La Nuu explora el rostre com a mapa de la identitat

La Nuu, el festival internacional de fotografia de Rubí, celebrarà la seva dotzena edició de l’1 al 31 d’octubre de 2026 amb el retrat com a gran protagonista i el lema El rostre com a mapa. Dotze artistes procedents d’Europa, Àsia, Amèrica i Àfrica desplegaran diferents maneres d’entendre la identitat i la representació del cos i del rostre a través de la fotografia contemporània.

El festival tindrà el seu principal punt de trobada a l’Ateneu Municipal de Rubí, que acollirà els dies 2, 3 i 4 d’octubre el cap de setmana FOCUS. Durant tot el mes, però, La Nuu sortirà al carrer i ocuparà diferents espais de la ciutat amb instal·lacions fotogràfiques a l’Antiga Estació, la Biblioteca de Rubí, el carrer Joaquim Blume i les places del Celler, de la Nova Estació, d’Anselm Clavé, del Doctor Guardiet, de Pich Aguilera i de Salvador Allende.

La programació reuneix artistes com Mariela Sancari, Kenji Hirasawa, Manel Esclusa, Alba Zari, Abdo Shanan, Liz Gorman, Miss Beige, Marjolein Martinot, Sabrina Komár, Sheung Yiu, Rose-Lynn Fisher i Veronica Barbato, en una edició que amplia la idea tradicional del retrat i planteja el rostre com un territori on conflueixen memòria, identitat, tecnologia, emocions i experiència.

Una de les línies de la programació parteix de l’absència, la pèrdua i el dol. A Moisés, l’artista argentina Mariela Sancari afronta la mort del seu pare a través d’una particular ficció fotogràfica. Quan ella i la seva germana bessona eren joves, el seu pare va morir i, anys després, Sancari va començar a retratar homes de 70 anys, l’edat que ell tindria si encara fos viu. El projecte converteix el retrat en una eina per reconstruir una presència desapareguda i mantenir oberta la relació amb la memòria.

També des de l’experiència del dol, The Topography of Tears, de l’artista nord-americana Rose-Lynn Fisher, transforma les llàgrimes en una singular cartografia de les emocions. Durant un període de dol, Fisher va començar a recollir llàgrimes produïdes per diferents estats emocionals i a fotografiar-les mitjançant un microscopi. Les estructures que apareixen en cada imatge revelen diferències entre les llàgrimes i converteixen una experiència íntima en una sorprenent representació visual.

A TUA SORELLA, Veronica Barbato recupera la figura de la seva germana Mary, que va morir als 23 anys després d’un període marcat per l’addicció a les drogues i la depressió. L’artista italiana transforma la seva memòria en una intervenció artística i urbana que converteix Mary en una mena d’heroïna popular, una «santa de la transgressió i de l’amor». Fotografia, escultura, so i performance conflueixen en una proposta que reivindica l’espai públic com a lloc per a la pràctica artística i la memòria.

La tecnologia també modifica radicalment la manera d’entendre el retrat en diverses de les propostes del festival. A Portraits, el japonès Kenji Hirasawa utilitza la termografia per registrar la calor interna dels organismes vius. Les seves imatges prescindeixen de la roba i de la pell per mostrar una realitat biològica invisible a simple vista i convertir el cos en un territori de temperatures, energia i informació.

En el cas de Manel Esclusa, Scantac parteix de l’experimentació amb imatges obtingudes mitjançant tomografies axials computeritzades (TAC) per convertir el cap i el rostre en una successió de formes, volums i estructures internes. La proposta s’inscriu en una trajectòria vinculada a l’experimentació fotogràfica que ha convertit Esclusa en una de les figures fonamentals de la fotografia catalana contemporània.

Per la seva banda, Interfaces of Predictions, de l’artista hongkonguès establert a Hèlsinki Sheung Yiu, posa el focus en el rostre com una interfície destinada a generar prediccions. El projecte parteix de la fisiognomia, una pseudociència que pretenia deduir el caràcter d’una persona a partir dels seus trets facials, i l’enfronta a les actuals tecnologies de reconeixement facial i aprenentatge automàtic. Yiu investiga així la intersecció entre fotografia i computació i qüestiona la possibilitat de reduir la complexitat de la mirada humana a un problema purament computable.

Altres artistes aborden la construcció de la identitat i la seva autorepresentació des de perspectives vinculades a la cultura digital, la crítica dels cànons i la intervenció urbana. A Fear of Mirrors, Alba Zari explora, mitjançant una instal·lació fotogràfica i escultòrica, la influència de la revolució digital i de les estructures patriarcals en la representació del cos femení. Nascuda a Bangkok i formada a Bolonya, Nova York i Milà, Zari també ha desenvolupat una trajectòria en el cinema documental, amb White Lies (2025) com a primer llargmetratge.

La fotògrafa hongaresa Sabrina Komár trasllada aquesta reflexió al territori digital amb Layer Masks. La fragmentació provocada per les notificacions constants, els algoritmes i la multiplicació de les identitats en línia es converteix en el punt de partida d’una obra que utilitza la quadrícula de Photoshop com a metàfora d’una identitat formada per capes modificables. Fotografia digital, collage, brodat i teixit es combinen per desdibuixar les fronteres entre disciplines.

Amb Taking the Streets, Miss Beige porta la qüestió de la identitat directament a l’espai urbà. Creada el 2015, Miss Beige és una identitat contracanònica que qüestiona, a través de l’humor, els models tradicionals de feminitat i els cànons imposats per les xarxes socials. Vestida íntegrament de beix, construeix una figura que funciona com una mena d’antiselfie: una heroïna sense capa, sense espectacularització i allunyada de la sexualització habitual de la representació femenina.

El recorregut de La Nuu es completa amb Dry, d’Abdo Shanan, a l’Antiga Estació; I Saw Me Seeing Myself, de Liz Gorman, a la Biblioteca de Rubí; Riverland, de Marjolein Martinot, a la plaça del Doctor Guardiet, i la resta de projectes que ocuparan diversos espais de la ciutat.