La mitologia torna a agafar Madrid de la mà d'Ouka Leele

La Sala Alcalá 31 presenta una exposició ambiciosa, comissariada per Julio Pérez Manzanares, que proposa una nova lectura de l'art madrileny dels anys vuitanta a partir d'un element tan antic com vigent: la mitologia. Lluny d'entendre els relats clàssics com a simple repertori iconogràfic, la mostra els situa com un llenguatge capaç d'interpretar els canvis socials, polítics i culturals profunds que van marcar la transició cap a una nova modernitat.

El recorregut que podreu veure fins al 18 d'octubre, arrenca amb una de les imatges més icòniques de la fotografia espanyola contemporània. El 1987, Ouka Leele va transformar la font de Cibeles en un escenari efímer per realitzar Rappelle-toi, Bárbara! , una intervenció que recreava el mite d'Hipòmens i Atalanta i que fins i tot va arribar a aturar el trànsit de Madrid. Aquella acció, concebuda entre la performance, la fotografia i la posada en escena, va acabar esdevenint un símbol de l'efervescència creativa de la Movida i una de les obres més representatives de la cultura visual de la dècada.

• Ouka Leele. Perruqueria (maquineta), 1979.

Més que reconstruir un episodi històric, l'exposició utilitza aquesta fotografia com a porta d'entrada per analitzar com els artistes madrilenys van reinterpretar els mites clàssics i van generar noves mitologies adaptades a una societat que buscava redefinir la seva identitat. La proposta revela que, des de mitjans dels anys setanta, els relats de l'antiguitat van deixar de ser únicament una referència erudita per convertir-se en eines amb què imaginar el present i projectar el futur.

Un dels grans encerts del projecte és ampliar el concepte de mite més enllà de l'imaginari grecollatí. L'exposició posa de manifest com durant aquells anys també van sorgir mitologies contemporànies vinculades a la cultura popular, el cinema, el còmic, la música, els mitjans de comunicació o la mateixa ciutat de Madrid. Aquest univers híbrid, on convivien els herois clàssics amb les icones de la cultura de masses, va definir una bona part del llenguatge artístic d'una generació que trencava amb els models tradicionals sense renunciar al pes de la història.

La fotografia ocupa un lloc central dins del recorregut, però dialoga constantment amb la pintura, el dibuix i altres disciplines que van caracteritzar la renovació artística del moment. La influència de la Nova Figuració madrilenya, l'apogeu del disseny gràfic i la incorporació d'estratègies performatives evidencien un context creatiu on les fronteres entre les disciplines van començar a diluir-se.

Entre els noms fonamentals destaca Carlos Franco, l'obra del qual va recuperar la tradició mitològica des d'una perspectiva profundament personal, construint un imaginari en què allò clàssic i allò contemporani convivien amb absoluta naturalitat. Al seu costat apareixen artistes com Guillermo Pérez Villalta, Dis Berlin, Pablo Sycet o Sigfrido Martín Begué, cadascun desenvolupant una iconografia pròpia en què la història de l'art, la literatura i la cultura popular s'entrecreuen contínuament.

• Ceesepe. Espanya en flames, 1994.

La mostra també reivindica l'aportació de Ceesepe, l'obra del qual va absorbir l'estètica del còmic underground i del fanzine per construir nous relats urbans, així com la d'El Hortelano, que va convertir la figura romàntica de l'artista en un mite contemporani ple de lirisme i fantasia. En tots apareix una constant: la voluntat de reinventar els grans relats per respondre a les inquietuds d'una generació que va trobar en la imaginació una forma de llibertat.

Des d'una perspectiva crítica, l'exposició evita reduir els anys vuitanta el fenomen mediàtic de la Movida. En lloc d'insistir en una visió nostàlgica d'aquella dècada, planteja una lectura més complexa, on les referències clàssiques funcionen com un mecanisme intel·lectual i visual per comprendre un temps de transformació intensa. El mite deixa així de ser un vestigi del passat per esdevenir una eina de pensament capaç de dialogar amb la política, la identitat, la memòria i els nous imaginaris urbans.

La proposta de la Sala Alcalá 31 confirma a més a més el creixent interès de les institucions per revisar la producció artística espanyola recent des d'enfocaments historiogràfics més amplis. En situar la mitologia com a eix interpretatiu, l'exposició no només recupera obres emblemàtiques, sinó que convida a reconsiderar la riquesa conceptual d'una generació el llegat de la qual continua influint en la creació contemporània.