Maiolino, matèria i memòria

A l'obra d'Ana Maria Maiolino, repetir mai no significa fer exactament el mateix. Cada gest conté una variació, una acumulació i, finalment, una transformació. Terra Poètica , exposició que es pot visitar al MAAT de Lisboa fins al 31 d'agost del 2026, reuneix un cos de treball produït entre el 1975 i el 2025 per posar el focus en una de les dimensions fonamentals de la trajectòria de l'artista brasilera: l'escultura i, especialment, la relació física amb l'argila.

Nascuda a Itàlia el 1942 i emigrada al Brasil al començament dels anys seixanta, Maiolino va construir una pràctica travessada per l'experiència migratòria, els contextos polítics de l'Amèrica Llatina del segle XX i una investigació persistent sobre el cos, el llenguatge i la matèria. El seu recorregut ha transitat pel dibuix, el gravat, la fotografia, la performance i l'escultura, però hi ha un fil comú que connecta llenguatges i èpoques: la importància del gest com a forma de pensament.

L'exposició comença amb una imatge aparentment senzilla però carregada de ressonàncies. A Por um fio (1976), una fotografia en blanc i negre mostra tres dones de diferents generacions unides per un fil que surt de les boques. Maiolino ocupa el centre, entre la mare i la filla. El fil estableix una connexió física entre les tres figures, però també construeix una imatge de continuïtat genealògica, de transmissió i de memòria. Alhora, anticipa una de les formes que adquirirà una presència constant a les escultures posteriors: el cilindre.

Des d´aquesta fotografia s´inicia un recorregut que baixa per la rampa de la Galeria Oval fins a la planta inferior. A les parets apareixen obres de la sèrie Tempestade d'Ideias , desenvolupada entre 1990 i 2025, on el dibuix funciona com un territori mental. Les línies, els traços i les formes aparentment espontànies no són només apunts previs a l'escultura: constitueixen un registre del pensament i les seves possibilitats. El dibuix apareix així com un espai d‟assaig, una cartografia d‟allò que encara no té forma definitiva.

El descens arquitectònic també acompanya un canvi en el llenguatge. Del paper es passa progressivament a l'argila i l'exposició abandona la linealitat per obrir-se a un espai on les escultures es poden envoltar i contemplar des de diferents punts de vista. L'espectador deixa d'avançar simplement davant de les obres i comença a moure's al seu voltant. La transformació espacial és significativa perquè també modifica la nostra relació amb la matèria: ja no estem davant d'una imatge que representa, sinó davant d'un cos que ocupa físicament l'espai.

A les primeres escultures apareixen petites formes travessades per cavitats i buits interns. Són peces compactes en què la matèria sembla haver estat excavada des de dins. Les textures i les densitats evoquen objectes arqueològics, restes procedents d'un temps remot que haguessin sobreviscut fins al present. La comparació amb l'arqueologia no és gratuïta: Maiolino treballa amb una matèria que sembla conservar la memòria dels gestos que l'han transformada.

Aquesta dimensió assoleix una escala monumental al conjunt de grans escultures que domina la galeria. L'argila ha estat modelada progressivament al propi espai expositiu mitjançant un procés col·lectiu en què participen l'artista, membres del seu equip i ceramistes locals. El resultat no respon, doncs, a la idea tradicional d'una escultura concebuda, executada i finalment presentada com a objecte acabat. Aquí el procés forma part de lobra.

L'argila canvia mentre roman exposada. Les diferents peces mostren tonalitats que van des dels marrons propis de la humitat fins a colors més clars a mesura que el material perd aigua. També canvien les textures i apareixen petites fissures. Algunes formes adquireixen fins i tot una aparença pètria, com si la matèria estigués travessant un procés invers al de la fabricació d'un objecte: en lloc de convertir-se en una cosa estable, sembla que torna lentament a un estat geològic.

Aquesta transformació introdueix una qüestió fonamental: quan s'acaba una escultura? A Terra Poètica , la resposta roman oberta. Les peces no són cossos tancats sinó estats provisionals duna matèria sotmesa al mateix temps. L'obra deixa de ser només allò que veiem i passa a incloure allò que encara està succeint. La deshidratació, les esquerdes, els canvis cromàtics i la pèrdua de consistència formen part de la seva existència.

El gest més elemental de l'exposició també és un dels més significatius: enrotllar. L'argila adopta repetidament formes cilíndriques que s'acumulen les unes sobre les altres fins a construir estructures de gran escala. El procediment remet a una acció quotidiana, vinculada a la preparació d'aliments i, especialment, al pastat. Un moviment històricament associat al treball domèstic i femení abandona aquí l'esfera privada per adquirir una dimensió monumental.

L'operació crítica de Maiolino resideix precisament en aquest desplaçament. No es tracta simplement de representar el treball domèstic, sinó de traslladar-ne la lògica al territori de l'escultura. Enrotllar, amassar, acumular i modelar deixen de ser accions subordinades a una funció pràctica per esdevenir procediments artístics. El gest quotidià adquireix una nova visibilitat i una nova escala.

Les petjades dels dits que romanen sobre algunes peces reforcen aquesta lectura. La mà no desapareix darrere de l'obra, sinó que hi queda inscrita. Cada marca constitueix una evidència de contacte entre el cos i la matèria. L'anatomia de la mà esdevé, literalment, part de la superfície escultòrica.

En aquest sentit, Terra Poètica també es pot llegir com una reflexió sobre el coneixement corporal. Davant d'una tradició artística que ha privilegiat moltes vegades la idea, el projecte o l'autoria individual, Maiolino situa en primer pla una intel·ligència diferent: la que s'adquireix mitjançant la repetició, la pràctica i el contacte físic amb els materials.

"Vas a l'infinit fent el mateix", afirma l'artista. La frase funciona com una mena de clau de lectura de tota l'exposició. La repetició no condueix necessàriament a la monotonia; pot obrir un espai infinit de variacions. Cada cilindre és semblant a l'anterior, però mai idèntic. Cada gest perllonga el precedent i prepara el següent. L'acumulació genera una manera que no podria existir a partir d'un únic moviment.

També hi ha aquí una dimensió temporal que desborda la pròpia exposició. Les grans escultures d'argila estan destinades a desaparèixer un cop finalitzi el recorregut al MAAT i tornaran a l'estudi de ceràmica que va proporcionar el material. Lluny d'entendre aquesta desaparició com a pèrdua, Maiolino incorpora el retorn a la pròpia lògica de l'obra. L'escultura no aspira necessàriament a romandre.

Aquesta decisió qüestiona una de les premisses històriques del museu: la conservació. Davant l'objecte artístic destinat a romandre intacte, Terra Poètica proposa una matèria que es transforma, s'asseca, s'esquerda i finalment desapareix. El museu només deixa de ser un espai de preservació per convertir-se en l'escenari temporal d'un procés.

Hi ha, per tant, una cosa profundament circular a la proposta. El fil de Por um fio connecta tres generacions; els dibuixos anticipen les formes escultòriques; les mans transformen l'argila; els cilindres s'acumulen fins a construir cossos monumentals; la matèria s'asseca i finalment torna al lloc d'origen. Tot sembla formar part del mateix cicle de transmissió i transformació.

Maiolino converteix així una sèrie de gestos aparentment mínims en una reflexió de gran amplitud sobre el cos, la memòria, el treball i el temps. La seva operació més poderosa no consisteix a monumentalitzar allò quotidià des d'una distància solemne, sinó a demostrar que allò que durant generacions va romandre relegat a l'àmbit domèstic ja contenia una extraordinària potència formal i conceptual.