Tess Jaray, la geometria com a memòria

La història de Tess Jaray (Viena, 1937 – 2025) és una artista que va convertir la precisió geomètrica en un llenguatge profundament humà. Pintora, gravadora i docent, va ser una de les figures més singulars de l'abstracció britànica de la segona meitat del segle XX, desenvolupant una obra on el color, el ritme i l'arquitectura dialogaven amb la memòria, l'espai i la percepció. La seva mort, amb 88 anys, posa fi a una trajectòria de més de sis dècades marcada per l'experimentació i una extraordinària coherència artística.

Nascuda a Viena al si d'una família jueva vinculada al món de la cultura, la seva infància va quedar inevitablement marcada per l'ascens del nazisme. Després de l'annexió d'Àustria per l'Alemanya nazi el 1938, Jaray va fugir amb els seus pares al Regne Unit, on la família es va establir al comtat de Worcestershire. Aquella experiència de l'exili va conviure sempre amb el record dels familiars que no van aconseguir escapar: alguns van ser deportats als camps de concentració de Theresienstadt i Auschwitz, mentre que el seu oncle Richard Jaray va ser assassinat al gueto de Łódź. Encara que la seva pintura mai no va abordar de manera explícita aquests episodis, la idea de la memòria i del lloc va travessar silenciosament tota la seva producció.

La seva formació artística va començar a la St Martin's School of Art i va continuar a la prestigiosa Slade School of Fine Art de Londres, on es va graduar el 1960. Aquest mateix any va obtenir una beca per viatjar per Itàlia, una experiència decisiva que va despertar una fascinació permanent per l'arquitectura clàssica i l'urbanisme. Des d'aleshores, edificis, paviments, escales i traçats urbans es convertirien en referències constants dins d'una pintura que mai no va buscar representar la realitat, sinó captar-ne les estructures essencials.

Al començament de la dècada de 1960 va desenvolupar el llenguatge que definiria la seva carrera: composicions d'abstracció geomètrica construïdes mitjançant línies nítides i superfícies perfectament delimitades. Allunyada del gest expressionista, Jaray concebia cada obra a partir de nombrosos dibuixos preparatoris i una meticulosa planificació. L'ús de cintes d'emmascarar eliminava qualsevol empremta del pinzell, tot reforçant la neteja visual d'unes composicions que evocaven façanes, recorreguts arquitectònics o seqüències espacials sense arribar mai a descriure-les literalment.

Amb el pas del temps, la seva investigació formal va incorporar nous materials i tecnologies. En sèries realitzades a partir dels anys 2000, com Thorn , va substituir el llenç per suports metàl·lics pintats amb acrílic sobre els quals intervenia mitjançant tall làser, aprofundint encara més en la relació entre superfície, llum i geometria.

L'arquitectura va deixar de ser només una inspiració per convertir-se també en un camp de treball. Des de la dècada de 1980 va rebre nombrosos encàrrecs d'art públic que integraven el llenguatge abstracte en espais d'ús quotidià. Entre els més destacats hi ha el paviment de l'estació Victòria de Londres, la plaça de maó de la catedral de Wakefield o el terra de pedra de l'església de St. Mary's, a Nottingham. Aquestes intervencions van consolidar el reconeixement més enllà de l'àmbit pictòric i li van valer, el 1995, el nomenament com a membre honorífic del Royal Institute of British Architects, un reconeixement excepcional per a una artista visual.

La seva influència també es va estendre a l'àmbit de l'ensenyament. Entre el 1968 i el 1999 va dirigir el programa de postgrau de l'Slade School of Fine Art, on va formar diverses generacions d'artistes britànics, entre ells Martin Creed, guanyador del Premi Turner. Més que transmetre un estil, defensava una manera rigorosa d'entendre el procés creatiu, basada en l'observació, la disciplina i la investigació constant.

Els reconeixements institucionals van arribar amb naturalitat a una carrera consolidada. El 2010 va ser escollida membre de la Royal Academy of Arts i, set anys més tard, va rebre el títol de professora honorària de la Universitat Norwich of the Arts, en reconeixement a la seva contribució tant a la creació artística com a l'educació.

L'obra de Tess Jaray ocupa un lloc singular dins de l'abstracció contemporània. Lluny dels excessos del gest o de l'espectacularitat formal, va construir un univers silenciós on la geometria esdevenia experiència sensorial i arquitectura en una forma de pensament. Les seves pintures, gravats i intervencions públiques continuen recordant que les línies més precises també poden contenir emoció, memòria i temps.