Quan el cos entra en diàleg amb el món més que humà

IVAM presenta Et dic cos, una exposició que posa en diàleg les pràctiques artístiques d’irene grau i Marco Giordano a partir d’una qüestió central: la relació, però també la tensió, entre el cos humà i el món més que humà. La mostra, comissariada per Alicia Ventura i Bernardo Follini, es podrà visitar del 16 de juliol al 25 d’octubre de 2026.

El projecte amplia la idea de cos més enllà de l’humà i inclou espècies vegetals, minerals i altres formes de matèria, però també les infraestructures que formen part dels ecosistemes urbans. El mateix títol, Et dic cos, al·ludeix a l’acte de reconèixer aquests elements naturals o artificials com a cossos, és a dir, com a subjectes dotats d’una essència pròpia amb els quals podem establir una relació.

A partir d’aquest plantejament compartit, irene grau i Marco Giordano desenvolupen dues maneres molt diferents d’aproximar-se a la materialitat i a les relacions que aquesta genera. Les seues pràctiques parteixen de posicions, llenguatges i tècniques diverses, però coincideixen en entendre l’art com un espai de contacte i transformació.

En el cas d’irene grau, el cos de l’artista es converteix en el principal mitjà d’accés al paisatge. El seu treball parteix d’accions que li permeten travessar, habitar i intervenir en entorns naturals, establint una relació física amb la matèria. Les obres que en resulten no són únicament documents o empremtes d’aquestes accions performatives, sinó sistemes en què els elements naturals adquireixen la condició d’un vocabulari propi que entra en diàleg amb la història de la pintura i de la representació del paisatge.

La mostra presenta una selecció d’obres pertanyents als cicles brillo abrigo (2024) i A hierro (2023-2024), juntament amb una nova producció concebuda específicament per a l’exposició. En A hierro, grau treballa des del cos cap a la natura. Els llenços són arrossegats, fregats i tacats amb òxid i aigua, mentre que la vegetació es converteix en una multiplicitat de pinzells. L’herba deixa així la seua pròpia empremta sobre la tela i registra l’acció física exercida durant el procés.

La força de l’arrossegament, associada a l’acció humana de les mines, queda inscrita en la superfície de les obres i conviu amb la delicadesa i la fluïdesa de l’aigua. El paisatge deixa de ser una imatge representada per convertir-se en agent de la pròpia pintura. És la natura, en certa manera, qui pinta el llenç.

Abrigo, per la seua banda, és un projecte desenvolupat al voltant d’Altamira que connecta dues qüestions fonamentals: la presència de l’aigua, entesa a través del moviment, i la possibilitat del refugi. En aquest treball, el paisatge apareix com un espai que pot ser recorregut, habitat i protegit, però també com una matèria capaç de modificar la pròpia pràctica artística.

A aquestes dues sèries s’hi suma una nova producció creada a partir de la pols generada en el procés de fabricació de taulells ceràmics a la zona de Castelló. La matèria industrial i territorial es converteix així en un nou element de recerca, connectant la pràctica de l’artista amb els processos productius que transformen els paisatges.

Marco Giordano aborda la qüestió des d’una perspectiva diferent. En la seua obra, el cos no apareix directament, sinó que és suggerit. La seua investigació parteix de la paraula, el so i els materials per construir un llenguatge escultòric que conté una dimensió intrínsecament performativa. La matèria és transformada, recombinada i reorganitzada per generar formes que remeten també a qüestions socials i polítiques contemporànies.

Per a Et dic cos, Giordano construeix un nou ecosistema a partir de diversos cicles de treball, articulats al voltant de la gran instal·lació escultòrica Gridlocks (2026). Les peces estan formades per unions d’alumini, coure, fibra de vidre i plàstic, materials associats a les infraestructures energètiques que recorren les ciutats i que, malgrat resultar imprescindibles per al seu funcionament, sovint romanen invisibles.

Els materials de Gridlocks provenen del desmantellament de cablejats a Glasgow. A partir d’aquest material recuperat, Giordano inicia una investigació de llarg recorregut sobre la transició energètica i sobre les estructures productives i extractives que la fan possible. Les escultures deixen així de ser simples formes abstractes per convertir-se en indicis d’un sistema molt més ampli, en què energia, indústria, territori i política es troben estretament vinculats.

L’exposició reuneix obres preexistents dels dos artistes i noves produccions concebudes per als espais del IVAM. Pintura, fotografia, escultura i instal·lació comparteixen un recorregut en què les fronteres entre natura i artifici, cos i matèria, paisatge i infraestructura es tornen cada vegada més permeables.