià.
La llum, la imatge i allò que s’amaga darrere d’una superfície són alguns dels elements que articulen Plessi | Roig, l’exposició que la galeria Kewenig presenta a l’Oratori de Sant Feliu de Palma i que reuneix per primera vegada en una mostra conjunta l’obra de Fabrizio Plessi i Bernardí Roig. L’exposició obrirà les portes el dia 16 de setembre i serà inaugurada oficialment el dia 19, en el marc de la Nit de l’Art. La mort recent de Plessi, però, ha modificat inevitablement la lectura del projecte, concebut pels dos artistes fa aproximadament un any i mig i convertit ara en un retrobament pòstum.
Roig prefereix, tanmateix, no definir la mostra com un homenatge. "No és un homenatge a Plessi", assenyala l’artista mallorquí, que defensa la naturalesa autònoma d’un projecte pensat conjuntament per a un espai tan singular com l’antic Oratori de Sant Feliu, reconvertit en galeria per Kewenig. La inesperada mort de l’artista italià ha fet que una exposició concebuda en vida adquireixi, inevitablement, una nova dimensió, però sense alterar la naturalesa d’un diàleg que ja estava plenament traçat.
La relació entre Plessi i Roig es remunta a fa 35 anys i es fonamenta, segons explica el mallorquí, en «molt afecte i admiració, però sobretot respecte». No es tracta, per tant, d’un diàleg convencional entre dos artistes, sinó de la confluència de dues trajectòries independents que comparteixen determinades inquietuds i tensions al voltant de la imatge, la percepció i la relació entre allò que es mostra i allò que queda ocult. Tots dos havien coincidit anteriorment en exposicions col·lectives, però Plessi | Roig és la primera ocasió en què comparteixen una exposició concebuda específicament com a projecte comú.
El muntatge estableix aquesta relació a partir de les característiques arquitectòniques de l’Oratori. Una de les peces centrals és Energy, de Plessi, una videoinstal·lació formada per tres panells LED que emeten un estrèpit que irromp en l’espai de l’antic temple. La llum i el so de l’obra entren així en tensió amb la memòria i la quietud de l’edifici, generant una experiència que va més enllà de la simple confrontació entre escultura i imatge.
Darrere de l’altar, en canvi, persisteix un mur blanc de Mehr Licht!, una intervenció de Bernardí Roig que ja havia ocupat aquest mateix espai fa uns anys. La superfície, aparentment hermètica, amaga una escultura: The Man with the Golden Arm, també de Roig, que representa un home penjat cap per avall. Allò que es veu i allò que s’oculta es converteixen així en dos pols d’una mateixa arquitectura expositiva, en què les obres no només dialoguen entre elles sinó també amb la història i la fisicitat de l’Oratori.
La continuïtat amb aquest espai és especialment significativa en la trajectòria de Roig. L’artista hi va presentar el 2014 Vox clamantis in deserto, abans de tornar-hi set anys més tard amb Mehr Licht!. Ara, la seva obra es retroba amb la de Plessi en un projecte que reprèn aquella relació amb l’Oratori i la desplaça cap a un territori compartit.
La connexió entre els dos artistes també es pot entendre des de la seva manera de treballar. «Plessi és un home que dibuixa mentre parla i jo parlo mentre dibuixo», explica Roig per descriure una afinitat que no parteix tant d’una estètica comuna com d’una determinada actitud davant la creació. Plessi, pioner del videoart i una figura estretament vinculada a Mallorca —on va tenir estudi i hi va residir—, va desenvolupar una obra marcada per la tecnologia, la llum, l’aigua, el moviment i la capacitat de la imatge electrònica per transformar l’espai. Roig, per la seva banda, ha construït una pràctica en què el dibuix, l’escultura, la figura humana i els mecanismes de percepció ocupen un lloc central.
A Plessi | Roig, aquestes dues maneres d’entendre l’art coincideixen sense perdre la seva independència. La pantalla, la llum, el so, el mur i el cos estableixen una constel·lació de presències i absències en què res no acaba de mostrar-se del tot.
Et poden
Interessar
...
