Quatre parades per entendre un estiu d'art al nord de Catalunya

L'estiu també és una manera de mirar. Quan el ritme s'alenteix, apareix el temps necessari per contemplar, establir connexions i deixar que les obres parlin amb més intensitat. Les exposicions deixen de ser una cita puntual per convertir-se en un itinerari, gairebé en un viatge iniciàtic. En aquest sentit, el nord de Catalunya ofereix aquest estiu una ruta cultural excepcional, una mena de Grand Tour contemporani que uneix Girona, Olot, l'Escala i Banyoles a través de quatre artistes que, malgrat les seves enormes diferències, comparteixen una mateixa voluntat: transformar la realitat en una experiència artística.

El recorregut comença al Museu d’Art de Girona amb Concha Ibáñez (1926-2022), coincidint amb el centenari del seu naixement. L'exposició L'evocació del paisatge evita conscientment el format antològic per concentrar-se en l'aspecte més essencial de la seva trajectòria: el paisatge. No es tracta, però, d'una representació naturalista, sinó d'un exercici de memòria. Ibáñez no pintava allò que tenia davant dels ulls, sinó els espais que havia interioritzat durant els seus nombrosos viatges. Cada muntanya, cada costa o cada horitzó reapareixia una vegada i una altra filtrat pel record, reduït a una síntesi formal i cromàtica d'una elegància extraordinària. Les seves característiques gammes de colors, contingudes però profundament expressives, van convertir cada territori en una emoció abans que en una geografia.

La següent parada ens porta fins a Banyoles, on Joan Crous presenta una obra de dimensions monumentals que dialoga directament amb una de les grans icones del segle XX: el Guernica de Picasso. L'ombra no pretén reinterpretar l'obra mestra picassiana, sinó prolongar-ne el crit. Instal·lada al Monestir, la peça converteix aquell símbol universal de la barbàrie en una reflexió plenament contemporània sobre els conflictes armats i les víctimes civils que avui continuen patint les conseqüències de la guerra. La seva proposta recorda que l'art pot mantenir intacta la seva capacitat de denúncia sense renunciar a la força estètica. És una obra que incomoda, però precisament per això resulta necessària.

Des d'Olot, el viatge continua fins al Museu de l'Escala, on Gino Rubert torna a demostrar la seva extraordinària habilitat per construir relats visuals plens d'intel·ligència i humor. Vanity Fair (un altar sin héroe) és probablement una de les seves creacions més celebrades. Aquest gran retaule contemporani reuneix 181 figures del món de l'art i la cultura catalana en una composició exuberant, carregada de referències, dobles lectures i una fina ironia. Rubert, artista reconegut per incorporar fotografia, pintura i collage en una mateixa obra, converteix el sistema artístic en objecte d'observació i, al mateix temps, d'autocrítica. El resultat oscil·la entre el fresc renaixentista, el caos organitzat d'un còmic i la sàtira social, convidant l'espectador a identificar rostres coneguts mentre reflexiona sobre els mecanismes de prestigi, poder i vanitat que també travessen el món cultural.

Finalment, Olot i la Fundació Vayresda ofereix una experiència radicalment diferent amb l'univers de Josefa Tolrà dins del cicle Verònica. Dones visionàries. Durant molts anys situada als marges dels grans relats de la història de l'art, Tolrà és avui reconeguda com una de les figures més singulars de la creació catalana del segle XX. Els seus dibuixos, textos i composicions espirituals, nascuts de visions i d'una intensa experiència interior després de la Guerra Civil, desafien qualsevol classificació convencional. La seva obra no busca representar el món visible, sinó donar forma a allò intangible: la intuïció, la memòria, el dolor i la transcendència. En un moment en què l'art brut, les pràctiques visionàries i les veus femenines ocupen el lloc que mereixen dins els discursos museístics, aquesta exposició arriba amb una oportunitat especialment significativa.

Aquestes quatre propostes no comparteixen estètica ni llenguatge, però sí una mateixa actitud davant la creació. Concha Ibáñez converteix el record en paisatge; Joan Crous transforma la memòria dels conflictes en denúncia visual; Gino Rubert dissecciona amb ironia els rituals del món de l'art; i Josefa Tolrà obre una finestra cap a l'espiritualitat i l'invisible. Quatre mirades que demostren que l'art contemporani no necessita seguir una única direcció per interpel·lar-nos.

Potser aquest és el veritable sentit del Grand Tour del segle XXI. Ja no es tracta d'acumular monuments ni fotografies, sinó de recórrer territoris que ens permetin entendre millor el present. Aquest estiu, el nord de Catalunya ofereix aquesta possibilitat: un viatge pausat on cada parada amplia la mirada i recorda que les exposicions, quan dialoguen entre elles, acaben explicant molt més que la història de cadascun dels artistes que les protagonitzen.