Fins al 5 de setembre, Kunsthalle Lissabon presenta MÉS GREUS , una exposició individual de June Crespo (Pamplona, 1982) concebuda específicament per a l'espai lisboeta. L'artista, una de les veus més destacades de l'escultura contemporània espanyola, planteja una intervenció en què matèria, arquitectura i cos deixen de funcionar com a elements independents per formar un sistema comú, sotmès a forces de tensió, pes, equilibri i vibració.
La pràctica de Crespo parteix habitualment de la relació entre el cos i lespai arquitectònic. Les seves escultures exploren els límits de l'escala, densitat i presència física dels materials, generant situacions en què allò que sembla estàtic adquireix una dimensió gairebé corporal. La seva trajectòria internacional inclou exposicions individuals en institucions com la Fondazione Sandretto Re Rebaudengo de Torí, la Secessió de Viena, el Museu Guggenheim Bilbao, el Crèdac de París o el Centre d'Art Dos de Maig (CA2M) de Madrid.

A MÉS GREUS , el títol mateix funciona com una porta d'entrada conceptual a l'exposició. L'expressió estableix un joc entre la gravetat –el pes, la densitat i la força que manté els cossos subjectes a l'espai– i els sons greus, aquelles freqüències baixes i profundes capaces de travessar i transformar un ambient. Crespo uneix així dues dimensions aparentment allunyades: la matèria feixuga i la vibració invisible. El dens també ressona; allò que ocupa un espai pot, alhora, emetre una freqüència i alterar la nostra percepció.
La particular arquitectura de Kunsthalle Lissabon, situada a un espai subterrani, es converteix en el punt de partida de la intervenció. Les parets deixen de ser un simple fons per a les obres i passen a formar part activa de l'escultura. Són superfícies de suport, contenció i fricció que participen directament al procés constructiu. La intervenció s'articula principalment al voltant d'una paret de dotze metres de longitud, sobre la qual Crespo desplega materials industrials com ara conductes de ventilació i lones procedents de vehicles de transport pesant.
El resultat sorgeix de processos de tall, assemblatge i recomposició. Les estructures semblen oscil·lar entre la tensió i la distensió, entre allò que es mostra i allò que roman ocult. Les lones, marcades per l'ús i carregades d'una presència tàctil intensa, presenten perforacions que permeten dirigir la mirada cap a l'interior dels conductes. Es generen així recorreguts visuals entre dins i fora, entre allò visible i allò amagat, que relacionen l'escala humana amb la dimensió mecànica dels materials i amb els propis sistemes constructius de l'edifici.

L'arquitectura subterrània adquireix així una condició gairebé corporal. L'escala, la densitat i l'atmosfera íntima de l'espai actuen com a cos addicional que se suma a la instal·lació. Crespo no ocupa simplement el lloc: ho activa, ho sotmet a noves relacions i fa visibles algunes de les estructures que habitualment romanen ocultes.
Aquesta dimensió física s'amplia a través del so. hyle , una peça desenvolupada per Estanis Comella en col·laboració amb June Crespo, introdueix una presència acústica intermitent que modifica la percepció del conjunt. El punt de partida és un enregistrament realitzat a l'interior d'una canonada que travessa verticalment l'edifici on hi ha l'estudi de Crespo, des de la coberta fins al soterrani. L'artista pren com a referència la qualitat acústica particular percebuda dins d'aquest conducte per construir una nova capa de l'exposició.
Emès des de la paret oposada, el so s'enfronta directament a la intervenció escultòrica. Alhora, les perforacions de la paret permeten que es filtri cap a zones ocultes de l'espai, amb la font sonora orientada cap al magatzem. És un gest que sembla adreçar-se al mateix edifici, com si l'obra volgués establir una conversa amb les seves estructures invisibles i activar aquells espais intermedis que normalment romanen fora de la nostra experiència.

El so transforma així l'escultura. Per moments totes dues dimensions —la material i l'acústica— semblen confondre's, fins a produir la sensació que la matèria respira, vibra o canta. La instal·lació deixa de ser únicament una cosa que es contempla per convertir-se en una experiència corporal que exigeix al visitant desplaçar-se, escoltar i percebre lespai des de diferents posicions.