Exposicions
Davant l'eclipsi: arqueologies, memòria i fissures de la modernitat a l'art a Mèxic
En el marc del seu 45è aniversari, el Museu Tamayo presenta Ante l'eclipsi. Arqueologies de l'art a Mèxic , una exposició que s'allunya deliberadament de la lògica commemorativa per proposar-se com un exercici de relectura crítica de l'art produït a Mèxic entre els anys vuitanta i principis dels noranta. Més que reconstruir un període, la mostra l'interroga des de les tensions internes: la crisi econòmica, la inestabilitat política, l'impacte del terratrèmol del 1985 i les transformacions culturals que anunciaven l'entrada del país en una fase de accelerada globalització.
El nucli curatorial reuneix més de seixanta artistes mexicans i estrangers que van viure i van treballar a la Ciutat de Mèxic durant aquest període decisiu. Les seves pràctiques, lluny de formar un estil homogeni, configuren un camp de friccions on conviuen l'exploració del territori, la relectura del passat prehispànic, la deriva cap a allò vernacle i una creixent preocupació per allò ecològic, espiritual i sociocultural. Tot plegat, les seves obres semblen operar com a fragments arqueològics d'un temps encara en disputa.
L'exposició proposa, en aquest sentit, una metodologia que pren prestada la noció d'“arqueologia” no com a disciplina tancada, sinó com a metàfora crítica. Excavar les capes de sentit que travessen aquestes obres implica reconèixer com la història —lluny de ser un fons estable— es manifesta com a superfície inestable, susceptible de ser intervinguda, reescrita o fins i tot sabotada des de la pràctica artística.
Entre les peces reunides, es despleguen estratègies diverses: intervencions a l'espai públic, relats de viatge, assemblatges, pintura, escultura, vídeo i imatges manipulades. Aquest ventall de formats no respon únicament a una diversitat tècnica, sinó a una voluntat de desbordar les categories tradicionals del que és artístic. En molts casos, el gest simposa sobre la forma; en altres, l'obra funciona com a índex d'una experiència situada, marcada pel trànsit entre allò local i allò global, allò ancestral i allò contemporani.
Un dels eixos conceptuals més rellevants de la mostra és el diàleg amb el pensament de Rufino Tamayo, la figura del qual travessa tant l'imaginari del museu com la genealogia crítica que l'exposició intenta activar. Tamayo va defensar una tensió productiva entre allò vernacle i allò universal, entre la tradició simbòlica mexicana i els llenguatges moderns internacionals. Davant l'eclipsi reprèn aquesta fricció, però la desplaça cap a un context posterior, en què la idea mateixa d'identitat cultural apareix travessada per l'exili, la migració i la dissolució dels relats nacionals tancats.
El període que emmarca l'exposició —1981-1991— no és arbitrari: comença amb l'obertura del Museu Tamayo mateix i conclou simbòlicament amb la mort de l'artista i l'eclipsi total de sol. Aquest tancament al·legòric reforça la idea d'un temps suspès, on la història no avança de manera lineal sinó que es plega sobre ella mateixa, generant zones d'ombra on l'art opera com a eina de lectura i reescriptura.
En aquest context, les obres reunides no busquen il·lustrar una època, sinó tensar-la. Algunes, presentades per primera vegada a Mèxic, adquireixen una nova densitat en ser reinserides en el present, mentre que altres reactiven debats sobre la relació entre territori, memòria i poder simbòlic. El resultat és una exposició que no ofereix certeses, sinó un camp de ressonàncies on la història es comporta com a matèria viva, inestable i oberta a la interpretació.
Et poden
Interessar
...
