Opinió
De tríades i píxels: Miró-Gaudí-Gomis a la Batlló
A la casa Batlló feia anys que no la trepitjava: atordit potser per les enllumenades a façana, o per la publicitat kitchy de fa un temps o fins i tot algunes intervencions molt discutibles (aquelles roses sobre les balconades en un Sant Jordi que té anys…). La Batlló està de fa uns decennis en mans de la família Bernat dels Chupa Chups, i ha anat endegant actuacions artístiques irregulars en el cos d’un casal que ja és una obra d’art de primer ordre en ella mateixa, i que el que cal afegir cal que sigui subtil i delicat. La Batlló també n’han fet de coses meritòries: mai estarà la ciutat prou agraïda per la feina curosa i ingent de restauració de la seu gaudiniana. O l’exposició que han obert aquest estiu -dedicada a la tríada Miró-Gaudí-Gomis-, que per la seva novetat convé passar pel sedàs de la mirada crítica.
D’entrada em quedo amb l’actitud de la Batlló d’obrir-se a col·laboracions (fundació Miró, MACBA), amb projectes expositius més singulars i recollits, fugint de l’acció artística turística i cedint una planta - la segona- per a exposicions temporals. L’exposició rellegeix obres originals de Miró de la fundació, fa créixer en un dels grans fotògrafs del país mai prou valorats (Joaquim Gomis: es desplega expositivament com mai) i ens obre un nou angle de contemplació a la casa gaudiniana (la meravella de pati interior, la marqueteria de les finestres i portes…).
Ara bé: l’exposició basa el seu motor en la innovació tecnodigital (signe i ensenya de la casa) per explicar millor aquesta tríada de colossals artistes; però cal recordar que depèn de com s’emprin aquests recursos, en àmbit expositiu, poden suposar un límit abans que una obertura de mires. Les grans exposicions van també -i sobretot- de poderoses idees, subtils prismes de lectura, que sovint el tecnoptimisme embafa i les relega a un segon pla. S’estiren, així, al màxim les possibilitats tècniques formals -escaneig obsessiu d’escultures mironianes i audiovisuals generatius per part de Tomorrow Bureau-, retroil·luminació escultòrica (que no deixa gaudir de la pell de l’obra), experimentació sonora atmosfèrica (que distreu l’esguard). No és necessari pensar -més aviat s’impedeix- quan estàs embaladit i exultant guaitant un efecte digital.
L’embolat no se sosté si a rere l’artifici hi manca narració singular o peces més genuïnes per acomboiar al sempre subtil pensament mironià. Si parlem del Miró tel·lúric, cal fer-ho no tant des del bronze com des de l’obra amb pedres i materials orgànics (que és per on començà la seva subversió i on trobem el Miró més decisiu); i si parlem de deconstrucció, des dels seus antimonuments o obra més subversiva, abans que des del píxel; o peces de gravat de més experimentació matèrica (es mostren de la sèrie Gaudí, però el vincle amb Gaudí va molt més enllà del títol d’una sèrie: va de formes, materials, organicitat).
La Batlló factura vuitanta milions d'euros i en genera vint de beneficis: que es destinin també a sortir dels camins que marquen els core values i targets d’empresa, que és on dringarà la cosa: a mirar i pensar l’art subtil i profund; a recercar noves mirades laterals i transversals a la història de l’art; a eixamplar col·laboracions amb artistes, també enllà del digital.
I amb tot: cal celebrar una nova sala d’art per la ciutat, esperant molt més de la segona planta de la Batlló.
Et poden
Interessar
...
