Castell de guerra i refugi de l’Art

El refugi de les arts és una exposició que podem visitar a l’espai singular del Castell de Sant Ferran, a Figueres, en horaris programats. Reuneix dinou artistes gironins, comissariats per Lola Ventós, i es pot visitar entre els mesos d’agost i setembre. És un nou intent de recuperació per a usos culturals d’un espai que ja va ser 'refugi de les arts' a les acaballes de la Guerra Civil, en acollir les valuoses obres portades des del Museu del Prado, juntament amb altres tresors salvats per la República. Aquesta va ser una premonició del seu destí.

Per això, vull suggerir a les entitats figuerenques organitzadores del festival de les arts a Sant Ferran, 'Nits d’Art al Castell', a l’Ajuntament, a la Diputació o al Consorci, i als Amics del Castell, que aquest monument de guerra hauria d’esdevenir un baluard de les arts i punta cap a la cultura europea, tal com mostren els revellins en forma de triangle o fletxa, col·locats al capdavant de la muralla i dirigits cap al nord.

El castell com a refugi físic

L’elecció d’aquest lloc per fer-ne una exposició sobre el concepte de refugi és molt encertada. Tot aquí al·ludeix a la protecció i el combat. Tinc la sensació de trobar-me en un lloc de privilegi, entre convent i fortalesa, i on, amb una mica d’imaginació, es poden escoltar encara els sorolls propis d’un lloc preparat per a la guerra. Plaça d’armes, casernes per a milers de soldats, edificis de comandament, magatzems d’aliments i pólvora, cavallerisses, les complexes formes geomètriques defensives de l’interior i el perímetre tan singular en forma estelada. La diversitat d’usos és la característica principal d’aquest lloc de defensa. El Castell de Sant Ferran és capaç d’acollir en un sol espai l’església, la presó, construccions per a les jerarquies militars, el polvorí, l’hospital i un complex sistema d’aljubs subterranis per recollir aigua que són tan grans que permeten la navegació.

• Obra de Mònica Campdepedrós.

És el castell fortificat de planta pentagonal més gran d’Europa. En un dels seus espais hi trobarem la sala «Martín Cermeño», nom del general enginyer constructor del castell. La sala és de grans dimensions, amb deu fornícules, una mena de petites capelletes civils per a usos militars, i una nau central enorme. Aquesta sensació espiritualista en un lloc de guerra és ben curiosa i ha donat peu que corrents esotèriques interpretin aquestes fortificacions pentagonals a ambdues parts dels Pirineus orientals com la conjunció d’arquitectura i simbolisme còsmic. El Castell Interior o el concepte de la interioritat de l’ànima va inspirar els místics des de Sant Agustí. Sempre hi ha una estructura espacial des de la porta d’entrada, les diverses estances per a l’oració i la meditació; fins i tot, igual que en el castell militar, hi són les fonts d’aigua.

El castell com a refugi interior

No hi ha un concepte més proper a la causa de l’art com la idea de refugi. I així ho he manifestat altres vegades, especialment en el meu llibre Art i Transformació, en què el terme dona títol a la segona part.

Els artistes que aquí exposen, com tots els contemporanis des del romanticisme, són éssers lúcids que d’una manera 'privilegiada' capten els subtils indicis del malestar, tal com s’afirma en un moment de la pel·lícula de Martin Scorsese sobre el geni de Minnesota: "La poesia de Bob Dylan neix d’una dolorosa consciència de la tragèdia que subjau en la condició humana contemporània".

S. Dalí, la citació és obligada per al lloc on som, afirmava que els pintors reflecteixen la cosmogonia del seu temps. Per aquesta raó, els dinou artistes, ara més que mai, capten les subtils molècules del patiment, del plaer, de les inquietuds, del desassossec de tot allò que avui ens envolta. A tota la mostra s’intueix aquesta sensibilitat cap al dolor que esdevé forma i apareix la necessitat de refugi. Un dels artistes que hi participen és Lluís Izquierdo-Mosso, que reflexiona sobre quatre refugis-imatge: un refugi fracassat, un refugi artificial, un refugi il·lusori, un refugi forçós, i ens recorda que, si hi ha refugi, és perquè existeix una amenaça que ho justifica.

És cert perquè l’artista sempre es troba sol i perplex davant del món, i per això es planteja accedir a una zona de repòs per recuperar l’esperança, després del trànsit per l’infern de la creació. A través de la meva escriptura crítica, m’he adonat que tots els artistes que he ressenyat cercaven uns quants ports segurs on ancorar l’embarcació del seu treball. Si no, anirien totalment a la deriva.

