Exposicions
Nosaltres no tenim per, nosaltres som
Al Centre Cultural-Llibreria Blanquerna de Madrid, dins del marc de PhotoEspaña, es presenta l'exposició Nosaltres no tenim per, nosaltres som , comissariada per Rafael Doctor Roncero i organitzada pel Ministeri d'Igualtat juntament amb la Delegació del Govern de la Generalitat a Madrid. La mostra es podrà visitar de l?11 de juny al 30 d?agost i recupera un dels episodis més decisius —i encara incòmodes— de la història recent d?Espanya: la primera gran manifestació LGTBI del 26 de juny de 1977 a Barcelona.
El punt de partida és un gest fotogràfic i polític alhora: les imatges preses per Colita en aquella jornada històrica. De dos rodets en blanc i negre sorgeixen unes 40 fotografies que reconstrueixen no només una marxa, sinó un clima social en transformació. La Rambla apareix com un escenari de transició on hi conviuen les restes visibles de la dictadura amb els primers signes d'una democràcia encara fràgil.
Les imatges mostren un contrast avui gairebé arqueològic: manifestants amb pantalons de campana, cabelleres i pancartes improvisades davant d'agents dels grisos, encorbatats i armats amb porres. Entre tots ells, una imatge s'imposa com a nucli simbòlic de l'exposició: la pancarta que dóna títol a la mostra, Nosaltres no tenim per nosaltres som un lema d'origen difús que condensa el pols entre por i afirmació identitària.
©Arxiu COLITA.
L?exposició no es limita a la nostàlgia. Tot i que reconstrueix un paisatge desaparegut —botigues ja inexistents, cabines telefòniques, cotxes d'una altra època, fins i tot un paviment diferent de la Rambla—, també planteja una lectura inquietant del present. Els responsables de la mostra subratllen que aquelles amenaces no han desaparegut del tot, sinó que han mutat, tot recordant que la conquesta de drets no és un procés tancat.
En aquest sentit, el treball de Colita adquireix una doble dimensió: documental i ètica. La seva càmera no només registra un esdeveniment, sinó que hi participa des de la proximitat i el compromís. No hi ha distància freda ni exotització dels cossos en lluita; hi ha, més aviat, una voluntat de testimoniatge que avui es llegeix com a peça clau de la memòria visual de la transició espanyola.
El catàleg de l?exposició insisteix a contextualitzar aquell moment com un punt d?inflexió: una democràcia en formació on el carrer es convertia en espai de disputa simbòlica, política i emocional. Les consignes, els cossos i les pancartes funcionaven com a eines de visibilitat davant d'una legalitat encara marcada per la repressió, especialment la derivada de la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social, que afectava de manera brutal les persones trans i transvestits de l'època.
Durant la presentació, la directora de PhotoEspaña, María Santoyo, va reivindicar el deute amb aquella generació d'activistes. La seva intervenció no va ser només institucional, sinó també personal: la memòria d'aquelles lluites apareix com a condició de possibilitat de les llibertats actuals, encara que també com a recordatori de la fragilitat. En la lectura, el passat no queda clausurat, sinó que es manté com a advertiment.
El comissari de la mostra introdueix, a més, una reflexió menys celebratòria i més incòmoda: la dificultat contemporània per articular lluites col·lectives amb la mateixa força de llavors. Davant la potència unitària d'aquella manifestació —que va reunir prop de 5.000 persones— avui emergeix una sensació de fragmentació dels discursos emancipadors, fins i tot quan comparteixen violències estructurals.
Et poden
Interessar
...
