Exposicions
Dàmax Henao i la intimitat de les portes tancades
Hi ha portes que conviden a entrar-hi i altres que, precisament perquè romanen tancades, desperten la imaginació. Les que pinta Dámaxo Henao (Medellín, Colòmbia, 1995) pertanyen a aquesta segona categoria. Fins al 12 de setembre, la galeria La Cometa de Bogotà presenta El volum que va tocar la llum , una exposició en què l?artista converteix un element quotidià de l?arquitectura domèstica en un dispositiu per parlar d?intimitat, distància i percepció.
Les portes de Henao no tenen pany, maneta i qualsevol mecanisme que permeti obrir-les. Aquesta absència no es percep necessàriament immediatament, però quan lespectador la descobreix introdueix una pertorbació silenciosa. Alguna cosa aparentment familiar deixa de funcionar segons les regles que coneixem. La porta continua sent una porta, però ha perdut la condició de llindar. Ja no porta a cap lloc accessible: protegeix, oculta i delimita un espai que només podem imaginar.
En aquestes pintures hi ha una atenció particular cap a aquells moments aparentment insignificants en què la mirada s'atura sobre una arquitectura quotidiana. Caminar per un carrer quan el sol comença a recolzar-se sobre les façanes, observar una casa desconeguda o aturar-se davant d'una finestra es pot convertir en un exercici d'especulació. Què passa darrere d'aquests murs? Qui habita aquests espais? Quines històries romanen fora de l'abast de la nostra mirada? Henao parteix d'aquesta experiència comuna per construir una pintura on el que és domèstic adquireix una dimensió gairebé psicològica.
La porta funciona així com frontera entre allò públic i allò privat. Separa el carrer de l'habitatge, allò que es pot observar d'allò que ha de romandre protegit. A les obres de l'artista, però, aquesta frontera es torna absoluta. No hi ha possibilitat de travessar-la. En eliminar els elements que permetrien obrir-la, Henao transforma l'arquitectura en una imatge de la inaccessibilitat. A l'altra banda hi ha un volum, un espai presumiblement habitable, però cap cos no el pot ocupar. La intimitat apareix, així, desproveïda de presència humana.
L´interès per l´arquitectura no es limita a l´element constructiu. Els detalls que envolten les portes adquireixen una importància fonamental: l?ornament d?una façana, una planta que sobresurt per sobre d?un mur, l?estructura d?una barana o l?ombra projectada sobre una superfície. Són petits indicis que permeten imaginar una història allà on la pintura no n'ofereix cap. Henao treballa precisament amb aquesta tensió entre allò que veiem i allò que hem de completar mentalment.
Les portes semblen adquirir personalitat. Poden comportar-se com a transeünts silenciosos, sentinelles que vigilen l'espai o figures solitàries recloses en si mateixes. L'arquitectura deixa de ser un simple escenari per esdevenir protagonista. Cada façana sembla contenir una biografia que mai no arriba a revelar-se del tot.
I, no obstant, hi ha un visitant que sí que aconsegueix travessar aquestes fronteres: la llum. Davant la impossibilitat d'accedir físicament als espais representats, la llum s'hi introdueix, recorre les seves superfícies i revela volums, textures i ombres. És precisament en aquesta trobada on la pintura d'Henao adquireix una intensitat particular. La llum no només il·lumina: també construeix l'espai i determina allò que es pot veure.
L'artista sembla observar les seves escenes amb la paciència de qui ha recorregut moltes vegades un mateix carrer i ha après a reconèixer-ne les variacions mínimes. La pintura neix d'aquesta atenció sostinguda, de la capacitat de descobrir un canvi a la llum, una ombra inesperada o un detall arquitectònic que normalment passaria inadvertit. Allò quotidià es converteix així en matèria de contemplació.
El volum que va tocar la llum proposa, en definitiva, una experiència d'observació lenta. Davant la saturació visual contemporània, Dámaxo Henao construeix imatges que no lliuren tota la seva informació immediatament. Les portes estan tancades i obliguen l'espectador a acceptar aquesta impossibilitat. Allò que queda fora del quadre, allò que no podem conèixer ni travessar, adquireix tanta importància com allò que apareix representat.
Et poden
Interessar
...
