'Palmeres Cansades' el paisatge tropical com a memòria d'explotació i resistència

La palmera, convertida durant dècades en emblema de paradisos turístics, descans i exotisme, apareix ara sota una mirada nova: cansada, desplaçada i carregada de memòria. Palmeres Cansades , el projecte artístic que presenta el Museu d'Art del Salvador (MARTE) fins al març del 2027, proposa una aproximació crítica al paisatge tropical entenent la palmera com a testimoni, metàfora i arxiu viu de les tensions socials, històriques i ambientals del món contemporani.

L'exposició, concebuda com un projecte transnacional i itinerant, va néixer a Àustria i posteriorment va viatjar a espais internacionals com Le Cube el 2022 i Art Sonje Center el 2024. La seva arribada al context salvadorenc adquireix una dimensió pròpia en reunir artistes internacionals i creadors locals al voltant d'una reflexió comuna turística o eina de representació que amaga conflictes de poder, processos colonials i crisis ecològiques.

Sota aquesta perspectiva, les palmeres deixen de ser simples elements del paisatge per esdevenir cossos afectats per la història. Estan esgotades per sostenir imaginaris exòtics construïts des de fora, per les conseqüències del canvi climàtic i pels processos dexplotació, desplaçament i transformació territorial que han marcat nombrosos espais tropicals. L'exposició estableix així un diàleg entre la fragilitat vegetal i la fragilitat humana, connectant la fatiga de la natura amb problemàtiques com ara la violència estructural, la migració forçada, el desarrelament i la memòria històrica del Salvador.

El recorregut aplega obres que aborden el territori com un espai on conviuen ferides i formes de resistència. En aquest context, Carlos Cañas, amb la seva obra Sumpul (1984), aporta una mirada històrica en què el paisatge salvadorenc apareix com un arxiu de dolor i memòria, tot recordant les marques deixades per la violència política. La instal·lació Tropical sculptures: the possibility of impossibility , de Víctor Cruz i Hugo Portillo, utilitza materials precaris com fusta i fulles de banana per qüestionar la imatge del tròpic com a simple escenari decoratiu destinat al consum exterior, transformant elements fràgils en vehicles de reflexió sobre identitat i territori.

La relació entre naturalesa i desplaçament és present als dibuixos de Mauricio Esquivel, realitzats amb carbó a partir de fulles seques recollides a Nova York. Les peces converteixen la vegetació en un subjecte migrant, una imatge de l'absència i de l'exili que parla de la pèrdua de l'origen i de la dificultat del retorn. Per la seva banda, Katrin Ströbel, a Île de Gorée, incorpora ventiladors que generen un vent artificial constant sobre els seus dibuixos, evocant la memòria colonial i la història del tràfic transatlàntic a través d'una palmera que es converteix en testimoni silenciós de les ferides del passat.

La crisi ambiental ocupa un paper fonamental en la proposta de Marie Ouazzani i Nicolas Carrier, la videoinstal·lació de la qual Blessure corail explora les cicatrius provocades pel canvi climàtic i la vulnerabilitat dels ecosistemes tropicals davant l'acció humana. En una línia més propera a l'empatia cap a allò vegetal, Edith Payer planteja una aproximació íntima al món de les plantes, atorgant-los una dimensió sensible que convida a pensar sobre la capacitat de la natura per veure's afectada per les transformacions de l'entorn.

L'exposició també aborda el cos humà com a altre territori sotmès a tensions. La videoperformance I would've been a palm tree , de Mateja Bučar, mostra una ballarina que reprodueix amb el seu cos el moviment d'una palmera sotmesa al vent, establint un paral·lelisme entre resistència vegetal, vulnerabilitat física i fragilitat social. A les seves peces, Ronald Morán transforma materials associats al control i la vigilància, com el filferro de pues, en estructures vegetals complexes que qüestionen la frontera entre protecció i tancament, entre seguretat i exclusió.

La mirada cap al paisatge salvadorenc contemporani apareix al treball fotogràfic de German Hernández, que contraposa la bellesa tradicionalment associada al tròpic amb escenes de deteriorament urbà i precarietat quotidiana. Les imatges desmunten la postal turística per mostrar un territori habitat per conflictes reals. A les seves pintures, Antonio Romero construeix escenaris ombrívols travessats per intenses taques de color que funcionen com a senyals de tensió i denúncia davant les dinàmiques de poder i violència que afecten el paisatge.

Des d'una perspectiva vinculada al cos i la identitat, Gabriela Novoa relaciona les formes vegetals amb la sensualitat i el cos femení, tot reivindicant la idea del cos-territori com a espai d'autonomia i resistència. Finalment, Regula Dettwiler dirigeix la mirada cap a l'apropiació comercial de la natura mitjançant l'estudi de plantes artificials i industrials, qüestionant la substitució de l'ecosistema viu per simulacres estètics i assenyalant els mecanismes del greenwashing contemporani.