Els refugis són diversos

Potser en tots ells la intenció de refugiar-se no sigui altra que l’assoliment del repòs, la impertorbabilitat i la felicitat que dona trobar-se en un port segur. En aquest sentit, m’interessen molt els textos dels artistes que participen en l’exposició i que han escrit per acompanyar les seves obres. Sempre cal sentir la paraula del que fa. A les obres i als escrits hi trobem alguns dels refugis fonamentals:

El refugi de la tradició mític-simbòlica: Carme Sanglas considera que l’art és, en ell mateix, un refugi, un castell... un repòs... per mirar i saber on som; Maria Mercader, a través de materials fràgils i alhora protectors, ens diu que aquests refugis simbòlics de l’art són també guardians de l’essència; Mònica Campdepedrós proposa el refugi com a eina vital, dipòsit de silenci, matèria i energia davant de la confusió i la impotència; Tura Sanglas crea una esfera d’espines protectora com un petit refugi inaccessible.

Altres opten pel refugi a l’objecte, com Antonio Federico: el seu objecte alambí és el refugi d’on hem de destil·lar l’essència de l’art; Joan Caselles, amb forta presència de materials ferms, ha fet una representació de la terra primordial; també Joan Vilajoana creu que tan important és el refugi com el camí per arribar-hi amb molt d’esforç.

• Obra de Joan Casellas.

En consonància amb l’època del mapa i les cartografies, trobem l’arxiu i la classificació, com Mercè Riba i Dani Torrent, que fan memòria històrica i es fixen en el mateix Castell de Sant Ferran com a darrer refugi del patrimoni republicà abans de l’exili.

El cos i la natura són presents a les obres de Mel Moliner, que emfatitza el caràcter íntim del refugi interior, silenciós, acollidor i protector, amb figures patidores; Eudald de Joana assegura que tots necessitem un refugi interior per meravellar-nos amb l’immens; Antonio Nicolás, que és un espai d’il·lusió i desil·lusió en un entorn de conflictes; Josep Ministral s’ha fet un autoretrat i dues visions, un ull que observa, l’altre que transforma; Joanjo Bosk parla a l’altre i ens assegura que no hi ha letargia sense refugi; Juliette Murphy, en consonància amb l’època, fa una al·legoria del repte continu de la dona com a fortalesa, cercant un espai segur davant de l’agressió del nostre entorn.

• Obra de Mel Moliner.

També la natura, per Assumpció Mateu, és el refugi existencial, l’espai interior, un niu on la identitat es preserva, amb silenci.

El formalisme de Xavier Escribá i Brume conceptualitza el refugi com una «heterotopia» universal, un lloc on es podria escapar de la mort.

Escoltada la veu dels artistes, podríem concloure que hi ha una estructura comuna en les seves idees. Trobem en aquests textos un autèntic programa on el refugi se’ns presenta a través d’arquetips conceptuals.

Un espai interior i íntim

Hem de concloure que el refugi és un espai interior, íntim. Que té una part important d’experiència personal i espiritual. Que en ell tot és silenci, recolliment. Meravellats davant del món, el recolliment interior permet obrir-se paradoxalment cap al que és immens, inabordable.

Protecció

El refugi existeix com a resposta a un món amenaçador, un conflicte o una agressió, fins i tot com a resposta a la mort. Per a alguns, l’art és refugi que preserva, protegeix o permet accedir a alguna cosa que és essencial, permet destil·lar o custodiar l’essència. També té cura de la preservació històrica i documental i patrimonial de la Memòria.

Identitat i transformació

El refugi és el lloc on desenvolupar la identitat i es relaciona amb la conservació, observació o transformació del jo. Des d’aquest cau del jo podem mirar, observar i comprendre el món. Aquest jo que observa des de la identitat no pretén només protecció, sinó que sobretot aspira a la transformació a partir de la percepció o l’experiència.

Territori i camí

Terra i matèria apareixen com a llocs d’arrelament i refugi. És singular la idea de l’esforç com a camí; en conseqüència, el refugi no és només un lloc: importa també el procés per assolir-lo.

• Obra de Tura Sanglas.

El refugi com a heterotopia

El refugi com a espai alternatiu respecte de la realitat ordinària. Il·lusió i evasió, així sorgeix el complex concepte d’«heterotopia». Un espai altre, entès com «un altre lloc», separat de la realitat quotidiana. Vida i mort: el refugi com a instrument vital i, en la formulació extrema, temptativa d’escapar de la mort.

El castell funciona literalment i metafòricament com a espai protector. Evidentment, que és considerat el refugi com a castell o fortalesa amb una estructura forta, defensiva o inaccessible. El tàndem fragilitat versus protecció es dona per la paradoxa que, com més vulnerabilitat, més defensa.

El Castell de Sant Ferran esdevé així, amb aquesta exposició, un emblema de la diversitat de sentits del refugi, perquè, donada la seva peculiar construcció com a fortalesa, pot acollir la diversitat de propostes que hem vist i constituir-se com un gran i veritable refugi de les arts i del pensament.