Rigor líric: el fil no és el mateix que la línia

El Museu d’Art Contemporani d’Alacant (MACA) presenta Rigor líric: el fil no és el mateix que la línia, una exposició que s’endinsa en els territoris de l’abstracció geomètrica a partir d’una selecció d’obra gràfica de les seves col·leccions. Comissariada per Rosa María Castells, la proposta planteja un recorregut per les diferents formes que ha adoptat la geometria al llarg del segle XX, des de les investigacions cinètiques i òptiques fins a les estructures constructivistes.

La mostra proposa entendre la línia, la forma, el color i l’espai com a elements capaços de generar una experiència visual. El rigor que dona títol a l’exposició no implica fredor. Al contrari, darrere de cada estructura aparentment calculada existeix una voluntat d’explorar què succeeix quan l’ordre es posa en moviment i quan una composició racional pot provocar una resposta sensorial.

El recorregut expositiu s’inicia al París dels anys cinquanta, un moment en què les formes geomètriques van adquirir un protagonisme renovat i van començar a vincular-se amb una nova sensibilitat pròxima a l’aparença industrial. La llum, els efectes òptics i el moviment es van convertir en camps d’investigació per a artistes que buscaven superar la idea de l’obra com a objecte tancat i definitiu.

És en aquest context on apareixen l’op art i l’art cinètic, pràctiques que obliguen l’espectador a abandonar una posició passiva. Les obres deixen de ser únicament imatges per convertir-se en dispositius perceptius. La mirada es mou, dubta, completa i interpreta. El moviment pot ser físic, però també pot produir-se dins de l’ull de qui observa.

Aquesta idea de participació és una de les aportacions més interessants d’una abstracció que, a primera vista, podria semblar excessivament normativa. La geometria no és aquí un sistema tancat, sinó una eina per qüestionar la percepció. Una línia pot vibrar, una superfície pot semblar desplaçar-se i una composició estàtica pot adquirir una inesperada sensació de moviment.

El segon gran àmbit de la mostra se situa en una tendència més racionalista, concreta i normativa, vinculada a les investigacions del constructivisme. Artistes d’Espanya, Europa i Amèrica van experimentar amb formes i volums essencials per estudiar les relacions entre espai, moviment i equilibri.

En aquestes obres, l’eliminació d’allò anecdòtic no significa necessàriament una renúncia a l’emoció. El que canvia és el lloc des d’on aquesta emoció es produeix. El gest espontani deixa pas a la construcció; la narració, a l’estructura; i la representació del món, a una recerca sobre les seves lleis internes.

El color, present o absent, es converteix així en un altre instrument de construcció. No actua únicament com a element decoratiu, sinó que modifica les distàncies, altera els pesos visuals i transforma la percepció de les formes. La geometria es converteix en una manera d’organitzar la mirada i, en un sentit més ampli, en una actitud davant la realitat.

Un dels aspectes més suggeridors de Rigor líric és precisament aquesta contradicció aparent entre rigor i poesia. Les composicions parteixen d’un vocabulari reduït —línia, cercle, quadrat, pla, volum, color—, però les seves combinacions generen una enorme diversitat d’experiències. L’ordre no anul·la la poesia, sinó que pot ser-ne el punt de partida.

La selecció prové principalment de la Col·lecció Art Segle XX, en diàleg amb obres de la Col·lecció Michael Jenkins i Javier Romero, també del MACA, així com amb altres peces dipositades al museu. Aquesta confluència permet aprofundir en la tendència racionalista i, especialment, en la investigació d’Eusebio Sempere, una figura fonamental per entendre les connexions entre geometria, llum i percepció dins de l’art espanyol del segle XX.

En aquest sentit, Sempere funciona també com un dels fils conductors conceptuals de l’exposició. La seva obra demostra que la precisió formal pot conviure amb una sensibilitat extraordinàriament lírica. La línia, sotmesa a una disciplina gairebé matemàtica, acaba produint vibració, llum i moviment. És precisament aquí on el títol de la mostra adquireix tot el seu sentit: el fil no és el mateix que la línia. Un és matèria; l’altra és estructura, direcció i possibilitat.

La proposta del MACA evita, per tant, presentar la geometria com un llenguatge purament cerebral. Al contrari, posa en evidència la seva dimensió corporal i perceptiva. L’espectador no només contempla les obres, sinó que hi participa amb la seva mirada. La distància, el moviment, la llum i el temps modifiquen allò que sembla una composició fixa.